L'INFINIT I LA LLUNA...
L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero.
La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...
Tretzena Estació - Capvespre
La meitat de la bellesa depèn del paisatge,
l'altra meitat de l'home que la mira.
.
9 comentaris:
Aquests dies els cels ens regalen jocs de colors extremadament bells...
especialment maca l'imatge i molt encertades les paraules.
una abraçada
Molt Molt encertat!!!
totalment d0acord
Sempre he pensat que la poesia no emana tant de les coses com de la manera com les mirem.
"la mira" o "el mira"?
O es referix que mira el paisatge amb "ella"? ;-)
Caram, una veritat de les que no es pot dubtar.
Salut i petons!
molt encertat tot, imatge i paraules. He estat una estona mirant la foto, tractant de fondra'm amb ella, per un instant ho he aconseguit ... gràcies!
M'has fet recordar una frase castellana: "La belleza está siempre en los ojos de quien la mira".
Publica un comentari a l'entrada