L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dilluns, 3 de maig de 2010

i te'm perderes en la pluja...

.

Dits

Lleugera, s'iniciava

la pluja d'una nit.

Lleugers, es confiaven

els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d’adéu.

Oh, només per dos dies.

Em somreies a través

del llagrimeig que plovia

damunt el teu abric de cuir.

Tremolor dels bruscos túnels

per on te'm perds: cor confús,

aquesta nit faig engrunes

amb la traça del record

que tinc als dits. Buits dos dies,

van prémer l'ombra del toc

dels teus dits, quan te'm perdies.


Gabriel Ferrater, 1966

6 comentaris:

Joana ha dit...

Preciós! I avui plou :)
Petons Silver!

Carme ha dit...

No coneixia aquest poema, és molt bonic i adequat a aquesta nit plujosa.

El veí de dalt ha dit...

Toc, toc...

Elvira FR ha dit...

Plas plas plas ( són aplaudiments)

el paseante ha dit...

Mirant aquestes fotografies, dos dies es poden fer molt llargs.

David ha dit...

És un dels poemes més bells de Ferrater, molt bona tria! Salutacions.