L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...
. Reconduïm-la a poc a poc, la vida, a poc a poc i amb molta confiança, no pas pels vells topants ni per dreceres grandiloqüents, sinó pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia. Reconduïm-la amb dubtes i projectes, i amb turpituds, anhels i defallences, humanament, entre brogit i angoixes, pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris, reconduïm la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca. Dia vindrà que algú beurà a mans plenes l’aigua de llum que brolli de les pedres
Cerremos esta porta. Devagar, devagar, as roupas caiam Como de si mesmos se despiam deuses, E nós o somos, por tão humanos sermos. É quanto nos foi dado: nada. Não digamos palavras, suspiremos apenas Porque o tempo nos olha. Alguém terá criado antes de ti o sol, E a lua, e o cometa, o negro espaço, As estrelas infinitas. Se juntos, que faremos? O mundo seja, Como um barco no mar, ou pão na mesa, Ou rumoroso leito. Não se afastou o tempo. Assiste e quer. É já pergunta o seu olhar agudo À primeira palavra que dizemos: Tudo.
Una furtiva lagrima negli occhi suoi spuntò: Quelle festose giovani invidiar sembrò. Che più cercando io vò? Che più cercando io vò? M'ama! Sì, m'ama, lo vedo. Lo vedo. Un solo istante i palpiti del suo bel cor sentir! I miei sospir, confondere per poco a' suoi sospir! I palpiti, i palpiti sentir, confondere i miei coi suoi sospir... Cielo! Si può morir! Di più non chiedo, non chiedo. Ah, cielo! Si può, Si può morir Di più non chiedo, non chiedo. Si può morir, Si può morir d'amor.
De vegades, el cos troba la lentitud. Tant se val el batec del cor, la lluita cel·lular de vida i mort, el mal que potser hi creix. Troba la lentitud, com per atzar, i viu quiet per uns instants, per uns instants gairebé nul, sense coneixement del seu estat, innocentment desprès d'identitat, fins que, tot d'una, la paraula irromp i el fa ser conscient del benestar silenciós, del benestar ignoradament sentit, tornant-l'hi irreverentment record, infructuosament desig.