2011

.

t'esperem

amor

Quelqu'un m'a dit...

.

que je suis brisé

Nadal inexorable

.

Els crits de la xicalla em destorben.

Però seria injust culpar-los a ells

d'aquesta lassitud melangiosa

que d'uns dies ençà s'ha apoderat de mi.

Tampoc el vent, que bufa amb desmesura,

no n'és culpable, 

ni l'excés de claror que m'obliga

a servar les parpelles mig closes.

Certament seria còmode i fàcil

-i alhora injust-

atribuir el que em passa

a qualsevol d'aquestes causes;

sé de molta gent que ho fa.

Però jo no vull caure en el parany

d'instal·lar-me en l'enyor

com una casa buida

dins la qual només se sent

el ressò dels propis passos.

Miquel Martí i Pol

mar d'ombres

.

i un far llunyà

vostre esguard

urpes bressol

sapere aude

.

in itinere 

Certesa

.

Sota vostres ulls

ma primavera

batec ofert

constatatio

.

cap Arbre enyor

una sola fulla

en sa brancada

errare

.

Vaig voler creure

que ma vida era meva

però m'equivocava

immensament

vaig voler salvar-me

silenciant el cor

però m'equivocava

 .

profundament

vaig voler tancar els ulls

hibernant sempre més

però m'equivocava

intensament

.

Sine die

.

...

Epíleg

.

La vida aquesta.  Absurda recorre sense miralls el traç del seu propi laberint.  I avança, temorosa del cel i de la terra, del seu propi reflex sobre el vel, de l'aigua amaga els records.

La vida, aquesta.  Prova de reconèixer-se en els fragments desballestats de la lluna, atrapats amb caçapapallones gegants que ningú no és capaç d'aguantar en vol sense cobrir-se els ulls de terra.

La vida, aquesta.  Atrofiada i a mitges en el repartiment de patins, d'ales, d'olfactes, d'espases, caus.  Espantada camina camins en silenci.  Oblidant les estàtues de sal de les cantonades, les dones mortes dels arbres, els pous eixuts de la seva veu aguda.  I tremola.

La vida, aquesta.  S'atura a descansar al costat de les portes i oblida innecessàriament contrassenyes, imprescindibles per fer-se petita i travessar parets esbornegades de goteres d'ales abatuts.

La vida, aquesta.  Sonora i esgotada s'ensorra en fosses de runes dibuixades amb paletes de colors de fusta.  I busca un estel mort on amagar-hi el cor abans d'anar-se'n.  Suspicaç davant l'endarreriment i la memòria.  Gèlida davant els laments seductors.  Petita al davant de les pells exposades en els racons de les ribes dels mars que recorda.  Nostàlgica sucumbeix davant la seva pròpia por.  
La vida, aquesta.  Asseguda, reposa i espera, amb els seus ulls de punyal clavats a terra, ansiosa, atenta.  Buscant qualsevol núvol que l'estimi, l'amagui, la protegeixi.  I sospira, cansada i ja adormida, davant d'imatges que comença a fer de pedra.  Sommiant un petó, un sol petó, una gruta sencera de bellesa.

Lolita Bosch, Elisa Kiseljak

batec

.

Bernard Giraudeau

Les hommes à terre

hibernare

.

.

la mer

.

"... Les vents, qui ne peuvent se taire,

Ne peuvent écouter aussi,
Et ce que nous ferons ici
Leur est un inconnu mystère."

La solitude
Théophile de Viau

El secret del meu turbant

.
Agnès Rotger i Nàdia Ghulam

Dreta dalt la palmera
Un llebeig suau mou el ramatge
Fent de l'adéu a la tristesa un homenatge
Al capadavant, Nàdia
enriallada i juganera

Imprudència

.

Quelqu'un m'a dit...

.

On trouve parfois son destin
dans le chemin qu'on faisait
pour s'éloigner de lui...

La Fontaine

.

Sensation

.

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue :
Rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds.
Je laisserai le vent baigner ma tête nue.

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien :
Mais l'amour infini me montera dans l'âme,
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, - heureux comme avec une femme.

Arthur Rimbaud

cardioprecipitació

.

il pleut sur mon coeur
comme il pleut sur la ville

il pleut au fond de mes yeux

.

paraules carícia

.

Vós sou l'alba d'aquest cor

.

i navegar...

.

alors je sens en moi mon coeur qui bat
.

Conxorxa d'enzes

.

A propòsit d'en Jaume Pros al Sense embuts, i d'en Xavier Sala Martin, coincideixo plenament amb el que hi expressa i em faig alhora preguntes diguem-ne "retòriques" que potser faran reflexionar algú altre.
Perque veja'm, potser si pensem en quin motiu hi pot haver perque qualsevol persona que tingui una llicenciatura d'humanitats i alhora disposi de la titulació de nivell superior (5è curs) d'una Escola Oficial d'Idiomes en l'idioma que sigui (entenguis anglès, francès, alemany, àrab, xinès, rus, etc) l'administració de la Generalitat fa anys que va veure oportú legislar que poden impartir classes d'aquest idioma a tot l'ensenyament secundari, des de l'ESO fins al Batxillerat, excepte el cas de la llengua catalana, és clar. Que per a impartir català s'ha d'haver cursat Filologia Catalana, evident... donat que tot i ser la seva llengua materna o bé ser completament bilingüe i haver cursat estudis universitaris en aquesta llengua, acreditant suficientment que se sap i es domina, fins i tot amb tots els diplomes i títols de la Junta Permanent de Català, es veu que no s'acredita prou que se sap i per tant no es pot ensenyar llengua catalana a l'ensenyament secundari i en canvi sí que es podria ensenyar si es tractés d'un idioma dels anteriorment anomentats.
Consultat per qui us escriu el Síndic de Greuges se li va respondre que es tractava d'un buït administratiu inexplicable i segurament lamentable, però què, i d'això ja en fa deu anys, no s'ha fet absolutament res per esmenar. Així doncs, tenim professorat impartint llengües estrangeres de les quals els alumnes s'han d'examinar a selectivitat i sobradament es demostra cada any el patètic nivell que un estudiant assoleix en competència lingüística i de comunicació en la llengua estrangera que ha cursat durant tota la secundària, i sovint també en la primària, i en canvi, tot i lamentar-nos-en públicament, no es fa res per a millorar-ne la situació.
Els nostres alumnes arriben a la universitat amb un nivell pèssim d'aquelles llengües estrangeres que els obririen portes arreu per a tenir accés a aquest espai europeu amb el que molts s'omplen la boca de fa temps. I ara, això sí, es ve a raure en la situació del tot kafkiana que al professorat universitari, que les competències que se li haurien de valorar en tot cas ,haurien de ser les de la seva àrea de coneixement, se li donarà accés o no a impartir classe en una universitat catalana segons si té o no el malhauradament famós nivell C de català, que sàpiguen vostès, se'ls presuposa assolit a absolutament tots els estudiants que acaben 4rt d'ESO. Per tant, qualsevol que vulgui accedir a fer classe a la universitat a Catalunya i hagi seguit els seus estudis en aquesta comunitat autònoma no tindrà cap mena d'impediment administratiu per a poder fer-ho. Això sí, ai dels que no hagin estudiat aquí, o bé hagin tingut l'agosarament de ser convidats com a experts en la seva àrea de coneixement al nostre país, perque aquests, sí que hauran de demostrar coneixement del català per a poder impartir quelcom en cap universitat pública del país, perque és clar, tots sabem que les privades són una excepció a qualque norma administrativa. Així doncs, tindrem universitats de primer i segon ordre. Unes a les quals el principal mèrit del seu professorat serà conèixer el català i les altres a les quals s'impartirà el coneixement en la llengua que sigui, donat que el que hi van a aprendre els que hi assisteixen és la disciplica en la qual volen excel·lir, i per a això són capaços també de rebre ensenyaments en d'altres llengües del coneixement actual. Perque no ho oblidem mai, Senyors, el coneixement no hauria de tenir fronteretes, que per a això la llengua del coneixement durant molt de temps a Occident fou el llatí.
Un país que pretén formar als seus ciutadans el millor possible en totes les disciplines universitàries actuals el que hauria de procurar és que aquells que en siguin l'alumnat hagin estat preparats suficientment durant la infantesa i l'adolescència per a poder rebre el millor dels ensenyaments possibles sigui en la llengua que sigui i no pas que sàpiguen la seva llengua materna, i si això no és així potser hauriem tots plegats de reflexionar què és el que no rutlla. Perque per més que m'hi esforço no sóc capaç de veure què d'especial té la llengua catalana que necessita ser impartida per un filòleg a l'ensenyament secundari quan l'anglès, el francès, l'alemany o qualsevol altra de les que s'hi ensenyen no han de tenir aquesta prerrogativa i, poden ser impartides per personal docent que s'ha llicenciat en qualque carrera d'humanitats i després s'ha tret el Certificat de nivell superior d'una EOI, quan els que tenen el nivell D de coneixements superiors de llengua catalana, i que els ha atorgat la Junta Permanent de Català, no poden impartir la llengua que han après i demostrat que saben tant administrativa com acadèmicament a tots els nivells possibles actualment. Potser és que a algú va convenir i convé, col·locar tots els filòlegs ben col·locadets, no sigui cas que n'hi hagi d'aturats i algú pugui arribar a pensar que n'hi ha massa, amb capelletes, sants i peanes, i en canvi, molt al contrari, els filòlegs llicenciats en d'altres llengües estrageres no fan mal políticament a ningú. Potser és que ja va bé que els nostres estudiants no sàpiguen un borrall d'anglès o d'alemanys o francès quan se'ls concedeix una beca Erasmus i facin un paper vergonyós quan se'ls fan les proves de nivell a la universitat europea que els ha de rebre en el seu periple forani, això sí, se'ls concedeix el nivell C de català just en acabar l'ESO, tot i què escriguin i s'expressin ben penosament. Bé, de fet potser no tant, donat el nivell lingüístic de la nostra televisió pública, que no deu tenir cap assessor língúístic en plantilla, perque ja se sap, de filòlegs de llengua catalana en manquen molts, que no tenen atur...
Riuria però no és elegant que ho faci i per tant ho deixo a criteri vostre. Perque si m'heu llegit fins a aquí ja us mereixeu una rialleta ni que sigui sardònica. Gràcies i salutacions a tots/es per la paciència i l'amabilitat que us ha permès no perdre el fil. I quan decideixi cursar la meva quarta llicenciatura o el segon doctorat, ja em pensaré si passo la frontereta i miro de rebre el millor ensenyament possible o bé com que no sé prou anglès ni cap altra llengua de coneixement em quedo a casa, això si a renegar en català, of course...

Encara és de nit

.

Encara és de nit
a l'hemisferi dels teus ulls

Habito la fina línia
de ta voluntat

Degota el desig
sobre el mar de seda

Encara és de nit
a les puntes de tes dits

Mon cor llisca
les ones de ta pell

Com un gat
arraulida en ta mirada

Encara és de nit
i el sol ja ens besa

Itaca

"Si uno no cree en la predestinación, tiene al menos que admitir que las circunstancias de un encuentro, que por comodidad atribuimos al azar, son de hecho el resultado de una incalculable serie de decisiones tomadas en cada encrucijada de nuestra vida y que secretamente nos han orientado hacia él. No se trata de que hayamos buscado, ni siquiera deseado, aunque sea en el fondo de nuestro inconsciente, todos nuestros encuentros, incluso los más importantes. Más bien, cada uno de nosotros actúa como un artista o un escritor que construye su obra mediante una sucesión de elecciones; un gesto o una palabra no determinan indefectiblemente el gesto o la palabra que sigue, sino que, al contrario, obligan a su autor a una nueva elección. Un pintor que ha dado una pincelada de rojo puede optar por extenderla yuxtaponiendo otra de violeta; puede hacerla vibrar con un trazo de verde. A fin de cuentas, por más que se haya puesto a trabajar con una idea del cuadro en la cabeza, la suma de todas las opciones que haya escogido, sin haberlas previsto todas, producirá un resultado distinto. De este modo dirigimos nuestra vida, por medio de un encadenamiento de actos más deliberados de lo que estamos dispuestos a reconocer -porque sería un fardo excesivamente pesado asumir toda la responsabilidad de los mismos-, y que sin embargo nos ponen en el camino de personas que no pensamos que se dirigían hacia nuestro encuentro desde hacía tanto tiempo."

Catherine Millet
Celos
La otra vida de Catherine M.

el meu sud

Peut-être...

.

Un dernier mot d'amour

Je t'écris peut-être
Bien plus qu'une lettre
C'est comme un message
Après un naufrage
Dans le grand silence
J'appelle au secours
Voici que je lance
Un dernier mot d'amour

Toi l'enfant terrible
Le rêve impossible
Ma raison de vivre
Ma folie d'aimer
Toi par qui j'existe
Toi le seul artiste
Qui ai fait danser
Mon coeur de Pierrot triste

Tu riras peut-être
En lisant ma lettre
Ce cri de détresse
Qu'écrit ma tendresse
Je m'en fous je t'aime
C'est bien assez pour
T'envoyer quand même
Un dernier mot d'amour

Toi l'impénétrable
Toi l'irremplaçable
Plus beau que le diable
Plus lointain que Dieu
Toi par qui je saigne
Toi sans qui s'éteignent
La joie dans mes yeux
Et le feu dans mes veines

Tu riras peut-être
En lisant ma lettre
Ce cri de détresse
Qu'écrit ma tendresse
Je m'en fous je t'aime
C'est bien assez pour
T'envoyer quand même
Un dernier mot d'amour

Mireille Mathieu
.

Que tinguem sort...

.

t'enyor

speculum veritas

.

insensatez

contemplatio

.

estat de l'ànima lliurada

Contes a mitjanit

.

Nxai Pan

"Cuentan los hombres dignos de fe (pero Alá sabe más) que en los primeros días hubo un rey de las islas de Babilonia que congregó a sus arquitectos y magos y les mandó construir un laberinto tan complejo y sutil que los varones más prudentes no se aventuraban a entrar, y los que entraban se perdían. Esa obra era un escándalo, porque la confusión y la maravilla son operaciones propias de Dios y no de los hombres. Con el andar del tiempo vino a su corte un rey de los árabes, y el rey de Babilonia (para hacer burla de la simplicidad de su huésped) lo hizo penetrar en el laberinto, donde vagó afrentado y confundido hasta la declinación de la tarde. Entonces imploró socorro divino y dió con la puerta. Sus labios no profirieron queja ninguna, pero le dijo al rey de Babilonia que él en Arabia tenía otro laberinto y que, si Dios era servido, se lo daría a conocer algún día. Luego regresó a Arabia, juntó sus capitanes y sus alcaides y estragó los reinos de Babilonia con tan venturosa fortuna que derribó sus castillos, rompió sus gentes e hizo cautivo al mismo rey. Lo amarró encima de un camello veloz y lo llevó al desierto. Cabalgaron tres días, y le dijo: -“¡Oh, rey del tiempo y sustancia y cifra del siglo!, en Babilonia me quisiste perder en un laberinto de bronce con muchas escaleras, puertas y muros; ahora el Poderoso ha tenido a bien que te muestre el mío, donde no hay escaleras que subir, ni puertas que forzar, ni fatigosas galerías que recorrer, ni muros que te veden el paso.” Luego le desató las ligaduras y lo abandonó en mitad del desierto, donde murió de hambre y de sed. La gloria sea con Aquél que no muere."

Los dos reyes y los dos laberintos
El Aleph, 1949

Jorge Luís Borges
(1899-1986)

10 - J

Verdad o atrevimiento

.

No puedo olvidar
que no tengo alas,
que no tengo mar,
vereda ni nada
con que irte a besar.

Miguel Hernández

set del set

.

Au jardin de l'amitié
tu est le soleil d'été

constel·lació

.

la lluna et vetlla

Solstici

.

.
Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres

d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

In memoriam

.

José Saramago
1922-2010

Cerremos esta porta.
Devagar, devagar, as roupas caiam
Como de si mesmos se despiam deuses,
E nós o somos, por tão humanos sermos.
É quanto nos foi dado: nada.
Não digamos palavras, suspiremos apenas
Porque o tempo nos olha.
Alguém terá criado antes de ti o sol,
E a lua, e o cometa, o negro espaço,
As estrelas infinitas.
Se juntos, que faremos? O mundo seja,
Como um barco no mar, ou pão na mesa,
Ou rumoroso leito.
Não se afastou o tempo. Assiste e quer.
É já pergunta o seu olhar agudo
À primeira palavra que dizemos:
Tudo.

In Poesía completa, Alfaguara, pp. 636-637

(traducció)

sis

.

12 juny

Vint-i-unena Estació - Ogni tua lacrima

.

Una furtiva lagrima
negli occhi suoi spuntò:
Quelle festose giovani
invidiar sembrò.
Che più cercando io vò?
Che più cercando io vò?
M'ama! Sì, m'ama, lo vedo. Lo vedo.
Un solo istante i palpiti
del suo bel cor sentir!
I miei sospir, confondere
per poco a' suoi sospir!
I palpiti, i palpiti sentir,
confondere i miei coi suoi sospir...
Cielo! Si può morir!
Di più non chiedo, non chiedo.
Ah, cielo! Si può, Si può morir
Di più non chiedo, non chiedo.
Si può morir, Si può morir d'amor.

Donizetti, 1832 - L'elisir d'amore

Lectures a l'abisme

.

De vegades, el cos troba la lentitud.
Tant se val el batec del cor,
la lluita cel·lular de vida i mort,
el mal que potser hi creix.
Troba la lentitud, com per atzar,
i viu quiet per uns instants,
per uns instants gairebé nul,
sense coneixement del seu estat,
innocentment desprès d'identitat,
fins que, tot d'una, la paraula irromp
i el fa ser conscient del benestar silenciós,
del benestar ignoradament sentit,
tornant-l'hi irreverentment record,
infructuosament desig.

Carles Camps i Mundó
La mort i la paraula
Premi Carles Riba, 2009

Vintena Estació - Devotio

.

Lectio divina

40

.

14.610 crepuscles

Noir

.

C'est tout

Amarcord...

.

una barana a l'alçada del nas
forjats flanquejant les galtes
els ulls passegen carrer avall
una adreça apresa de memòria
comptar graons fins al tercer
les puntes dels dits sobre el guix
resseguint garlandes de flors
en la penombra d'un sostre-cel
tan alt que hi presentia estels
tan blanc com una albada
entrellum la llar encalmada
nostàlgia de les hores carícia
de paraules-bes de la infància
intuïr el món des d'un balcó
un jardí secret en un terrat
de jocs de tarda assolellada
i entre els geranis gripaus
enyoren petons de conte
abandonar el paradís un maig
naufragant en un pis nou
massa ple de futurs arreu
guardant al cor sensacions
d'aquella llar-úter-passat
d'aquells dibuixos al terra
que els dits redibuixaven
en la lentitud del fer-se gran
apàtrida a cinc anys
sempre més nòmada
de tots els cors i les llars
habitats des de l'enyor
d'aquella presència bes
la fredor a galta i galta
i mirar el món carrer avall
des de l'àmpit de la infància
que ho té tot per encetar
i no deixa d'enyorar
un mar de rajoletes
i una barana

.

Alevosia

.

Brian de Palma
1980

Alors, je sens...

.

Des Yeux Qui Font Baisser Les Miens
Un Rire Qui Se Perd Sur Sa Bouche
Voila Le Portrait Sans Retouche
De L'homme Auguel J'appartiens
Quand Il Me Prend Dans Ses Bras
Il Me Parle Tout Bas
Je Vois La Vie En Rose

.

i te'm perderes en la pluja...

.

Dits

Lleugera, s'iniciava

la pluja d'una nit.

Lleugers, es confiaven

els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d’adéu.

Oh, només per dos dies.

Em somreies a través

del llagrimeig que plovia

damunt el teu abric de cuir.

Tremolor dels bruscos túnels

per on te'm perds: cor confús,

aquesta nit faig engrunes

amb la traça del record

que tinc als dits. Buits dos dies,

van prémer l'ombra del toc

dels teus dits, quan te'm perdies.

Gabriel Ferrater, 1966

Un jour, une rose...

.

Une rose seule, c'est toutes les roses...

Rainer Maria Rilke

paraules carícia

.

.

Exsultavit spiritus meus

in Deo salutari pixo

Quia respexit humilitatem ancillae suae

Magnificat
.

947

.

1964 - 2010

captiva en tes paraules
del cor brolla la terra
conxorxa del passat
capgires l'habitud
de saber-nos eterns
i ens tornes el miratge
de llibertats amb preu
d'il·lustres fills prohoms
i sang de socarrel
guardant-nos! ai, senyor
de qualque mestissatge

Lectures a l'abisme

.

Ray Klunn

Sobre com esdevenir pacient desatès, històrial mèdic incòmode, bluff informàtic, cau de proves desaparegudes i/o mal interpretades, cúmul de despropòsits del sistema sanitari, víctima del poc tacte i la deshumanització de la professió mèdica..., per a arribar finalment a mortalla, entre la compassió i l'admiració de tothom, deixant romandre en pau les consciències que se'n fan creus de tot plegat, principalment per la perillosa certesa que s'hi intueix.
No apte per a hipocondríacs.

Dermo-memòria

.

Recuerda, cuerpo, no sólo cuánto fuiste amado,
no solamente en qué lechos estuviste,
sino también aquellos deseos de ti
que en otros ojos viste brillar
y temblaron en otras voces -y que humilló
la suerte.


Kavafis