L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dissabte, 20 de juny del 2009

Tretzena Estació - Capvespre


La meitat de la bellesa depèn del paisatge,
l'altra meitat de l'home que la mira.
.

9 comentaris:

Thera ha dit...

Aquests dies els cels ens regalen jocs de colors extremadament bells...

sargantana ha dit...

especialment maca l'imatge i molt encertades les paraules.
una abraçada

Striper ha dit...

Molt Molt encertat!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

totalment d0acord

novesflors ha dit...

Sempre he pensat que la poesia no emana tant de les coses com de la manera com les mirem.

El veí de dalt ha dit...

"la mira" o "el mira"?
O es referix que mira el paisatge amb "ella"? ;-)

zel ha dit...

Caram, una veritat de les que no es pot dubtar.
Salut i petons!

Betty ha dit...

molt encertat tot, imatge i paraules. He estat una estona mirant la foto, tractant de fondra'm amb ella, per un instant ho he aconseguit ... gràcies!

el paseante ha dit...

M'has fet recordar una frase castellana: "La belleza está siempre en los ojos de quien la mira".