Estimar...

- Avi...
- Digue'm, bonica. Què téns?
- Res. Pensava.
- I què pensa la meva princesa?
- Avi, com és que totes les cançons que escoltes són tristes?
- Això, pensaves?
- Aquest home que canta ho està de trist, molt... I tu em vas dir que era una cançó d'estimar, aquesta. Ahir nit li vaig preguntar al papa i em va dir que la cançó és així, de cantar-la trist. Però no és veritat. És l'home que està trist, perque no l'estimen.
- De vegades, ma petite, que no t'estimin com tu voldries et fa sentir trist.
- Ah, ja sé, com quan tu no hi eres i la iaia estava trista.
- No ben bé, carinyet. Quan jo no hi era, la iaia estava trista, sí. Però jo no podia tornar a casa perque m'haguessin tancat a la presó. Era estant lluny que l'estimava. En aquell temps, les coses eren així, fillet.
- Sí, això ja ho sé que no podies tornar de França. I que la iaia t'escrivia cartes cada setmana. Me les ha ensenyades moltes vegades i m'agrada molt mirar-les, saps?
- Ah, sí? això ha fet la teva àvia? jajajaja
- Però...
- Digues, princesa, què t'amoïna?
- Doncs que si estimar fa posar trist més val no estimar a ningú, no?
- Mira, estimar, no fa posar trist. Mai. El que fa entristir és no saber estimar. No m'entens, oi?
- No, avi.
- El que vull dir, és que estimar fa feliç, sempre. El que fa mal és no saber o no poder estimar com voldriem. I, també ens dol, no sentir-nos estimats.
- Per això la iaia estava trista quan tu estaves a França, no? et trobava a faltar.
- És clar, ma petite. Sempre volem tenir a prop els qui estimem, però de vegades no és possible. La vida, princesa, és molt complicada, però molt bonica, saps?
- Això també ho diu la iaia.
- La tornem a escoltar, avi?
_ Oui, ma petite...