L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dilluns, 31 de desembre del 2007

Del silenci que ens falta...

Aquest és el post número 100 d’aquest blog que va començar per atzar i va nèixer del silenci més íntim per a fer eterns alguns instants i emocions, i per a compartir-los. Vull donar-vos les gràcies a tots/es els que alguna volta us hi passegeu o us hi heu passejat i desitjar-vos un bon any nou, en silenci...


I és que m’encisa el silenci, el silenci dens, el silenci que parla, el que es pot distingir del mutisme estèril, de la incomunicació. Per que un home amb el cor ple de mutisme i un altre amb el cor ple de silenci no s’assemblen en res. Quin horror confondre el simple fet de callar amb el silenci... En ocasions, cultivem el silenci amb algú. Però no per això deixem de parlar-nos, de dir-nos. És un silenci ple, còmplice, dens, compartit, sublim i deliciós. Hi ha paraules que el preserven.

Hi ha persones, cal dir que molt infreqüents, que amb el seu dir adequat, convenient, convincent i serè, són capaces de composar i conformar espais de silenci on respirar i desitjar. És com si vora seu fos possible curar-se de qualsevol excés de oratòria vulgar i vana, de paraules buïdes, de discursos obscèns, d’una sobredosi d’informació, d’un empatx de notícies, anècdotes i curiositats, en ocasions pretencioses que volent ser estándar d’actualitat només fan que acallar el present. I responem, de vegades, amb un eloqüent silenci. No parlem, però diem. Obrim un temps entre paraules que és més que una pausa. És com si el que diem ens menés cap a un altre lloc on tornar a respondre i a vibrar. No és només que no diguem per a ocultar, o per a no mentir, o potser per a fer-ho, o fins i tot per a desconcentar. Aprendre a tatxar les pròpies paraules, a esborrar-les cada cop, a no entronitzar-les, és tornar-les a dotar d’aquella senzillesa en la qual es limiten a dir el que diuen. El silenci és el veritable lloc on regnen.

Hi ha en certs rostres una mirada del silenci, un rastre de la seva fecunda tasca. No és la paraula d’una rendició o d’un temor, sinó la serena convivència amb un espai despoblat de foteses, no un simple buït, sinó un buïdar-se de les estupideses quotidianes, una habitació secreta i íntima, una meditació, una ànima inquieta, el batec del silenci més pur. I, se’ls nota. I m’embruixen.

Quedar amb algú per a silenciar-se amb ell, amb ella, no és simplement conjurar-se per a guardar cap secret. És proposar-se una altra manera de dir i de dir-se, en el que en lloc d’ avocar sobre l’altre paraules i més paraules, quedem citats per a escoltar alhora. I és llavors que neix la possibilitat de parlar-nos com si les paraules ens vinguessin de l’altre i no de cap intenció interior. Escoltar amb l’altre és generar possibilitats al silenci.

Hi ha persones que no ho poden suportar i necessiten que hi hagi una proliferació de sons. Tot ho omplen de sorolls, més o menys articulats. Es tapen les orelles amb l’excusa d’escoltar altres melodies. No poden resistir el que s’escolta en el silenci, el rumor incesant, el murmull insonor, o potser el propi batec dels seus desitjos i insatisfaccions. Conviure amb el silenci constitutiu és l’única possibilitat de dir una veritat. Qui ho fa, podria tal volta entregar-se a la paraula que ens arriba i llavors seria sublim escoltar-lo, escoltar-nos en silenci.


I en silenci,
vora teu, et penso.
Sabent-te
i escoltant
el teu deliciós no-dir-res,
sobre aquest mar de rajoletes
...
...
Univers íntim

dimecres, 26 de desembre del 2007

All the rest is silence...


Si tu disais
by Françoiz Breut

Album: Vingt à trente mille jours

Si tu disais "On y va"
Si tu disais "J'en ai tellement marre d'être ici"
Je t'écouterais, crois-moi
Je n'hésiterais pas
Et que ce soit pour une ville
Ou pour un bled, un bout de terre paumé, crois-moi
Ca n'me défriserait pas
Je serais prête comme si j'attendais
Si tu disais "Jusque là,
On s'est contenté de rien et ça va un peu"
Je t'approuverais, crois-moi
Je répondrais "C'est vrai"
Chaque pan de mur, chaque fissure
Je connais trop le dessin de cet endroit-là
Si tu disais "On y va"
Si tu disais que pour nous c'est le bon moment
Je t'écouterais, crois-moi
Je suis prête depuis longtemps
Mais tu n'dis rien de tout ça
Tu n'décides rien, je n'sais pas
Si tu as idée de ce qu'on pourrait faire
Je me demande pourquoi tu es là.
Pour toi
.
.

diumenge, 23 de desembre del 2007

Erase una vez la navidad...

Bon Nadal

dimecres, 19 de desembre del 2007

Mai et diré...


Mai et diré que...

et sommio,
et penso,
et desitjo, i
et vull.

Mai

Ho sabràs
en mirar-me.

Mai em diràs que...

em vols,
em desitges,
em penses, i
em sommies.

Mai

Ho sabré
en ma pell.

Perque
per a
TU i JO
"les màns són la paraula",
els ulls acaricien, i
els llavis susciten
MOTS
dits
amb les màns.

dissabte, 15 de desembre del 2007

De quan tot em mena a tu...

Lectures a l'abisme
...
(fragments)
I
"T’estim perquè existeixes: ets accessible al tacte."
(...) "la puresa total és desxifrar-te."
VII
"No les paraules, les mans són la Paraula."
X
"Benaventurats aquells que tenen els amors impossibles
o de la noble estirp que els altres maleeixen.
Són foscos, volen baixos sense alçar ni la vista
i n’empren, just, del món, la banda de les ombres
com si, al moment d’anar a fer crui a viure,
als afores de la persona –igual que una herba creix
a l’encletxa més alta d’una façana humida–
els hagués arrelat una dolorosa nit personal.
No assoleixen que els surti la passa fendidora
i es mouen de costat. Saben de si mateixos
més que ningú no en sap.
Una mà que els restàs, la donarien
per poder passar-la una sola vegada
pels llindars fonedissos
d’aquell cos refulgent que no gosen mirar.
Porten la vida a l’esquena com un sac de pedres,
s’aprenen de memòria, a un racó dels diaris,
el nom i els dos cognoms dels darrers suïcides
com qui sempre es deriva un estrany parentiu.
Contemplen. Fugen. Callen. Tornen. Ploren.
Però part damunt tot estimen com una mala cosa."
XI
"Tu ets la color dels meus ulls..."
XV
"Però a vegades dic: la benaurança
és d’aquell que no sent: no creu, no estima,
creix com un arbre que, lliurat de sempre
a ser just ell mateix,
meticulosament ignora
el concepte de bosc.
Res no té i n’és feliç: res no pot perdre.
No es sent tot sol, ell s’ho és tot, i sura.
A vegades ho pens i ho dic:
I ho diu i ho pensa
el mateix mecanisme en forma d’home
que altres voltes et diu:
–"Si no hi ets jo no hi som, torn quan tu tornes."
Jo em palp el mateix cos: el so és un altre.
Com més visc manco en sé, això me passa."
XX
"Més principi no tenc que el clar de no tenir-ne."
(...)
"Vos dic que no existesc: som un conjunt de coses
mansfermant-les a ser el que elles volen.
Quan més sé com vull ser, pens el contrari.
Per això i que us estim (aquest instant els àcids
em fan funcionar així) us dic: alerta,
no faceu gens de cas del que jo us digui."

Miquel Àngel Riera
Llibre de les Benaventurances

dilluns, 10 de desembre del 2007

Mirant la tempesta...


Si el vent et diu un secret,
el silenci és dens
i l'abisme
ja no té barana,
només
et cal
mirar-me
i
saltar.

divendres, 7 de desembre del 2007

Sommiar despert




Fe
La tens als teus braços.
Dorms, i la somnies,
i saps que és un somni
tot el que veus d´ella.
I el cor se t´arrenca,
tremola de fe.
Només una cosa
que tu li proposes
et dóna penyora
que et voldrà despert.
Coneix que és un somni
el que li dius d´ella,
però que per sota
del somni, és ella
que tens als teus braços.


Gabriel Ferrater

dilluns, 3 de desembre del 2007

Temps enrere (Meme)

En Carles, de Nausica, m'ha passat ja fa dies aquest meme i he decidit fer-lo amb imatges donat que els pretexts per escriure són altres...
.
1.- Jo, fa deu anys enrere (desembre de 1997).
.
Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894). Vista de Vic.


Biblioteca de Catalunya, Barcelona.

2.- Jo, fa cinc anys enrere (desembre de 2002).


Tarraco in my heart, Part Alta.

3.- Jo, fa un any (desembre de 2006).


Römer Platz, Frankfurt.
.
4.- Ahir (2 de desembre).


Sol, solet... Salou.
.
5.- Avui (3 de desembre).


El paradís...
.
6.- Cançons que m'agraden.
(Les que penjo al blog)


7.- Cinc llocs per visitar.



Café Majestic (1921), Oporto.



Café de Flore (1887), París.



El Círcol, Teatre Fortuny, Reus.



Il Caffè Grecó (1760), Roma.



Els Quatre Gats, Barcelona.

8.- Cinc joguines preferides.






9.- Cinc coses que m'agrada menjar.








10.- Cinc distribucions de GNU/Linux preferides.
...

11.- Cinc persones a les que passo aquest meme:

El veí de Dalt

Jo mateixa

Striper

Joana

L'Avi

diumenge, 2 de desembre del 2007

Légèreté et défi...


____________
Pour toi... je suis imprévisible.