L'INFINIT I LA LLUNA...
L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero.
La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...
Aprendre't per a saber-me,
donar-me per a ser
com un cec
llegir-te la pell
i mirar-te l'ànima
per buscar-m'hi
com un boig, es busca...
.
La clínica, d'un temps que era una torre
burgesa als barris alts, manté aquell aire
de parquet encerat i grans magnòlies.
Ha fet l'ingrés al mostrador i espera
que algú la cridi per pujar a la cambra.
Fa molts anys de l'amor, però ella encara
té hissada la bandera de tempesta
en una platja on ja no hi ha ningú.
Pensa en els homes que van estimar-la
i que va rebutjar, per covardia
o per fidelitat. Un d'ells cantava
boleros al Rigat i els més ardents
sempre els hi dedicava amb la mirada.
Cap d'ells no és ara aquí. I ja els amics
són assumptes llunyans, de quan el cos
no era un sòrdid objecte de conversa.
Amb tots en fa un de sol i ballen junts
una nit de la seva joventut,
quan les parelles van anar aturant-se
deixant-los sols al centre de la pista.
Soledat, ja ho és tot: també aquell ball,
la pista sota els focus d'un quiròfan
una nit de postguerra al Rigat.
I la vella maleta que, als seus peus,
d'esma, mentre cavil.la aquestes coses,
acaricia com si fos un gos.
Joan Margarit