HV 6 - Fals culpable

.

Històries Veïnals

.

Relats conjunts entre els veïns de l'escala

.

Escrit en col·laboració amb Sergi, Violette i Vullunfestuc

.

“Para que um homem possa ser distintivamente e absolutamente moral, tem que ser um pouco estúpido. Para que um homem possa ser absolutamente intelectual, tem que ser um pouco imoral…”. Pessoa incessantment m’acompanya, líquid, degotant, esmunyint-se dins meu quan menys m’ho espero. I em vas enviar aquell mail on em suggeries traspassar a l’altre costat del mirall, perquè ja sabies de l’Alice que sóc. La intuïes, la temptaves, la guiaves… sabent que no podria evitar voler sentir l’adrenalina al cos com un riu que mena al Delta de Venus. I ara camino conscient de la meva dolça inconsciència i he tornat a fumar; perquè potser abans de morir als teus braços voldré enverinar-me els sentits i morir certerament i lenta un poc encara, en el fum que m’abraça i se m’endinsa als pulmons, com tu ho has fet aquests mesos a cada línia que m’escrivies, com aquest fum que em penetra. Em deixaves un reguitzell de petges invisibles que ara em duen al teu abisme. “- Quan premis l’intèrfon t’obriré i puges. Trobaràs la porta oberta. Només cal que l’empenyis i entris. Vine. T’espero…” I hi ha paraules que són com mantres tot i no haver estat mai pronunciades, paraules que podrien ser lletres de boleros o habitar en planes de llibres prohibits a biblioteques secretes, o bé ser al fons d’algun cor. I vinc. Camino, camino… i a cada pas m’aboco, tot i el vertigen, al teu misteri. I en creuar l’espill i entrar al teu regne em ve al cap aquell vers tant cert ara: “lasciate ogni speranza voi ch’entrate” Perquè quan un home adreça paraules a una desconeguda com les que tu has trenat per a mi en poemes sagnants sortits del mateix infern de Dante, no hi ha més; cal traspassar tots els llindars i empènyer totes les portes, fins i tot les set del teu infern. I vinc… a perdre’m per a trobar-me. Perquè el millor de certs laberints és buscar al minotaure.

.

per si vols seguir el fil d'Ariadnna

Catorzena Estació - Fac ut ardeat cor meum

El temps de l'enyor i del goig

es confón sobre el tapís de les hores

quan l'ànima, oferta, reneix en Tu

ut tibi complaceam

Solstici

(fragment)

Castells de mar en festa, a nit oberta

esborren signes i donen la brida

de tot a la follia de les boques.

Qualsevol fulla morta es torna viva

al clar del sol que ens fa llum negra als sexes.

Que cremi tot en un torrent de molsa

i que ens mauri la nostra saba oberta!

Que facin el solstici els nostres sexes,

que el cor transformi en pluja tota brida!

Que esclatin els bancals en saó viva!

Que els boscs floreixin en milers de boques!

Maria Mercè Marçal

Sir Edward W. Elgar - Nimrod, Enigma Variations

... i em sents

Tretzena Estació - Capvespre

La meitat de la bellesa depèn del paisatge,

l'altra meitat de l'home que la mira.

.

Lin Yutang

Sobre realitats interiors

.

Tancat amb pany i clau
.

"Las cosas que vemos son las mismas cosas que llevamos en nosotros. No hay más realidad que la que tenemos dentro. Por eso la mayoría de los seres humanos viven tan irrealmente; porque creen que las imágenes exteriores son la realidad y no permiten a su propio mundo interior manifestarse. Se puede ser muy feliz así, pero cuando se conoce lo otro, ya no se puede elegir el camino de la mayoría"

Herman Hesse - Demian

Dotzena Estació - Am fünf Juni

.

.

Ser allò que ta voluntat estima,

aquell racó on la teva ànima es conforta

en l'abisme dels meus somnis críptics

m'il·lumines amb un foc que em devasta

deixant absorta la memòria

en un instant etern que em depassa

on els ulls no parpallegen i el cor no batega

temerós de ser posseït i feliç de saber-se'n.

.

Ser allò que ta voluntat estima,

en l'ordit del temps més dolç

prens possessió dels meus silencis

llenguatge atàvic de pell i cor

ofrena i calze del meu jo

alè convuls, incendi i desmesura

invoques el nom que sento més meu

i ja res hi ha en mi que no siguis Tu.

.

Erbarme dich Mein Gott

.

Matthäuspassion

... i et penso i et sento

Pachelbel Cànon

...

Ets com un cataclisme lent

deliciosament irracional

que m'habita i em sap desfer

en els mil bocins d'una ombra.

No hi ha baluards possibles

ni escuts que em salvaguardin,

em perdo en mi mateixa

per a trobar-me en tu.

I aquest desig feréstec

que lligues i deslligues,

desdibuixant-me et sento,

fora de mi em sé en tu.

...

.

Lo Desconsol - J. Llimona (1907)