Rara avis in terris

.

Sic volo et sic iubeo

.

Sit pro ratione voluntas

.

Decimus Iunius Iuvenalis

55 - 138 d. C.

petges

Cuando el objetivo te parezca difícil,

no cambies el objetivo,

busca un nuevo camino para llegar a él...

Confucio

malson

insistir en desistir d'existir

Kyrie eleison

.

Oro supplex et acclinis,
cor contritum quasi cinis,
gere curam mei finis.

Dies irae

7 - 2 vides

i pactaré amb Mefistòfil

fins la meva última vida

per a continuar als vostres peus...

Paraules carícia - Sapore di te

.


Sapore di sale, sapore di mare
Che hai sulla pelle che hai sulle labbra
Quando esci dall acqua e ti vieni a sdraiare
Vicino a me, vicino a me

Sapore di sale, sapore di mare
Un gusto un po´amaro di cose perdute,
Di cose lasciate lontano da noi
Dove il mondo è diverso, diverso a qui.

Il tempo nei giorni che passano pigri
E lasciano in bocca il gusto del sale,
Ti butti dall acqua e mi lasci a guardarti
E rimango da solo nella sabbia e sulla sole.

Poi torni vicino e ti lasci cadere
Così nella sabbia e nelle mie braccia
E mentre ti bacio sapore di sale,
Sapore di mare, sapore di te

Gino Paoli

Tal vez...

Tal vez poseéis, don Juan,
un misterioso amuleto,
que a vos me atrae en secreto
como irresistible imán.

Tal vez Satán puso en vos
su vista fascinadora,
su palabra seductora
y el amor que negó a Dios.

¿Y qué he de hacer, ¡ay de mí!,
sino caer en vuestros brazos,
si el corazón en pedazos
me vais robando de aquí?

No, don Juan; en poder mío
resistirte no está ya;
yo voy a ti, como va
sorbido al mar ese río.

.

Don Juan Tenorio - J.Zorrilla

Divuitena Estació - Crisàlide

.

Desitjo les espines de ses roses

i davallar la creu sota els seus ulls

éssent crisàlide als seus peus...

Un altre cop vols agitar les aigües del llac...

Volo ut sis

.

Vull que siguis

el que ets

.

H1N1

Enchantée

Le plaisir c'est-a moi

Chao Negra...

te vas

con tu soledad

dormida

vestida de mar

por la blanda arena...

La bruixa enamorada

¿On és el llorer? Porta'l, Testilí. ¿On són els filtres? Corona la copa amb fina llana de color de púrpura; vull fetillar aquest home, el meu amor, que em tracta amb tanta rudesa, aquest home que, de dotze dies ençà, no s'ha acostat a casa, ni s'ha dignat assabentar-se de si sóc viva o morta, i ni tan sols ha vingut a trucar, el cruel, al meu portal. No hi ha dubte! Eros i Afrodita s'han endut cap a una altra banda el seu cor versàtil.

Demà m'arribaré a la palestra de Timaget, per veure'l, i li diré a la cara el mal que em fa. Ara, però, amb els meus eixarms el fetillaré. Lluna, brilla amb un vell esclat! A tu, deessa, dirigiré en veu baixa la meva preguera; a tu i a la subterrània Hècate, que fins i tot els gossos omple de basarda en passar per entremig dels sepulcres dels morts i de la sang negra. Salut, Hècate paorosa! Concedeix-me fins a la fi la teva ajuda, i fes que les meves metzines tinguin tanta eficàcia com les de Circe, les de Medea o les de la rossa Perimeda.

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

De primer es crema la farina al foc. De pressa, Testilí, escampa-la. Dissortada! ¿On tens el cap? ¿És que tu també et rius de mi, fastigosa? Escampa-la i digues ensems: "Escampo els ossos de Delfis".

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Delfis em causa penes. Doncs jo, a la intenció de Delfis, cremo aquest llorer. I així com ell ha espetegat amb força en acostar-hi la flama, i ha pres ràpidament, sense deixar ni mica de cendra, així Delfis consumeixi també la seva carn dins la flama.

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Així com jo faig fondre, amb l'ajuda d'un déu, aquesta cera, així mateix es fongui d'amor a l'instant el mindi Delfis. I així com aquest disc d'aram giravolta sense conhort sota l'impuls d'Afrodita, així mateix ell giravolti, esmaperdut, davant la meva porta.

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Ara cremaré el segó. I tu, Àrtemis, que pots remoure les portes incommovibles de l'Hades, i si quelcom hi ha encara de més dur... Testilí, els gossos lladren per la vila! La deessa és a la cruïlla. Cuita, fes ressonar l'aram!

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Guaita: la mar s'aquieta i s'aquieten els vents. Però, dins el pit no s'aquieta mai la meva pena. Tota jo m'abruso d'amor per aquest home que, en lloc de fer-me la seva esposa, m'ha robat la innocència i m'ha omplert de vergonya.

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Tres vegades buido la copa i tres vegades pronuncio, senyora, aquest conjur: Sigui un home o una dona qui jeu al seu costat, que s'oblidi de Delfis tan pregonament com, segons conten, s'oblidà Teseu d'Ariadna, la trena-bonica, a l'illa de Naxos.

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

L'hipomanès és una planta que creix al país dels Arcadis; sota els seus efectes, les pollines i les ràpides eugues corren com folles per les carenes. Així veig jo Delfis llançar-se com un foll cap a casa meva, en eixir de la il·lustre palestra.

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Delfis ha perdut aquesta franja del seu mantell; en faig bocins i els llenço a la flama abrusadora. Ai las! Eros funest ¿per què, arrapat a la meva pell com una sangonella d'aiguamoll, em xucles tota la meva sang fosca?

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Trinxaré una salamandra, en faré un beuratge i l'hi faré portar. Testilí, ara tu pren aquestes herbes i vés a fregar amb elles el seu llindar mentre és encara de nit [hi tinc el cor lligat, però a ell, de mi, tant se li'n dóna], i digues tot escopint: "Frego els ossos de Delfis".

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

I ara que ja estic sola, per a plorar el meu amor, ¿des de quin moment ho de fer? ¿Per on cal començar? ¿Qui fou la causa de la meva dissort? Havia vingut a casa la filla d'Eubul, Anaxó, portacistella de la processó al bosc sagrat d'Àrtemis. Aquell dia al seu costat desfilaven moltes feres, i entre elles, una lleona.

Escolta com nasqué el meu amor, missenyora la Lluna.

La tràcia, la difunta dida de Teumàridas, i veïna meva, em demanà amb insistència d'anar a veure la festa. Jo, infeliç de mi, vaig acceptar de fer-li companyia amb un vestit de lli blanc, i embolcallada amb el mantell de Clearista.

Escolta com nasqué el meu amor, missenyora la Lluna.

Era ja a mig camí, prop d'on cau el mas de Licó, quan veig venir plegats Delfis i Eudàmip. Llur barba era més rossa que el galdiró florit; llur pit, més lluent que el teu disc, oh Lluna! Car havien deixat feia poc els nobles exercicis del gimnàs.

Escolta com nasqué el meu amor, missenyora la Lluna.

Veure'l i esdevenir folla, i sentir abrandat el meu cor, ai las!, fou tot u. Els colors se'm fongueren, i ja no vaig poder veure res més de la festa. Ni tan sols puc saber com vaig tornar a casa: atuïda per una febre que em corsecava, vaig jeure deu dies i deu nits senceres.

Teòcrit

Filer à l'anglaise

"Quizás la mayor preparación para sobrellevar la vida fuera aprender el arte de romper con todo lo que nos resulta atractivo o nos parece imprescindible...convertirse en un perito de las despedidas."
E. Vila-Matas - EL viaje de lo vertical

et la mer efface sur le sable...

tu vois, je n'ai pas oublié

el Pensador

"Quan el Pensador se'n va anar vaig quedar commocionada (...). Vaig quedar-me en estat de pèrdua, de mancança, de dolor, de mort. El Pensador era el meu secret i havia de continuar la meva vida pública sense que els altres el descobrissin. Quan el Pensador se'n va anar (...) vaig construir-me una tomba que vaig deixar oblidada dins el meu cor. Havia de protegir-me. I ho vaig fer amb la meva pròpia mort. (...) Era fàcil ocultar la meva vida paral·lela quan era amb ell. La no-vida paral·lela sense ell era més difícil. Però ho havia de fer. Vaig viure mesos i mesos com els morts vivents (...). Em passejava per la meva vida buida de vida. Em despertava, dormia, somreia, parlava, reia, treballava, viatjava i em trobava amb els altres. Duia a terme les meves obligacions privades i públiques tot observant els meus dots d'actriu. Ho feia tot amb una capacitat de desdoblament que ignorava que tenia (...). Havia d'armar-me amb la innocència de la mentida per sobreviure. Un dia, amb la ferida sedada pel pas del temps, vaig sentir una sotragada, com si un llamp em caigués a sobre, quan (...). Anys després de la partida del Pensador vaig comprendre que tots tenim un pensador o una pensadora, o potser més, que ens espera en un indret o un altre d'aquest món per revelar-nos a nosaltres mateixos, per fer-nos descobrir les nostres pròpies capacitats i avançar en els laberints del nostre ésser. Anys després de la partida del Pensador vaig comprendre que tots tenim un pensador que ens espera en un moment determinat de la nostra vida, en un dels seus camins. Potser el perdem, amb un mot, amb un sacseig d'espatlles, amb un viatge ajornat, amb una justificació confusa, amb una estúpida por històrica, amb les regles d'un joc que ens sotmet a les seves lleis. Hi ha qui viu i mor sense trobar mai aquest Altre fonamental que li obre les portes tancades al món. (...) Hi ha qui viu i mor sense conèixer el camí del seu cos ni el dels cossos dels altres. (...) Conscient de tot el que m'ha donat, li he estat profundament agraïda. (...) Anys després de la partida del Pensador, he deixat d'oposar resistència (...). Anys després de la partida del Pensador m'ha tornat a la memòria el vers del poeta alemany que ell sempre em recitava: Déu va crear l'home igual que la mar va crear els continents, retirant-se. Es va retirar, potser, perquè fos creada jo?" -Salwa Al Neimi -

Dissetena Estació - Tantum ergo

Fontaine, 1917

Marcel Duchamp

Tantum ergo sacramentum

Veneremur cernui:

(...)

Praestet fides supplementum

Sensuum defectui.

exili

Deixaré el meu mar per Tu,

serà un amant furtiu d'hores consol i pluja

Tu seràs el sol més primavera

la tardor sóc jo

dona d'aigua en trànsit-exili.

Retornaré a l'úter del penya-segat

quan em perdi dins meu

perque Ariadna ha dimitit

i el Minotaure somriu

terra endins.

.

Setzena Estació - Istud agas

cahier bleu

Fac me tibi semper magis credere

in te spem habere

te diligere

Tibi se cor meum totum subicit

Raval de mar

Deixo el meu mar

per buscar una llar

i duc un bressol
ple d'incertesa.

.

M'aculls sabent-me

i em dones la benvinguda

com potser un dia

m'acomiadaràs.

.

La lluna m'ha dit

que a la teva falda

els diables ballen

i els desitjos callen.

.

Guarda'm el secret

més bonic que tinc

de tot mal presagi

i acotxa'l fluixet.

.

I si un dia vinc

ens direm adéu

i et faré l'ullet

per la sort que tinc.

Tarda de pluja

- Tinc por...

- Dels trons, carinyet?

- Sí

- Si m'ajudes et conto el conte de la princesa que tenia por.

- I què farem?

- Endevina, endevineta...

cors de maduixa

trencaclosques de galeta

ma tristesse

- Estàs trista
- Sí
- Jo també. I com és?
- Estic malalta i el meu fillet tarda a venir.
- Ah. És que la Xina és molt lluny. La mama m'ho ha dit.
- I tu què téns?
- Res. He fet enfadar a la mama a l'hora de dinar.
- I això?
- No m'agrada el peix que té ulls i em mira.
- Ulls?
- Sí, ulls de peix.
- Saps?
- Digue'm carinyet
- Quan vingui el teu bebé no li agradarà el peix tampoc. I jo hi jugaré i li explicaré contes.
- Sí tresor, i li ensenyaràs moltes coses. Com les germanes grans...
- Sí, com tarda tant, ja m'hauré fet gran.

Paraules carícia - ensenyança

Et vull.

I et vull feliç.

Sb 8, 7

Virtutis Cardinalis

2P 1, 5-7

Quinzena Estació - Fac me pie flere

Tibi se cor meum totum súbicit

Pandora

Jules Joseph Lefebvre , 1882

.

... i la moldejà d'argila i li va donar forma,

li atorgà el seu senyidor

i una mentida nià al seu pit.

Temps enllà, ella obrí la capsa

i només hi restà l'esperança.

.

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata...

.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una sola metzina...

.

J.V. Foix

Crepusculum

i et penso...

Ave Maria

Dominus tecum...

Promesa

Te doy un beso

por cada flor

de esquina a esquina...

Castra Aelia

Catorze torres em guarden

i per sis portes et tempto.

.

Assetja'm

.

...

Shall we dance?

HV 6 - Fals culpable

.

Històries Veïnals

.

Relats conjunts entre els veïns de l'escala

.

Escrit en col·laboració amb Sergi, Violette i Vullunfestuc

.

“Para que um homem possa ser distintivamente e absolutamente moral, tem que ser um pouco estúpido. Para que um homem possa ser absolutamente intelectual, tem que ser um pouco imoral…”. Pessoa incessantment m’acompanya, líquid, degotant, esmunyint-se dins meu quan menys m’ho espero. I em vas enviar aquell mail on em suggeries traspassar a l’altre costat del mirall, perquè ja sabies de l’Alice que sóc. La intuïes, la temptaves, la guiaves… sabent que no podria evitar voler sentir l’adrenalina al cos com un riu que mena al Delta de Venus. I ara camino conscient de la meva dolça inconsciència i he tornat a fumar; perquè potser abans de morir als teus braços voldré enverinar-me els sentits i morir certerament i lenta un poc encara, en el fum que m’abraça i se m’endinsa als pulmons, com tu ho has fet aquests mesos a cada línia que m’escrivies, com aquest fum que em penetra. Em deixaves un reguitzell de petges invisibles que ara em duen al teu abisme. “- Quan premis l’intèrfon t’obriré i puges. Trobaràs la porta oberta. Només cal que l’empenyis i entris. Vine. T’espero…” I hi ha paraules que són com mantres tot i no haver estat mai pronunciades, paraules que podrien ser lletres de boleros o habitar en planes de llibres prohibits a biblioteques secretes, o bé ser al fons d’algun cor. I vinc. Camino, camino… i a cada pas m’aboco, tot i el vertigen, al teu misteri. I en creuar l’espill i entrar al teu regne em ve al cap aquell vers tant cert ara: “lasciate ogni speranza voi ch’entrate” Perquè quan un home adreça paraules a una desconeguda com les que tu has trenat per a mi en poemes sagnants sortits del mateix infern de Dante, no hi ha més; cal traspassar tots els llindars i empènyer totes les portes, fins i tot les set del teu infern. I vinc… a perdre’m per a trobar-me. Perquè el millor de certs laberints és buscar al minotaure.

.

per si vols seguir el fil d'Ariadnna

Catorzena Estació - Fac ut ardeat cor meum

El temps de l'enyor i del goig

es confón sobre el tapís de les hores

quan l'ànima, oferta, reneix en Tu

ut tibi complaceam

Solstici

(fragment)

Castells de mar en festa, a nit oberta

esborren signes i donen la brida

de tot a la follia de les boques.

Qualsevol fulla morta es torna viva

al clar del sol que ens fa llum negra als sexes.

Que cremi tot en un torrent de molsa

i que ens mauri la nostra saba oberta!

Que facin el solstici els nostres sexes,

que el cor transformi en pluja tota brida!

Que esclatin els bancals en saó viva!

Que els boscs floreixin en milers de boques!

Maria Mercè Marçal

Sir Edward W. Elgar - Nimrod, Enigma Variations

... i em sents

Tretzena Estació - Capvespre

La meitat de la bellesa depèn del paisatge,

l'altra meitat de l'home que la mira.

.

Lin Yutang

Sobre realitats interiors

.

Tancat amb pany i clau
.

"Las cosas que vemos son las mismas cosas que llevamos en nosotros. No hay más realidad que la que tenemos dentro. Por eso la mayoría de los seres humanos viven tan irrealmente; porque creen que las imágenes exteriores son la realidad y no permiten a su propio mundo interior manifestarse. Se puede ser muy feliz así, pero cuando se conoce lo otro, ya no se puede elegir el camino de la mayoría"

Herman Hesse - Demian

Dotzena Estació - Am fünf Juni

.

.

Ser allò que ta voluntat estima,

aquell racó on la teva ànima es conforta

en l'abisme dels meus somnis críptics

m'il·lumines amb un foc que em devasta

deixant absorta la memòria

en un instant etern que em depassa

on els ulls no parpallegen i el cor no batega

temerós de ser posseït i feliç de saber-se'n.

.

Ser allò que ta voluntat estima,

en l'ordit del temps més dolç

prens possessió dels meus silencis

llenguatge atàvic de pell i cor

ofrena i calze del meu jo

alè convuls, incendi i desmesura

invoques el nom que sento més meu

i ja res hi ha en mi que no siguis Tu.

.

Erbarme dich Mein Gott

.

Matthäuspassion

... i et penso i et sento

Pachelbel Cànon

...

Ets com un cataclisme lent

deliciosament irracional

que m'habita i em sap desfer

en els mil bocins d'una ombra.

No hi ha baluards possibles

ni escuts que em salvaguardin,

em perdo en mi mateixa

per a trobar-me en tu.

I aquest desig feréstec

que lligues i deslligues,

desdibuixant-me et sento,

fora de mi em sé en tu.

...

.

Lo Desconsol - J. Llimona (1907)

Avui faig anys

i el meu desig,

ets tu...

Motherbridge of love - Ami Tan

(font original)

.

Once there were two women who never knew each other.

One you did not know, the other you call Mother.

Two different lives shaped to make you one.

One became your guiding star; the other became your sun.

The first one gave you life, and the second taught you to live it.

The first one gave you a need for love.

The second was there to give it.One gave you a body.

The other taught you games.One gave you a talent.

The other taught you aims.One gave you emotions.

The other calmed your fears.One saw your first sweet smile.

The other dried your tears.One found home that she could not provide.

The other prayed for a child and her hope was not denied.

And now you ask, of course you do.

The question others ask me too:

This place or your birth place... which are you a daughter of?

"Both of them, my darling and two different kinds of love"

Quand j'avais cinq ans

Desena estació - Humilitat

Les deu etapes del despertar

La Doma

Segle XII, Kakuan Shien (Xina)

1 - La recerca

2 - El presentiment

3 - El descubriment

4 - La captura

5 - La doma

6 - El camí del retorn

7 - Oblidar el Jo

8 - El no-res

9 - El retorn al fons i a l'origen

10 - La felicitat

je sens...

Sento ma pell

lletrejar tes paraules

lletania fosca de versos apòcrifs

que invoca el trànsit

del desig més cert

arran del capvespre

res em manca

ni espai ni temps

present intens

esguard silent

i em miro en l'espill dels teus ulls

sense por de reconèixer-hi

la meva ànima nua

i devota a vós.

Secrets de pluja

Plou lent i lleu

sobre Tu i jo

enyor llençols de fil

d'olor i tacte antic

tanco els ulls per veure't

i et sé a cada gota

només una paraula

i seré totes les flors del món

si les vols, teves...

ta rose

i el seu esguard damunt el meu esguard

sóc presoner

que la vull presonera:

aquest matí que una flor m'ha posat

li deia així

baix baixet

a l'orella:

.

sota els teus ulls, és un bes el que em plau

El poema de La rosa als llavis

Joan Salvat-Papasseit

Ad libitum

.

Ser arpa als teus dits...

.

Händel - Concert per a arpa, Opus 4, núm.6, segon moviment.

Tempus tuus

19 F - 09 d.J. In principio creavit Deus...

Primavera al febrer

d'hores instant

tardes en calma

et tes jeudis bleus

segresta el temps,

atura'l

i moriré lent

entre els teus dits

al meu abisme.

Si em dones la mà

.

dibuixarem mil primaveres de colors pastell

et contaré totes les voltes que t'he bressolat

i nedarem en un mar somrient

que sap que t'espero

mentre es gesta el meu amor per tu

i les ones em diuen que la por marxarà

lluny, molt lluny, en B/N...

Via Crucis - Setena estació

Fiat voluntas tua...

Solució al 100è Joc Literari

Ja han sortit les solucions al Joc literari 100 de Tens un racó dalt el món, el blog d'en Jesús M. Tibau.

.

L'autora del poema que us vaig proposar és na Cinta Mulet i si us fixeu en els títols dels llibres que ha publicat veureu que és una poeta d'aigua, d'aigua de riu, l'Ebre.

.

Sovint allò més evident resta invisible als ulls dels qui miren i busquen. La pista definitiva era al lateral dret del blog, a la Divisa.

it's raining inside me

Aquest cel gris

de març plujós

que m'abraça lent

suau i càlid

sobre un mar d'argent

d'onades que em duen

l'enyor de ta pell

i el bes que imagino

als teus llavis dolços

abismals

com una primavera a destemps

de tardes líquides i hores instant

màns que es miren

ulls que llepen l'ànima

i aquest enyor de pluja i pell.

Amén

.

Assumeix la responsabilitat

per a ser el que ets

i reconeix-te lliure

de ser el que seràs.

.

Jean Paul Sartre

Estimar...

- Avi...
- Digue'm, bonica. Què téns?
- Res. Pensava.
- I què pensa la meva princesa?
- Avi, com és que totes les cançons que escoltes són tristes?
- Això, pensaves?
- Aquest home que canta ho està de trist, molt... I tu em vas dir que era una cançó d'estimar, aquesta. Ahir nit li vaig preguntar al papa i em va dir que la cançó és així, de cantar-la trist. Però no és veritat. És l'home que està trist, perque no l'estimen.
- De vegades, ma petite, que no t'estimin com tu voldries et fa sentir trist.
- Ah, ja sé, com quan tu no hi eres i la iaia estava trista.
- No ben bé, carinyet. Quan jo no hi era, la iaia estava trista, sí. Però jo no podia tornar a casa perque m'haguessin tancat a la presó. Era estant lluny que l'estimava. En aquell temps, les coses eren així, fillet.
- Sí, això ja ho sé que no podies tornar de França. I que la iaia t'escrivia cartes cada setmana. Me les ha ensenyades moltes vegades i m'agrada molt mirar-les, saps?
- Ah, sí? això ha fet la teva àvia? jajajaja
- Però...
- Digues, princesa, què t'amoïna?
- Doncs que si estimar fa posar trist més val no estimar a ningú, no?
- Mira, estimar, no fa posar trist. Mai. El que fa entristir és no saber estimar. No m'entens, oi?
- No, avi.
- El que vull dir, és que estimar fa feliç, sempre. El que fa mal és no saber o no poder estimar com voldriem. I, també ens dol, no sentir-nos estimats.
- Per això la iaia estava trista quan tu estaves a França, no? et trobava a faltar.
- És clar, ma petite. Sempre volem tenir a prop els qui estimem, però de vegades no és possible. La vida, princesa, és molt complicada, però molt bonica, saps?
- Això també ho diu la iaia.
- La tornem a escoltar, avi?
_ Oui, ma petite...

Col·laboració 100è Joc Literari

El bloc "Tens un racó dalt del món", arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em complau col.laborar amb el següent text:

Amor sense nom, amor de primaveres i tardors,
amor sense nom, somnàmbul, com una mà sense ulls,
entumits els turmells, què fas, que no m'acabes d'entrar,
cauen agulles de punta sobre els dies plans,
amor de carn i ossos, amor sense nom,
no hi ha coixins a l'avern, només fam!,
fal·làcia fugaç, rèmora enquistada, lletrada
d'un nom, no hi ha Carles ni Isabel, sense nom
rodolo pels tombants del jo, barrada la porta
a l'antre fosc on granen els blats, toquen les campanes
i la corriola es fa ampla, com la set d'un mort.

Es tracta del fragment inicial del primer poema d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquesta pista:

.

Poeta d'aigua, de riu amic i amat

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a "Tens un racó dalt del món" ,

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres d'en Jesús Ma. Tibau dedicat.

Moltes felicitats, Jesús!

de la por de naufragar...

Et vaig dir que tenies por d'obrir-la i llegir,

però m'equivocava.

Era jo qui tenia por de llençar-la.

dos-cents posts i un fado...

Meu fado meu - Mariza

Seda

lectures a l'abisme

i et penso...

.

Alessandro Baricco - Seda

"HICIERON descorrer un panel de papel de arroz, y Hervé Joncour entró. Hara Kei estaba sentado con las piernas cruzadas, en el piso, en la esquina más lejana de la habitación. Llevaba una túnica oscura; no tenía joyas. Único signo visible de su poder, una mujer extendida a su lado, la cabeza apoyada en su regazo, los ojos cerrados, los brazos escondidos en el amplio vestido rojo que se extendía alrededor, como una llama, sobre la estera color ceniza. Él le pasaba lentamente una mano por el cabello: parecía acariciar la piel de un animal precioso y aletargado."