L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Et diré que t'estim...


En el pis de la badia tot és intens

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte
de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho di davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.

"El Pis de la badia" Miquel Àngel Riera

divendres, 26 d’octubre del 2007

La lune et toi...


Les bienfaits de la lune

La Lune, qui est le caprice même, regarda par la fenêtre pendant que tu dormais dans ton berceau, et se dit: "Cette enfant me plaît."
Et elle descendit moelleusement son escalier de nuages et passa sans bruit à travers les vitres. Puis elle s'étendit sur toi avec la tendresse souple d'une mère, et elle déposa ses couleurs sur ta face. Tes prunelles en sont restées vertes, et tes joues extraordinairement pâles. C'est en contemplant cette visiteuse que tes yeux se sont si bizarrement agrandis; et elle t'a si tendrement serrée à la gorge que tu en as gardé pour toujours l'envie de pleurer.
Cependant, dans l'expansion de sa joie, la Lune remplissait toute la chambre comme une atmosphère phosphorique, comme un poison lumineux; et toute cette lumière vivante pensait et disait: "Tu subiras éternellement l'influence de mon baiser. Tu seras belle à ma manière. Tu aimeras ce que j'aime et ce qui m'aime: l'eau, les nuages, le silence et la nuit; la mer immense et verte; l'eau informe et multiforme; le lieu où tu ne seras pas; l'amant que tu ne connaîtras pas; les fleurs monstrueuses; les parfums qui font délirer; les chats qui se pâment sur les pianos, et qui gémissent comme les femmes, d'une voix rauque et douce!
"Et tu serais aimée de mes amants, courtisée par mes courtisans. Tu seras la reine des hommes aux yeux verts dont j'ai serré aussi la gorge dans mes caresses nocturnes; de ceux-là qui aiment la mer, la mer immense, tumultueuse et verte, l'eau informe et multiforme, le lieu où ils ne sont pas, la femme qu'ils ne connaissent pas, les fleurs sinistres qui ressemblent aux encensoirs d'une religion inconnue, les parfums qui troublent la volonté, et les animaux sauvages et voluptueux qui sont les emblèmes de leur folie."
Et c'est pour cela, maudite chère enfant gâtée, que je suis maintenant couché à tes pieds, cherchant dans toute ta personne le reflet de la redoutable Divinité, de la fatidique marraine, de la nourrice empoisonneuse de tous les lunatiques.

Charles Baudelaire - Petits poemes en prose

Los beneficios de la Luna

La Luna, que es el capricho mismo, se asomó por la ventana mientras dormías en la cuna, y se dijo: "Esa criatura me agrada."
Y bajó muellemente por su escalera de nubes y pasó sin ruido a través de los cristales. Luego se tendió sobre ti con la ternura flexible de una madre, y depositó en tu faz sus colores. Las pupilas se te quedaron verdes y las mejillas sumamente pálidas. De contemplar a tal visitante, se te agrandaron de manera tan rara los ojos, tan tiernamente te apretó la garganta, que te dejó para siempre ganas de llorar.
Entretanto, en la expansión de su alegría, la Luna llenaba todo el cuarto como una atmósfera fosfórica, como un veneno luminoso; y toda aquella luz viva estaba pensando y diciendo: "Eternamente has de sentir el influjo de mi beso. Hermosa serás a mi manera. Querrás lo que quiera yo y lo que me quiera a mí: al agua, a las nubes, al silencio y a la noche; al mar inmenso y verde; al agua informe y multiforme; al lugar en que no estés; al amante que no conozcas; a las flores monstruosas; a los perfumes que hacen delirar; a los gatos que se desmayan sobre los pianos y gimen como mujeres, con voz ronca y suave.
"Y serás amada por mis amantes, cortejada por mis cortesanos. Serás reina de los hombres de ojos verdes a quienes apreté la garganta en mis caricias nocturnas; de los que quieren al mar, al mar inmenso, tumultuoso y verde; al agua informe y multiforme, al sitio en que no están, a la mujer que no conocen, a las flores siniestras que parecen incensarios de una religión desconocida, a los perfumes que turban la voluntad y a los animales salvajes y voluptuosos que son emblema de su locura."
Y por esto, niña mimada, maldita y querida, estoy ahora tendido a tus pies, buscando en toda tu persona el reflejo de la terrible divinidad, de la fatídica madrina, de la nodriza envenenadora de todos los lunáticos.

Charles Baudelaire - traducción del francés por Enrique Díez-Canedo


Per que quan et penso només la lluna ho sap...

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Si tu viens...


Uhmmm...

i si...

1, 2, 3...

Uhmmm...

Jajajaja...

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Suddenly, you...

...
Els ulls cansats,
la ment cansada,
el cos cansat
i el cor tant mort...
La casa buïda,
la vida buïda,
els peus descalços
i l'ànima tant plena...
Els dits dispersos,
les idees disperses,
el cos tant quiet
i el vol tant alt...
La llum, l'olor i el sabor,
intensos i embriagadors...
Ma pell, la sang i els òssos,
fluïnt al rítme de les gotes que
cauen d'una aixeta trencada
i sona la nostra cançó...
La dansa del temps,
el batec del món,
el gronxar-se dels àrbres
moguts pel vent,
vals d'onades,
tango de roques,
silenci de mort,
i secreta nostàlgia...
Dóno un altre tomb al planeta
per a que no deixi de girar,
i per a retrobar-te
per la cara oposada
de la que he partit,
i TU n'ets el port...
Dóno un altre tomb al meu cap
i tornem a començar.
Enganyo al temps
per a tornar a l'instant
en que et vaig conèixer,
una i una altra vegada...
Manipulo el cel
per a que la nit duri
fins al nou capvespre
i de matinada, arribi
...la nostra nit infinita.
Giro els ulls enrere
i em veig per dins, i
és el mateix que mirar enfora
... només TU.
Tanco les parpelles
i res es torna negre,
i tot es torna crit,
i mai esdevé sempre
... només TU.
Tu i tu i de nou tu...
i darrere,
un desig ofegat
... de TU.
Els acords repetits,
els dies repetits,
dolça monotonia
i ma vida tant boja...
La guitarra afinada,
la percussió biològica
aurícula-ventrícle,
i només una veu,
un silenci atàvic,
la melodia t'enyora
i la música sona
de dins cap enfora.
Els versos tant fàcils,
un llenguatge tant simple
de paraules senzilles
i frases perfectes.
Tot tant sincer, tant efímer, i
... tant bell.
I de sobte em desperto
i recordo que i eres
i imagino que hi ets
i encara t'oloro
i potser t'he somiat,
però ma pell diu que no
i sé que m'enganya,
però avui tant és,
perque un breu instant
has sigut amb mi
i no t'he enyorat...

dimarts, 9 d’octubre del 2007

My little love in the matching room...

vides en stand-bye

M'expliques el "teu" conte carinyet?

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Evocar (-te)...




TANT S'INCREMENTA ...

Tant s'incrementa com més va cremant
la força de buscar allò que s'oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com més gosi mirar en l'obscuritat.
El cant del gall és ric a mitjanit,
la lluna plena em dobla la fortuna.
No moriré de cap angoixa ardent
si visc perdent-me, sempre enamorat.


Joan Vinyoli




Trenclaclosques.- Joc consistent a reconstruir
quelcom que prèviament ha estat fragmentat.
Evocatiu.- Que té la propietat de fer néixer imatges,
records o representacions en la ment.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

a prop teu...

Si necessites res... sóc aquí.
(perque mai oblidem aquella vegada que
el cor se'ns va trencar d'adolescents...)