L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dilluns, 31 de maig del 2010

Vintena Estació - Devotio

.


Lectio divina

diumenge, 30 de maig del 2010

40

.


14.610 crepuscles

dissabte, 22 de maig del 2010

Noir

.


C'est tout

dissabte, 15 de maig del 2010

Amarcord...

.


una barana a l'alçada del nas
forjats flanquejant les galtes

els ulls passegen carrer avall

una adreça apresa de memòria
comptar graons fins al tercer
les puntes dels dits sobre el guix
resseguint garlandes de flors

en la penombra d'un sostre-cel

tan alt que hi presentia estels

tan blanc com una albada
entrellum la llar encalmada
nostàlgia de les hores carícia

de paraules-bes de la infància

intuïr el món des d'un balcó

un jardí secret en un terrat

de jocs de tarda assolellada

i entre els geranis gripaus

enyoren petons de conte

abandonar el paradís un maig
naufragant en un pis nou
massa ple de futurs arreu

guardant al cor sensacions
d'aquella llar-úter-passat

d'aquells dibuixos al terra

que els dits redibuixaven

en la lentitud del fer-se gran
apàtrida a cinc anys
sempre més nòmada

de tots els cors i les llars

habitats des de l'enyor

d'aquella presència bes

la fredor a galta i galta
i mirar el món carrer avall

des de l'àmpit
de la infància
que ho té tot per encetar

i no deixa d'enyorar
un mar de rajoletes

i una barana


.

dilluns, 10 de maig del 2010

Alevosia

.

Brian de Palma
1980

dissabte, 8 de maig del 2010

Alors, je sens...

.


Des Yeux Qui Font Baisser Les Miens
Un Rire Qui Se Perd Sur Sa Bouche
Voila Le Portrait Sans Retouche
De L'homme Auguel J'appartiens
Quand Il Me Prend Dans Ses Bras
Il Me Parle Tout Bas
Je Vois La Vie En Rose

.

dilluns, 3 de maig del 2010

i te'm perderes en la pluja...

.

Dits

Lleugera, s'iniciava

la pluja d'una nit.

Lleugers, es confiaven

els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d’adéu.

Oh, només per dos dies.

Em somreies a través

del llagrimeig que plovia

damunt el teu abric de cuir.

Tremolor dels bruscos túnels

per on te'm perds: cor confús,

aquesta nit faig engrunes

amb la traça del record

que tinc als dits. Buits dos dies,

van prémer l'ombra del toc

dels teus dits, quan te'm perdies.


Gabriel Ferrater, 1966