L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dissabte, 15 de maig del 2010

Amarcord...

.


una barana a l'alçada del nas
forjats flanquejant les galtes

els ulls passegen carrer avall

una adreça apresa de memòria
comptar graons fins al tercer
les puntes dels dits sobre el guix
resseguint garlandes de flors

en la penombra d'un sostre-cel

tan alt que hi presentia estels

tan blanc com una albada
entrellum la llar encalmada
nostàlgia de les hores carícia

de paraules-bes de la infància

intuïr el món des d'un balcó

un jardí secret en un terrat

de jocs de tarda assolellada

i entre els geranis gripaus

enyoren petons de conte

abandonar el paradís un maig
naufragant en un pis nou
massa ple de futurs arreu

guardant al cor sensacions
d'aquella llar-úter-passat

d'aquells dibuixos al terra

que els dits redibuixaven

en la lentitud del fer-se gran
apàtrida a cinc anys
sempre més nòmada

de tots els cors i les llars

habitats des de l'enyor

d'aquella presència bes

la fredor a galta i galta
i mirar el món carrer avall

des de l'àmpit
de la infància
que ho té tot per encetar

i no deixa d'enyorar
un mar de rajoletes

i una barana


.

2 comentaris:

el paseante ha dit...

M'has fet venir la música d'Amarcord mentre et llegia. I què boniques eren aquelles rajoles de quan érem petits.

Miquel Àngel ha dit...

ves per on acabo d'escriure uns versos que semblen només remake pobre dels teus , hauria de poder deixar els traumes a l'esgolfa però no puc.Gàcies per fer-me veure que el temps també esta ple de bellesa.