L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimarts, 30 de juny del 2009

HV 6 - Fals culpable

.
Històries Veïnals
.
Relats conjunts entre els veïns de l'escala
.
Escrit en col·laboració amb Sergi, Violette i Vullunfestuc
.

“Para que um homem possa ser distintivamente e absolutamente moral, tem que ser um pouco estúpido. Para que um homem possa ser absolutamente intelectual, tem que ser um pouco imoral…”. Pessoa incessantment m’acompanya, líquid, degotant, esmunyint-se dins meu quan menys m’ho espero. I em vas enviar aquell mail on em suggeries traspassar a l’altre costat del mirall, perquè ja sabies de l’Alice que sóc. La intuïes, la temptaves, la guiaves… sabent que no podria evitar voler sentir l’adrenalina al cos com un riu que mena al Delta de Venus. I ara camino conscient de la meva dolça inconsciència i he tornat a fumar; perquè potser abans de morir als teus braços voldré enverinar-me els sentits i morir certerament i lenta un poc encara, en el fum que m’abraça i se m’endinsa als pulmons, com tu ho has fet aquests mesos a cada línia que m’escrivies, com aquest fum que em penetra. Em deixaves un reguitzell de petges invisibles que ara em duen al teu abisme. “- Quan premis l’intèrfon t’obriré i puges. Trobaràs la porta oberta. Només cal que l’empenyis i entris. Vine. T’espero…” I hi ha paraules que són com mantres tot i no haver estat mai pronunciades, paraules que podrien ser lletres de boleros o habitar en planes de llibres prohibits a biblioteques secretes, o bé ser al fons d’algun cor. I vinc. Camino, camino… i a cada pas m’aboco, tot i el vertigen, al teu misteri. I en creuar l’espill i entrar al teu regne em ve al cap aquell vers tant cert ara: “lasciate ogni speranza voi ch’entrate” Perquè quan un home adreça paraules a una desconeguda com les que tu has trenat per a mi en poemes sagnants sortits del mateix infern de Dante, no hi ha més; cal traspassar tots els llindars i empènyer totes les portes, fins i tot les set del teu infern. I vinc… a perdre’m per a trobar-me. Perquè el millor de certs laberints és buscar al minotaure.
.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

viure o no conformar-se a només passar per aqui...

El veí de dalt ha dit...

Carinyet,
que el fil d'Ariadna s'ha trencat i no funciona l'enllaç!

I ara, com collons surto d'aquí? (Teseu dixit) Em rescates?

Anònim ha dit...

Estupit i immoral vaig pel mon sabent-me respirat a la seva manera,

Quan la planifòlia no m’acopanya l’enyoro a la meva manera,

A cada racó em sento acariciat i desitjat a la seva manera,

Una música llunyana em floreix al cor a la meva manera,

Espera els reis d’ Orient a la seva manera.

i jo també els espero a la meva manera.

Ens estimem a la nostra manera.

el paseante ha dit...

Doncs a mi m'ha funcionat el link i he pogut llegir el relat sencer. M'ha agradat, però quanta tragèdia.

Anònim ha dit...

Hi, as you may already discovered I am new here.
I will be glad to get some help at the beginning.
Thanks in advance and good luck! :)