L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimarts, 26 d’octubre del 2010

errare

.

Vaig voler creure
que ma vida era meva
però m'equivocava

immensament

vaig voler salvar-me
silenciant el cor
però m'equivocava
 .
profundament

vaig voler tancar els ulls
hibernant sempre més
però m'equivocava

intensament
.

divendres, 15 d’octubre del 2010

Sine die

.
...

dijous, 14 d’octubre del 2010

Epíleg

.

La vida aquesta.  Absurda recorre sense miralls el traç del seu propi laberint.  I avança, temorosa del cel i de la terra, del seu propi reflex sobre el vel, de l'aigua amaga els records.
La vida, aquesta.  Prova de reconèixer-se en els fragments desballestats de la lluna, atrapats amb caçapapallones gegants que ningú no és capaç d'aguantar en vol sense cobrir-se els ulls de terra.
La vida, aquesta.  Atrofiada i a mitges en el repartiment de patins, d'ales, d'olfactes, d'espases, caus.  Espantada camina camins en silenci.  Oblidant les estàtues de sal de les cantonades, les dones mortes dels arbres, els pous eixuts de la seva veu aguda.  I tremola.
La vida, aquesta.  S'atura a descansar al costat de les portes i oblida innecessàriament contrassenyes, imprescindibles per fer-se petita i travessar parets esbornegades de goteres d'ales abatuts.
La vida, aquesta.  Sonora i esgotada s'ensorra en fosses de runes dibuixades amb paletes de colors de fusta.  I busca un estel mort on amagar-hi el cor abans d'anar-se'n.  Suspicaç davant l'endarreriment i la memòria.  Gèlida davant els laments seductors.  Petita al davant de les pells exposades en els racons de les ribes dels mars que recorda.  Nostàlgica sucumbeix davant la seva pròpia por.  
La vida, aquesta.  Asseguda, reposa i espera, amb els seus ulls de punyal clavats a terra, ansiosa, atenta.  Buscant qualsevol núvol que l'estimi, l'amagui, la protegeixi.  I sospira, cansada i ja adormida, davant d'imatges que comença a fer de pedra.  Sommiant un petó, un sol petó, una gruta sencera de bellesa.

Lolita Bosch, Elisa Kiseljak