L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

diumenge, 12 d’octubre del 2008

dimarts, 7 d’octubre del 2008

... també ploren, sabeu?

... i que els ulls no vegin, les orelles no escoltin, el cos no senti, el cor no estimi, l'endemà no existeixi, el temps s'aturi, els cops s'acabin, ell desaparegui i trobi les paraules que fa tant de temps que busco dins meu...

... i que quan em preguntin què tinc, què em passa, si m'he fet mal, si no em trobo bé, perquè he faltat a classe, perquè no he fet els deures, perquè no estudio, perquè no sé ser com els altres, tingui una resposta, i no calli, com sempre... trobar les paraules, trobar-les; i que no se m'amunteguin a la gola, a l'estómac, a cada blau de la pell.

Avui, m'han abraçat sense saber. Algú m'ha dit que confïi, però em penso que no en sé...

Potser a la pròxima abraçada li diré que sí, que allò que sospita és veritat, que té raó, que només necessito trobar les paraules, però que no sé on són... que si us plau m'ajudi a trobar-les.

I plorarem junts com avui, que no sé molt bé perquè ploravem, però sí... Potser ella plorava perque jo no sé trobar les paraules... potser estava trista, no sé. Per si de cas, demà li tornaré l'abraçada.

Les professores també ploren, sabeu...

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Abisme


"Tots caminem pels verals de la literatura: som personatges literaris que volem viure el desequilibri de la insolència i de la vital transgressió per acabar qüestionant-nos quina mena de substància regalima els nostres esperits efímers…
No ens allunyem gaire de tots aquells personatges que llegim i interioritzem i que viuen i manifesten els seus desequilibris i les seves debilitats perquè aquesta és la matèria prima de la humanitat.
Ficció o no ficció, tan se val… Busquem quins són els límits, volem experimentar-los perquè en el fons, tot i que ens horroritza, persisteix la seducció per l’abisme.
El nostre límit som nosaltres mateixos quan volem saber allò que és del tot impossible saber: el risc.
Busquem en les persones la passió, volem guiar-nos per les nostres intuicions, experimentar amb elles perquè en el fons tenim una clara tendència suïcida pel precipici.
Les nostres vides són confuses i contradictòries, plenes d’incoherències que ens aboquen a viure atrapats entre el que som i el que voldríem ser, entre les nostres frustracions i els nostres somnis.
Les nostres emocions ens desequilibren i el nostre raciocini cau als peus de les nostres emocions. La raó sempre acaba sucumbint davant les nostres emocions. Sentiments que generen dubtes… com l’horitzó del mar."
Crypto
(un regal molt especial)

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Fragilitat

.
De perquè els vaixell de paper s'enfonsen
quan naveguen, confiats, a mar obert...
De perquè el cor se'm fa miques
quan et penso distant i llunyà.
De perquè les llàgrimes són salades
com aquest mar blau, com la teva pell.
De perquè la fragilitat em fa feble i de plom,
en el teu mar, i m'enfonso, sense remei...
De perquè t'estimo tant i t'entenc tant poc,
i de perquè encara no he après a nedar.
De perquè et perdo i ho sé,
sense ni adonar-me'n que no et tinc.
De perquè ens pensem que ens tenim
malgrat no ens sabem donar.
De perquè no sé confiar,
ni respirar, ni sommiar, ni viure.
(De tot això, necessitava pensar i escriure,
però no ho faré, perque no en sé, perque no puc,
perque els vaixells de paper
són això, "de paper" i fràgils,
i toca que s'enfonsin, com cal...
no que escriguin de matinada,
morts de son i d'enyorança).
Bona nit, amor!
Un petó blau, en vaixell de paper...