L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimecres, 8 de setembre de 2010

Sensation

.



Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,

Picoté par les blés, fouler l'herbe menue :
Rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds.
Je laisserai le vent baigner ma tête nue.

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien :
Mais l'amour infini me montera dans l'âme,
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, - heureux comme avec une femme.

Arthur Rimbaud

3 comentaris:

Carme ha dit...

Preciós el poema i afortunat de sentir així.

"L'amour infini" per la natura i la felicitat "comme avec une femme" em semblen envejables. Potser perquè m'agrada la natura... molt i ho puc entendre, però no sempre puc sentir tant intensament amb ella, només a moments especials.

No he llegit Rimbaud, potser me n'acabes de donar l'ocasió!

Elvira FR ha dit...

Rimbaud va ser el meu poeta de joventut entre molts altres...

Anònim ha dit...

Solejant, cofoi estic,
Pel contrari, balandrejo.
Quan la llum de l'alba s'enfila fins les golfes
Quan setembre amic t'estàs amb mi
i el faig resta tranquil.
Quan el vent oreja la pineda amb dolcesa
i espurnegen quatre gotes d'estiu.
Canto, m'alegro, faig gatzara, tot em somriu.
Quan per l'octubre punteja el fred.
Quan el vent fort i impulsiu mou el ramatge
i el sol ixent infon tristesa.
Ara que els ocells ja no voleien
i el rossinyol no diu ni piu
Ploro, rondino, m'enfastiguejo.
Mare neu, no t'acostis, fas encendre molts calius.

Joan