.
Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue :
Rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds.
Je laisserai le vent baigner ma tête nue.
Je ne parlerai pas, je ne penserai rien :
Mais l'amour infini me montera dans l'âme,
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, - heureux comme avec une femme.
Arthur Rimbaud
23.jpg)
.JPG)
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
3 comentaris:
Preciós el poema i afortunat de sentir així.
"L'amour infini" per la natura i la felicitat "comme avec une femme" em semblen envejables. Potser perquè m'agrada la natura... molt i ho puc entendre, però no sempre puc sentir tant intensament amb ella, només a moments especials.
No he llegit Rimbaud, potser me n'acabes de donar l'ocasió!
Rimbaud va ser el meu poeta de joventut entre molts altres...
Solejant, cofoi estic,
Pel contrari, balandrejo.
Quan la llum de l'alba s'enfila fins les golfes
Quan setembre amic t'estàs amb mi
i el faig resta tranquil.
Quan el vent oreja la pineda amb dolcesa
i espurnegen quatre gotes d'estiu.
Canto, m'alegro, faig gatzara, tot em somriu.
Quan per l'octubre punteja el fred.
Quan el vent fort i impulsiu mou el ramatge
i el sol ixent infon tristesa.
Ara que els ocells ja no voleien
i el rossinyol no diu ni piu
Ploro, rondino, m'enfastiguejo.
Mare neu, no t'acostis, fas encendre molts calius.
Joan
Publica un comentari a l'entrada