L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dissabte, 31 de desembre del 2011

2012


... i em donares la mà i el teu pit
per que hi reposés confiada
sempre que el món m'oprimís

dissabte, 24 de desembre del 2011

Desig...

.

Que sigui nadal als teus ulls
.

dissabte, 10 de desembre del 2011

In memoriam



Recorda, la lluna als dits
mentre jo penso en Tu
.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Au revoir

.

La primera vegada



(...)
En alguna ciutat del pensament
jo t'estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l'esfera de la lluna sobre el Mar.

Joan Margarit

dimarts, 6 de setembre del 2011

Prozac

La lluna és un glaçó en el vas de fosca
que m'ofereix la vida.  Quina història
no prova de negar el seu tenebrós epíleg?
Però el monstre sóc jo, i no algú altre
a qui, per jo salvar-me, puc matar.


Com extirpar la culpa de les pedres?
Com aturar el dolor dintre d'un túnel?
Com sentir si, tan lluny dins de la nit,
està plorant la nostra filla morta?
Els antidepressius són pesticides.
Sempre són falsos els finals dels contes,
perquè no es suïcidin els infants.

Joan Margarit

Casa de Misericòrdia

dissabte, 3 de setembre del 2011

Lectures a l'abisme

.

"Un dia, en tornar de la feina, mentre s'esperava davant d'un semàfor, va veure com el sol del capvespre es reflectia als vidres de les finestres d'uns edificis, arrenglerats l'un al costat de l'altre.  La llum es vessava sobre els arbres de l'avinguda, i les fulles, bressolades pel vent, llambregaven rogents i daurades.  A l'entrada d'un edifici modern, hi havia una floristeria atapeïda de flors de mil colors.  Els transeünts que anaven i venien pel carrrer semblaven contents.  Als rostres de tots, s'hi llegia satisfacció i felicitat.  De cop, la va escometre una sensació de buit de la qual no es va poder escapar.  Al fons del cor, se li va badar un forat immens que la xuclava avall i endins irresistiblement.  La posseïa una punyent sensació d'inexistència.  Li havien arrabassat la raó legítima de viure en aquest món. (...)  Encara que dues persones parlin d'una manera subjectiva, les paraules estan mancades de sentiment.  Distretes, totes dues persones, amb les paraules, no arriben a sentir cap emoció.  Les paraules can relliscant suaument per damunt dels fets com allò que són: paraules.  Mentre enraonava amb Saeko, Shun'ichi va anar perdent de vista la seva pròpia persona.  El va escometre una sensació d'allunyament.  Li va fer l'efecte que la persona que parlava no era ell, sinó algú diferent, i que aquest home deia el que li rotava.  O, potser, el que passava en realitat era que hi havia un altre Shun'ichi que, des d'una certa distància, observava com Saeko i ell, amb la taula pel mig, xerraven.  Aquest altre Shun'ichi compartia la xerrameca d'un home i una dona desconeguts.  Com més embolicat era el sentit de la conversa, més ordre i silenci regnaven dins la cambra. (...)  El seu estat d'ànim continuava igual, sense que es notés cap millora ni progrés.  Sentiments que no es podien traduir en paraules ballaven per l'aire i s'anaven apilant en un racó, com fullaraca escombrada pel vent.  A vegades, tres o quatre dies passaven volant; d'altres, li feia l'efecte que el flux del temps s'havia aturat.  Malgrat això, el seu cos es va anar recuperant sense problemes.  D'entrada, no havia estat malalta.  Havia estat, més aviat, una lesió, un accident.  A mesura que passaven els dies, el dolor (...) s'allunyaria fins a perdre's en la distància."
.

divendres, 2 de setembre del 2011

Si tu t'appelles mélancolie...

.
.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Lectures a l'abisme

.

"Era un matí de diumenge de finals d'estiu. (...) M'agraden els edificis antics, del temps en què els homes eren optimistes i confiaven en el futur, potser perquè jo ja no hi confio. (...) En aquell temps jo no era feliç.  Potser mai no ho he estat del tot, però llavors, a més, ho sabia i m'hi repenjava amb una consciència tova i pastosa. (...)  De feia uns mesos, molts vespres m'adormia amb fantasies sobre la meva pròpia mort.  (...) vivia en la perplexitat i el tedi de l'endemà de tot.  No era desesperació ni angoixa vital ni instint d'autodestrucció.  Era una mena d'astènia, una deixadesa, com si el món m'importés un rave i tots els futurs possibles fossin, si fa no fa, el mateix: no pas una cosa hostil i insuportable, punxeguda, sinó simplement un conjunt d'esdeveniments sense cap importància ni cap significat, plans i banals.  Hauria canviat de grat tot el temps que em podia quedar per una sola engruna de sentit.  Per la sensació, encara que fos momentània, que tot plegat tenia alguna finalitat i algun argument, com el que dóna l'amor, la fe o la posteritat. (...)  vaig adonar-me que em tocava a mi trencar el silenci.  Que si no ho feia, o si no ho feia prou bé, (...) em quedaria (...) amb la recança de les coses no dites, de les oportunitats perdudes, dels trens que veiem passar sense pujar-hi i que mai no sabrem on anaven: potser al cap i a la fi no anaven enlloc.  Però no era fàcil.  Què s'havia de dir? (...)  la trasbalsava que els resultats ja fossin allà, que estiguessin damunt d'un paper, posats en un sobre, com si fossin una part de la seva sentència, condemna o absolució, i no poder-ho veure, que estigués tot plegat en un obscur circuit burocràtic, aliè i opac.  Una cosa és que no ho sàpiga ningú.  Una altra, que se sàpiga i no saber-ho tu.  -Estàs espantada? -No.  I hauria d'estar-ho.  Seria normal que ho estigués, em sembla.  Però estic segura que no serà res.  I si resulta que és alguna cosa, sé que al final tot anirà bé.  No és un pressentiment.  És una seguretat.  No em pot passar res.  Ho penso de vegades.  Un dia et despertaràs i tot haurà estat un malson.  Res de tot això no haurà passat.  I si ha passat, serà com si no.  (...)  -Tens tot el dret a estar espantada.  -Les coses s'acaben.  Totes.  Jo també em puc acabar.  Em sembla que no pot ser, però sí que pot ser.  Tot s'acaba, un dia o altre.  Tot se'n va i ja no torna.  -Potser és al revés.  Potser mai res no se'n va del tot.  (...) res no se n'acaba d'anar, les coses resten i se t'arrapen, mai te les pots treure de damunt.  El passat sempre hi és, mai no es dissol, i engavanya, com un paper enganxifós de caramel a la sola de la sabata. (...) Jo volia que tothom fos feliç al meu voltant.  He fet tot el que he pogut (...) Quantes decisions quotidianes, quins menjars i quina roba, quins horaris i quines rutines, quantes angoixes i quantes esperances, reposaven en el fons -gairebé sense adonar-me'n- en la voluntat de plaure, de desplaure, de compartir, de protegir.  (...) Quan no trobes les paraules, és que la voluntat està desconcertada.  (...)  Una conversa és una partida d'escacs, amb la diferència que als escacs saps, si més no, que vols acabar matant el rei de les negres.  (...) -Per què no ens vam conèixer abans? -Perquè vivim en mons diferents.  Perquè les nostres òrbites no tendeixen a coincidir.  Ens havíem de trobar en un lloc estrany, que no és ben bé ni el teu ni el meu, on hi som de passada.  Qüestió d'atzar.  -Serem només una trobada casual.  -Només hi ha trobades casuals.  Després, podem durar un segon o molts anys, però això ja és una altra cosa.  Sempre comença per l'atzar.  -Serem només una trobada casual sense horitzó, sense temps davant nostre.  -Tenim temps.  -Però no és nostre.  És un préstec.  La malaltia, fins i tot la sospita de la malaltia, fa pujar el preu i el valor del temps, que esdevé l'única cosa de veritat desitjable, el remei de tots els conflictes.  Si tingués més temps... Però el temps no ho resol tot, i ben sovint ho espatlla.  El temps acaba marcint la plenitud de l'esplendor damunt l'herba i la glòria a les flors. (...) Ella volia temps perquè estava malalta.  Jo no en volia perquè estava ferit.  És molt diferent.  Però jo, que no volia temps per a mi, o això és le que em pensava, sí que en volia per a ella.  Ja en aquells instants se'm feia intolerable la idea que ella no tingués el futur que desitjava amb tota la seva força.  Un dia abans no la coneixia.  Ara sentia que el seu futur era cosa meva.  Per uns instants, la cosa que més m'importava en el món, potser l'única.  (...) m'havia volgut creure que la soledat era el preu de la llibertat.  I si fos al contrari? Acceptem estar sols perquè volem ser lliures.  Acceptem deixar de ser lliures, que ens enxampi la teranyina on deixem la vida, on se'ns dicta el que podem i el que no podem fer, en la qual deixem de ser, perquè no tolerem més estar sols.  (...)  Cal una mica de confiança, cal alguna mena de vincle subtil, per poder callar al costat d'algú sense violència, sense haver de repassar a tota pastilla coses que es podrien dir, sense sentir la necessitat invencible de trencar el silenci. (...) estàvem l'un al costat de l'altre sense necessitat de dir-nos res.  Sabent-nos a prop.  Pensant en les nostres coses.  Fent-nos companyia. (...) podríem haver estat així molta estona, indefinidament."

On ira où tu voudras et quand tu voudras...

.
.
.

.

.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Dans le silence, je sens rouler la terre...

.

Amor, de Vós, jo en sent més que no en sé...

Ausiàs Marc
.

diumenge, 28 d’agost del 2011

Lectures a l'abisme

.

"Si vostè sabés els records que em queden dels homes... me'n queden molts,  (...)  Per breus que siguin els meus encontres amb ells, no he trobat mai la manera d'oblidar-los del tot."
"Li asseguro que no hi ha cosa més plaent que la lleugeresa que et dóna saber que la teva voluntat l'has dipositada en algú altre, no sap l'alleujament que això comporta, un alleujament de la vida mateixa, feixuga.  Era ell que feia el que volia de mi i no pas jo que decidia."
"No sé si vostè s'imagina el vertigen d'arribar als propis límits i depassar-los, és com una eufòria d'abisme."
"Ella no aixeca l'esguard de terra, amb un dolor intens que no li deixa empassar saliva."
"I sap què passa?  Que és el cos el que es revolta contra mi.  És el cos el que em diu prou d'aquesta mena de forat on estic ficada, prou de ser dins el no-res."
"Després dormo i només tinc ganes de dormir per sempre més."
"Avui he sentit el verí a dins del cos que em perseguia.  Cansada, morta de gana de dies, sense haver pogut dormir en tot el dia, a mitja tarda m'ha semblat que em tornava boja.  Boja de debò, li dic."

diumenge, 21 d’agost del 2011

l'atzur encès

.

.
i vindrà l'albada
tot esberlant la nit
 i ho cremarà tot

marxarà la soledat
i quedarem soles
la mar i jo
.

dimecres, 10 d’agost del 2011

sempre és avui

.

sota els teus ulls
em bec la nit
a glops petits
.

dissabte, 6 d’agost del 2011

C'est la peau

.

.
C'est qu'il y a de plus profond dans l'homme, c'est la peau.
.

dimecres, 27 de juliol del 2011

La tendresse...

.


C'est refaire pour quelques instants un monde en bleu
Avec le cœur au bord des yeux




.

dimarts, 5 de juliol del 2011

if you were a sailboat...

.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Cher amour



"Je vous aime depuis si longtemps, 
depuis avant le début."

"Le prendrez-vous ce temps de me lire 
pour me prolonger un peu en vous?"

"Vous êtes une étoile lointaine 
et moi un amant de papier"

"Je vous écris ces mots pour que les maux s'évanouissent.  Ma main vous caresse et s'encre parfois.  Faites que je puisse accoster un jour en laissant l'amarre comme une écharpe, un adieu.  Je vis dans une bourrasque, balayant toute musique pour des micas éphémères éparpillés dans l'infini des miroirs."

"La vie pour un homme, c'est aimer, pleurer, rire, c'est vouloir foutre, c'est être en vigueur du corps.  Aimer ce n'est pas réfléchir, c'est agir, rythmer le souffle et se noyer, s'imprimer l'un l'autre en murmurant je t'aime."


Je pense à toi

dijous, 23 de juny del 2011

A espera de viver ao lado teu...

.
.

dimarts, 14 de juny del 2011

... dins el meu cor

.

diumenge, 12 de juny del 2011

set



...

dilluns, 30 de maig del 2011

41


juny 2006 



 100 dies

dimecres, 11 de maig del 2011

Vint-i-quatrena Estació - oltre le lune



e un altra vita sar

oltre le lune e gli uragani e le tue mani

sopra le mie mani
.

dissabte, 30 d’abril del 2011

Lectures a l'abisme

.

Adagio a l'ombra d'un xiprer

En el plor contingut i constant d'un adagio
al costat de xiprers que mai no et faran ombra,
alçaran violins renovades pregàries
a déus en què no crec, però que per tu tornen.

I un estol de vaixells, travessant la penombra
de la mà d'un Caront taciturn, gemegaire,
a qui et vas entregar quan tancares la porta,
vindran per a retreure'ns l'oblit inevitable.

Sents? Hi ha el plor mantingut i serè del capvespre,
la remor persistent i gairebé inhumana
que destorba els estels i els muda en ens feréstecs
desfermant el dolor que, temps ha, et devorava.

Sento el so sostingut d'instruments que es retiren
i puc percebre en ell els teus ulls com em miren.

Antoni Casals i Pasqual

dimecres, 27 d’abril del 2011

Vint-i-tresena Estació - Serotonina

.

l'ànima blava
us sommia
plena de Vós

dissabte, 23 d’abril del 2011

ta rose...

.

Stat rosa pristina nomine
nomina nuda tenemus

dimecres, 13 d’abril del 2011

Vint-i-dosena Estació - Come away, death



albiro l'horitzó de mes respostes
al fons dels ulls que em vetllen

divendres, 28 de gener del 2011

IV aniversari

.
Avui aquest blog fa quatre anys


Moltes gràcies a tots/es
.

dimecres, 5 de gener del 2011

nit de reis

.

i en ma il·lusió
s'hi bressolen
els teus ulls