L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dilluns, 31 de desembre del 2007

Del silenci que ens falta...

Aquest és el post número 100 d’aquest blog que va començar per atzar i va nèixer del silenci més íntim per a fer eterns alguns instants i emocions, i per a compartir-los. Vull donar-vos les gràcies a tots/es els que alguna volta us hi passegeu o us hi heu passejat i desitjar-vos un bon any nou, en silenci...


I és que m’encisa el silenci, el silenci dens, el silenci que parla, el que es pot distingir del mutisme estèril, de la incomunicació. Per que un home amb el cor ple de mutisme i un altre amb el cor ple de silenci no s’assemblen en res. Quin horror confondre el simple fet de callar amb el silenci... En ocasions, cultivem el silenci amb algú. Però no per això deixem de parlar-nos, de dir-nos. És un silenci ple, còmplice, dens, compartit, sublim i deliciós. Hi ha paraules que el preserven.

Hi ha persones, cal dir que molt infreqüents, que amb el seu dir adequat, convenient, convincent i serè, són capaces de composar i conformar espais de silenci on respirar i desitjar. És com si vora seu fos possible curar-se de qualsevol excés de oratòria vulgar i vana, de paraules buïdes, de discursos obscèns, d’una sobredosi d’informació, d’un empatx de notícies, anècdotes i curiositats, en ocasions pretencioses que volent ser estándar d’actualitat només fan que acallar el present. I responem, de vegades, amb un eloqüent silenci. No parlem, però diem. Obrim un temps entre paraules que és més que una pausa. És com si el que diem ens menés cap a un altre lloc on tornar a respondre i a vibrar. No és només que no diguem per a ocultar, o per a no mentir, o potser per a fer-ho, o fins i tot per a desconcentar. Aprendre a tatxar les pròpies paraules, a esborrar-les cada cop, a no entronitzar-les, és tornar-les a dotar d’aquella senzillesa en la qual es limiten a dir el que diuen. El silenci és el veritable lloc on regnen.

Hi ha en certs rostres una mirada del silenci, un rastre de la seva fecunda tasca. No és la paraula d’una rendició o d’un temor, sinó la serena convivència amb un espai despoblat de foteses, no un simple buït, sinó un buïdar-se de les estupideses quotidianes, una habitació secreta i íntima, una meditació, una ànima inquieta, el batec del silenci més pur. I, se’ls nota. I m’embruixen.

Quedar amb algú per a silenciar-se amb ell, amb ella, no és simplement conjurar-se per a guardar cap secret. És proposar-se una altra manera de dir i de dir-se, en el que en lloc d’ avocar sobre l’altre paraules i més paraules, quedem citats per a escoltar alhora. I és llavors que neix la possibilitat de parlar-nos com si les paraules ens vinguessin de l’altre i no de cap intenció interior. Escoltar amb l’altre és generar possibilitats al silenci.

Hi ha persones que no ho poden suportar i necessiten que hi hagi una proliferació de sons. Tot ho omplen de sorolls, més o menys articulats. Es tapen les orelles amb l’excusa d’escoltar altres melodies. No poden resistir el que s’escolta en el silenci, el rumor incesant, el murmull insonor, o potser el propi batec dels seus desitjos i insatisfaccions. Conviure amb el silenci constitutiu és l’única possibilitat de dir una veritat. Qui ho fa, podria tal volta entregar-se a la paraula que ens arriba i llavors seria sublim escoltar-lo, escoltar-nos en silenci.


I en silenci,
vora teu, et penso.
Sabent-te
i escoltant
el teu deliciós no-dir-res,
sobre aquest mar de rajoletes
...
...
Univers íntim

dimecres, 26 de desembre del 2007

All the rest is silence...


Si tu disais
by Françoiz Breut

Album: Vingt à trente mille jours

Si tu disais "On y va"
Si tu disais "J'en ai tellement marre d'être ici"
Je t'écouterais, crois-moi
Je n'hésiterais pas
Et que ce soit pour une ville
Ou pour un bled, un bout de terre paumé, crois-moi
Ca n'me défriserait pas
Je serais prête comme si j'attendais
Si tu disais "Jusque là,
On s'est contenté de rien et ça va un peu"
Je t'approuverais, crois-moi
Je répondrais "C'est vrai"
Chaque pan de mur, chaque fissure
Je connais trop le dessin de cet endroit-là
Si tu disais "On y va"
Si tu disais que pour nous c'est le bon moment
Je t'écouterais, crois-moi
Je suis prête depuis longtemps
Mais tu n'dis rien de tout ça
Tu n'décides rien, je n'sais pas
Si tu as idée de ce qu'on pourrait faire
Je me demande pourquoi tu es là.
Pour toi
.
.

diumenge, 23 de desembre del 2007

Erase una vez la navidad...

Bon Nadal

dimecres, 19 de desembre del 2007

Mai et diré...


Mai et diré que...

et sommio,
et penso,
et desitjo, i
et vull.

Mai

Ho sabràs
en mirar-me.

Mai em diràs que...

em vols,
em desitges,
em penses, i
em sommies.

Mai

Ho sabré
en ma pell.

Perque
per a
TU i JO
"les màns són la paraula",
els ulls acaricien, i
els llavis susciten
MOTS
dits
amb les màns.

dissabte, 15 de desembre del 2007

De quan tot em mena a tu...

Lectures a l'abisme
...
(fragments)
I
"T’estim perquè existeixes: ets accessible al tacte."
(...) "la puresa total és desxifrar-te."
VII
"No les paraules, les mans són la Paraula."
X
"Benaventurats aquells que tenen els amors impossibles
o de la noble estirp que els altres maleeixen.
Són foscos, volen baixos sense alçar ni la vista
i n’empren, just, del món, la banda de les ombres
com si, al moment d’anar a fer crui a viure,
als afores de la persona –igual que una herba creix
a l’encletxa més alta d’una façana humida–
els hagués arrelat una dolorosa nit personal.
No assoleixen que els surti la passa fendidora
i es mouen de costat. Saben de si mateixos
més que ningú no en sap.
Una mà que els restàs, la donarien
per poder passar-la una sola vegada
pels llindars fonedissos
d’aquell cos refulgent que no gosen mirar.
Porten la vida a l’esquena com un sac de pedres,
s’aprenen de memòria, a un racó dels diaris,
el nom i els dos cognoms dels darrers suïcides
com qui sempre es deriva un estrany parentiu.
Contemplen. Fugen. Callen. Tornen. Ploren.
Però part damunt tot estimen com una mala cosa."
XI
"Tu ets la color dels meus ulls..."
XV
"Però a vegades dic: la benaurança
és d’aquell que no sent: no creu, no estima,
creix com un arbre que, lliurat de sempre
a ser just ell mateix,
meticulosament ignora
el concepte de bosc.
Res no té i n’és feliç: res no pot perdre.
No es sent tot sol, ell s’ho és tot, i sura.
A vegades ho pens i ho dic:
I ho diu i ho pensa
el mateix mecanisme en forma d’home
que altres voltes et diu:
–"Si no hi ets jo no hi som, torn quan tu tornes."
Jo em palp el mateix cos: el so és un altre.
Com més visc manco en sé, això me passa."
XX
"Més principi no tenc que el clar de no tenir-ne."
(...)
"Vos dic que no existesc: som un conjunt de coses
mansfermant-les a ser el que elles volen.
Quan més sé com vull ser, pens el contrari.
Per això i que us estim (aquest instant els àcids
em fan funcionar així) us dic: alerta,
no faceu gens de cas del que jo us digui."

Miquel Àngel Riera
Llibre de les Benaventurances

dilluns, 10 de desembre del 2007

Mirant la tempesta...


Si el vent et diu un secret,
el silenci és dens
i l'abisme
ja no té barana,
només
et cal
mirar-me
i
saltar.

divendres, 7 de desembre del 2007

Sommiar despert




Fe
La tens als teus braços.
Dorms, i la somnies,
i saps que és un somni
tot el que veus d´ella.
I el cor se t´arrenca,
tremola de fe.
Només una cosa
que tu li proposes
et dóna penyora
que et voldrà despert.
Coneix que és un somni
el que li dius d´ella,
però que per sota
del somni, és ella
que tens als teus braços.


Gabriel Ferrater

dilluns, 3 de desembre del 2007

Temps enrere (Meme)

En Carles, de Nausica, m'ha passat ja fa dies aquest meme i he decidit fer-lo amb imatges donat que els pretexts per escriure són altres...
.
1.- Jo, fa deu anys enrere (desembre de 1997).
.
Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894). Vista de Vic.


Biblioteca de Catalunya, Barcelona.

2.- Jo, fa cinc anys enrere (desembre de 2002).


Tarraco in my heart, Part Alta.

3.- Jo, fa un any (desembre de 2006).


Römer Platz, Frankfurt.
.
4.- Ahir (2 de desembre).


Sol, solet... Salou.
.
5.- Avui (3 de desembre).


El paradís...
.
6.- Cançons que m'agraden.
(Les que penjo al blog)


7.- Cinc llocs per visitar.



Café Majestic (1921), Oporto.



Café de Flore (1887), París.



El Círcol, Teatre Fortuny, Reus.



Il Caffè Grecó (1760), Roma.



Els Quatre Gats, Barcelona.

8.- Cinc joguines preferides.






9.- Cinc coses que m'agrada menjar.








10.- Cinc distribucions de GNU/Linux preferides.
...

11.- Cinc persones a les que passo aquest meme:

El veí de Dalt

Jo mateixa

Striper

Joana

L'Avi

diumenge, 2 de desembre del 2007

Légèreté et défi...


____________
Pour toi... je suis imprévisible.

diumenge, 25 de novembre del 2007

Roig sobre blanc

Piruletes de cor
...
Per la seva estudiada convinació de principis actius les Piruletes de Cor alleugen eficaçment la simptomatologia dels dolors de l'ànima.

Acció: Les Piruletes de Cor són molt eficaces com a analgèsics del malestar general, redueixen l'abatiment i potencien el somriure.

Composició quantitativa: Sucre, glucosa, àcid dítric, aromes naturals i artificials, colorants diversos com l'E-100, E-129, E-132, E-150d i E-160c.

Indicacions: Tractament simptomàtic dels processos depressius, angustiosos i que cursen amb un dolor lleu o moderat de l'ànima, malestar general, tristesa, nostàlgia, malenconia continuada, etc.

Posologia: Per a adults, una piruleta cada 24 hores, no més de tres dies seguits. No se'n recomana un ús continuat. Aquest remei és aplicable a menors, però en dosi menys elevades i supervisades sempre per un adult. A mesura que desapareguin els símptomes cal suspendre aquesta medicació.

Contraindicacions: En cas d'hipersensibilitat a algun dels seus components.

Precaucions: En casos de mala tolerància a la glucosa evitar tractaments perllongats.

Efectes secundaris: Acostuma a aparèixer un lleu enrogiment de la superfície de la llengua, però no és perjudicial i desapareix als pocs minuts. El seu ús perllongat pot afectar a l'esmalt dental ocasionant l'aparició de càries si no es prenen les mesures adequades quant a la higiene bucal i dental. En aquests casos cal acudir inmediatament al seu dentista habitual.

Interaccions: L'abús d'aquest medicament pot interferir en el seu apetit per la qual cosa no es recomana prendre'l abans dels àpats.

Intoxicació i tractament: La simptomatologia per sobredosi inclou dolor abdominal i pèrdua de l'apetit així com una coloració rogenca de la superfície de la llengua i els llavis. Si ha ingerit una dosi excessiva d'aquest medicament cal que en suspengui la ingestió inmediatament i doni per acabat el tractament almenys temporalment.

Advertències: A causa del seu llamatiu color i sabor pot donar-se el cas que la gent que el rodeja intenti sostreure-li part de la medicació. És aconsellable, per precaució, mantenir fora de l'abast dels menors aquest remei. En algunes persones pot arribar a ésser addictiu.

Presentació: Envasos individuals d'una dosi.

Sense recepta mèdica.

Atenció: Per a una major efectivitat del producte és aconsellable administrar-lo amb un somriure als llavis i un estat d'ànim favorable a la seva acció. El pacient es disposarà a rebre'n el seu efecte amb la millor de les disposicions d'ànim, éssent de gran ajuda la col·laboració d'altri per tal de millorar-ne l'eficàcia.
Suggeriment: Una actitud lúdica i receptiva augmentarà l'acció positiva dels components del nostre producte. Aconsellem l' ús del Roig sobre Blanc directament sobre la pell, tot plegat acompanyat de reguitzells de petonets, pessigolles, mossegadetes, carícies de tota índole, així com tot allò que pugui resultar plaent als implicats en el tractament.


Nota: Possiblemet la imaginació permetrà tractaments alternatius d'una eficàcia similar.


Juguem?

dijous, 22 de novembre del 2007

En sortir d'escola...

Avi...
Què m'has dut per berenar?

Passem per la plaça, va.... sí?

Em tornes a explicar la història del balcó de les roses?


dimarts, 20 de novembre del 2007

Avi...


- Avi...
- Digue'm, bonica. Què téns?
- Res. Pensava.
- I què pensa la meva princesa?
- Avi, què ens passa quan ens morim?
- Això, pensaves? i com és...
- Avui la mestra ens ha dit que la mare de la Judith s'ha mort. Diu que no vindrà a l'escola aquests dies i que quan torni ens hem de portar bé amb ella.
- Clar, perque estarà trista i tots l'heu d'ajudar.
- Sí, estarà molt trista. Saps? la mestra ens ha explicat coses de quan et mors.
- Explíca'm què us ha dit, vols?
- Diu que tots ens morirem un dia. Però jo això ja ho sé perque el papa m'ho va explicar quan la iaia Rosa es va morir. A més, jo ja sóc gran.
- Clar, tu ja ets molt gran... jajajaja
- Però...
- Digue'm, tresor. Què t'amoïna?
- Vull saber què passa quan et mors.
- Doncs quan et mors el cor ja no et batega, els pulmons ja no respiren, i te'n vas. Ja no hi ets.
- I on te'n vas, Avi?
- Doncs no ho sabem carinyet. Uns diuen que no es va enlloc, que tot s'acaba allà. D'altres creuen que hi ha una altra vida.
- Una altra vida?
- Sí. Una altra vida en un cos diferent o bé en un lloc que no sabem.
- Ah. Però...
- Però què?
- Que si ja estem bé aquí perquè marxem?
- De vegades ja ens hem fet molt vellets i tenim el cor cansat i el cos gastat. També potser que ens posem malalts i els metges no ens saben curar o bé que tenim un accident.
- També es moren persones a les guerres, oi? com aquella guerra teva...
- També ma petite, també.
- Doncs a mi no m'agrada que es mori la gent.
- A ningú li agrada. Però tots morirem tard o d'hora.
- Doncs jo no em moriré mai, Avi.
- Ben fet, princesa. Tu mai.
- I tu tampoc, d'acord?
- Jo sí que em moriré carinyet. Tant de bo sigui d'aquí molt de temps, però has de saber que un dia em moriré, igual com es va morir la iaia Rosa. I quan em mori estaràs trista com tots, però a poc a poc et passarà i te'n recordaràs de les coses que fem plegats i de quan ens ho passem bé.
- T'estimo molt Avi.
- Jo també ma petite. Molt. Au, ves a buscar el berenar que després em llegiràs aquell conte que vam comprar ahir.
- Però si tu ja saps llegir, Avi.
- Jajajaja... però m'agrada escoltar-te.
- Un tros tu i un tros jo. Sí?
- Sí, princesa.

dilluns, 19 de novembre del 2007

...

Calladament
Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.
.
Miquel Martí i Pol
Per a tu, avi...
ta petite-fille.

diumenge, 4 de novembre del 2007

Univers íntim


Volaria amb tu
cada capvespre
gronxant-me
en la innocència
de no-saber
que els globus
es desinflen
en l'horitzó...

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Et diré que t'estim...


En el pis de la badia tot és intens

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte
de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho di davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.

"El Pis de la badia" Miquel Àngel Riera

divendres, 26 d’octubre del 2007

La lune et toi...


Les bienfaits de la lune

La Lune, qui est le caprice même, regarda par la fenêtre pendant que tu dormais dans ton berceau, et se dit: "Cette enfant me plaît."
Et elle descendit moelleusement son escalier de nuages et passa sans bruit à travers les vitres. Puis elle s'étendit sur toi avec la tendresse souple d'une mère, et elle déposa ses couleurs sur ta face. Tes prunelles en sont restées vertes, et tes joues extraordinairement pâles. C'est en contemplant cette visiteuse que tes yeux se sont si bizarrement agrandis; et elle t'a si tendrement serrée à la gorge que tu en as gardé pour toujours l'envie de pleurer.
Cependant, dans l'expansion de sa joie, la Lune remplissait toute la chambre comme une atmosphère phosphorique, comme un poison lumineux; et toute cette lumière vivante pensait et disait: "Tu subiras éternellement l'influence de mon baiser. Tu seras belle à ma manière. Tu aimeras ce que j'aime et ce qui m'aime: l'eau, les nuages, le silence et la nuit; la mer immense et verte; l'eau informe et multiforme; le lieu où tu ne seras pas; l'amant que tu ne connaîtras pas; les fleurs monstrueuses; les parfums qui font délirer; les chats qui se pâment sur les pianos, et qui gémissent comme les femmes, d'une voix rauque et douce!
"Et tu serais aimée de mes amants, courtisée par mes courtisans. Tu seras la reine des hommes aux yeux verts dont j'ai serré aussi la gorge dans mes caresses nocturnes; de ceux-là qui aiment la mer, la mer immense, tumultueuse et verte, l'eau informe et multiforme, le lieu où ils ne sont pas, la femme qu'ils ne connaissent pas, les fleurs sinistres qui ressemblent aux encensoirs d'une religion inconnue, les parfums qui troublent la volonté, et les animaux sauvages et voluptueux qui sont les emblèmes de leur folie."
Et c'est pour cela, maudite chère enfant gâtée, que je suis maintenant couché à tes pieds, cherchant dans toute ta personne le reflet de la redoutable Divinité, de la fatidique marraine, de la nourrice empoisonneuse de tous les lunatiques.

Charles Baudelaire - Petits poemes en prose

Los beneficios de la Luna

La Luna, que es el capricho mismo, se asomó por la ventana mientras dormías en la cuna, y se dijo: "Esa criatura me agrada."
Y bajó muellemente por su escalera de nubes y pasó sin ruido a través de los cristales. Luego se tendió sobre ti con la ternura flexible de una madre, y depositó en tu faz sus colores. Las pupilas se te quedaron verdes y las mejillas sumamente pálidas. De contemplar a tal visitante, se te agrandaron de manera tan rara los ojos, tan tiernamente te apretó la garganta, que te dejó para siempre ganas de llorar.
Entretanto, en la expansión de su alegría, la Luna llenaba todo el cuarto como una atmósfera fosfórica, como un veneno luminoso; y toda aquella luz viva estaba pensando y diciendo: "Eternamente has de sentir el influjo de mi beso. Hermosa serás a mi manera. Querrás lo que quiera yo y lo que me quiera a mí: al agua, a las nubes, al silencio y a la noche; al mar inmenso y verde; al agua informe y multiforme; al lugar en que no estés; al amante que no conozcas; a las flores monstruosas; a los perfumes que hacen delirar; a los gatos que se desmayan sobre los pianos y gimen como mujeres, con voz ronca y suave.
"Y serás amada por mis amantes, cortejada por mis cortesanos. Serás reina de los hombres de ojos verdes a quienes apreté la garganta en mis caricias nocturnas; de los que quieren al mar, al mar inmenso, tumultuoso y verde; al agua informe y multiforme, al sitio en que no están, a la mujer que no conocen, a las flores siniestras que parecen incensarios de una religión desconocida, a los perfumes que turban la voluntad y a los animales salvajes y voluptuosos que son emblema de su locura."
Y por esto, niña mimada, maldita y querida, estoy ahora tendido a tus pies, buscando en toda tu persona el reflejo de la terrible divinidad, de la fatídica madrina, de la nodriza envenenadora de todos los lunáticos.

Charles Baudelaire - traducción del francés por Enrique Díez-Canedo


Per que quan et penso només la lluna ho sap...

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Si tu viens...


Uhmmm...

i si...

1, 2, 3...

Uhmmm...

Jajajaja...

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Suddenly, you...

...
Els ulls cansats,
la ment cansada,
el cos cansat
i el cor tant mort...
La casa buïda,
la vida buïda,
els peus descalços
i l'ànima tant plena...
Els dits dispersos,
les idees disperses,
el cos tant quiet
i el vol tant alt...
La llum, l'olor i el sabor,
intensos i embriagadors...
Ma pell, la sang i els òssos,
fluïnt al rítme de les gotes que
cauen d'una aixeta trencada
i sona la nostra cançó...
La dansa del temps,
el batec del món,
el gronxar-se dels àrbres
moguts pel vent,
vals d'onades,
tango de roques,
silenci de mort,
i secreta nostàlgia...
Dóno un altre tomb al planeta
per a que no deixi de girar,
i per a retrobar-te
per la cara oposada
de la que he partit,
i TU n'ets el port...
Dóno un altre tomb al meu cap
i tornem a començar.
Enganyo al temps
per a tornar a l'instant
en que et vaig conèixer,
una i una altra vegada...
Manipulo el cel
per a que la nit duri
fins al nou capvespre
i de matinada, arribi
...la nostra nit infinita.
Giro els ulls enrere
i em veig per dins, i
és el mateix que mirar enfora
... només TU.
Tanco les parpelles
i res es torna negre,
i tot es torna crit,
i mai esdevé sempre
... només TU.
Tu i tu i de nou tu...
i darrere,
un desig ofegat
... de TU.
Els acords repetits,
els dies repetits,
dolça monotonia
i ma vida tant boja...
La guitarra afinada,
la percussió biològica
aurícula-ventrícle,
i només una veu,
un silenci atàvic,
la melodia t'enyora
i la música sona
de dins cap enfora.
Els versos tant fàcils,
un llenguatge tant simple
de paraules senzilles
i frases perfectes.
Tot tant sincer, tant efímer, i
... tant bell.
I de sobte em desperto
i recordo que i eres
i imagino que hi ets
i encara t'oloro
i potser t'he somiat,
però ma pell diu que no
i sé que m'enganya,
però avui tant és,
perque un breu instant
has sigut amb mi
i no t'he enyorat...

dimarts, 9 d’octubre del 2007

My little love in the matching room...

vides en stand-bye

M'expliques el "teu" conte carinyet?