L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimarts, 26 d’octubre de 2010

errare

.

Vaig voler creure
que ma vida era meva
però m'equivocava

immensament

vaig voler salvar-me
silenciant el cor
però m'equivocava
 .
profundament

vaig voler tancar els ulls
hibernant sempre més
però m'equivocava

intensament
.

7 comentaris:

Carme ha dit...

Ens equivoquem moltes vegades, és cert. Aquest poema és molt bonic i molt profund

zel ha dit...

molt bonic, molt cert i molt enriquidor, errar, és la millor manera de tirar endavant, d'aprendre, encara que sigui a cops de llàgrimes!

Preciós, ànims!

El veí de dalt ha dit...

Però...,tu erres? I jo que seguia el camí...!

rodericus2009 ha dit...

Viure es cometre equivocacións, i a vegades, encerts.
I al finál, el que som es la suma de tót plegát.

Peró mai renegaré dels meus errors, perqué també m´han donat saviessa.

Un petó.

el paseante ha dit...

És un poema molt bonic. Però penso que la teva vida és això: teva.

Immensament.

Profundament.

Intensament.

Lúzbel Guerrero ha dit...

Llavors?

Anònim ha dit...

............. humanum est !

speculum