Raval de mar

Deixo el meu mar

per buscar una llar

i duc un bressol
ple d'incertesa.

.

M'aculls sabent-me

i em dones la benvinguda

com potser un dia

m'acomiadaràs.

.

La lluna m'ha dit

que a la teva falda

els diables ballen

i els desitjos callen.

.

Guarda'm el secret

més bonic que tinc

de tot mal presagi

i acotxa'l fluixet.

.

I si un dia vinc

ens direm adéu

i et faré l'ullet

per la sort que tinc.

Tarda de pluja

- Tinc por...

- Dels trons, carinyet?

- Sí

- Si m'ajudes et conto el conte de la princesa que tenia por.

- I què farem?

- Endevina, endevineta...

cors de maduixa

trencaclosques de galeta

ma tristesse

- Estàs trista
- Sí
- Jo també. I com és?
- Estic malalta i el meu fillet tarda a venir.
- Ah. És que la Xina és molt lluny. La mama m'ho ha dit.
- I tu què téns?
- Res. He fet enfadar a la mama a l'hora de dinar.
- I això?
- No m'agrada el peix que té ulls i em mira.
- Ulls?
- Sí, ulls de peix.
- Saps?
- Digue'm carinyet
- Quan vingui el teu bebé no li agradarà el peix tampoc. I jo hi jugaré i li explicaré contes.
- Sí tresor, i li ensenyaràs moltes coses. Com les germanes grans...
- Sí, com tarda tant, ja m'hauré fet gran.

Paraules carícia - ensenyança

Et vull.

I et vull feliç.

Sb 8, 7

Virtutis Cardinalis

2P 1, 5-7

Quinzena Estació - Fac me pie flere

Tibi se cor meum totum súbicit

Pandora

Jules Joseph Lefebvre , 1882

.

... i la moldejà d'argila i li va donar forma,

li atorgà el seu senyidor

i una mentida nià al seu pit.

Temps enllà, ella obrí la capsa

i només hi restà l'esperança.

.

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata...

.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una sola metzina...

.

J.V. Foix

Crepusculum

i et penso...

Ave Maria

Dominus tecum...

Promesa

Te doy un beso

por cada flor

de esquina a esquina...

Castra Aelia

Catorze torres em guarden

i per sis portes et tempto.

.

Assetja'm

.

...

Shall we dance?

HV 6 - Fals culpable

.

Històries Veïnals

.

Relats conjunts entre els veïns de l'escala

.

Escrit en col·laboració amb Sergi, Violette i Vullunfestuc

.

“Para que um homem possa ser distintivamente e absolutamente moral, tem que ser um pouco estúpido. Para que um homem possa ser absolutamente intelectual, tem que ser um pouco imoral…”. Pessoa incessantment m’acompanya, líquid, degotant, esmunyint-se dins meu quan menys m’ho espero. I em vas enviar aquell mail on em suggeries traspassar a l’altre costat del mirall, perquè ja sabies de l’Alice que sóc. La intuïes, la temptaves, la guiaves… sabent que no podria evitar voler sentir l’adrenalina al cos com un riu que mena al Delta de Venus. I ara camino conscient de la meva dolça inconsciència i he tornat a fumar; perquè potser abans de morir als teus braços voldré enverinar-me els sentits i morir certerament i lenta un poc encara, en el fum que m’abraça i se m’endinsa als pulmons, com tu ho has fet aquests mesos a cada línia que m’escrivies, com aquest fum que em penetra. Em deixaves un reguitzell de petges invisibles que ara em duen al teu abisme. “- Quan premis l’intèrfon t’obriré i puges. Trobaràs la porta oberta. Només cal que l’empenyis i entris. Vine. T’espero…” I hi ha paraules que són com mantres tot i no haver estat mai pronunciades, paraules que podrien ser lletres de boleros o habitar en planes de llibres prohibits a biblioteques secretes, o bé ser al fons d’algun cor. I vinc. Camino, camino… i a cada pas m’aboco, tot i el vertigen, al teu misteri. I en creuar l’espill i entrar al teu regne em ve al cap aquell vers tant cert ara: “lasciate ogni speranza voi ch’entrate” Perquè quan un home adreça paraules a una desconeguda com les que tu has trenat per a mi en poemes sagnants sortits del mateix infern de Dante, no hi ha més; cal traspassar tots els llindars i empènyer totes les portes, fins i tot les set del teu infern. I vinc… a perdre’m per a trobar-me. Perquè el millor de certs laberints és buscar al minotaure.

.

per si vols seguir el fil d'Ariadnna

Catorzena Estació - Fac ut ardeat cor meum

El temps de l'enyor i del goig

es confón sobre el tapís de les hores

quan l'ànima, oferta, reneix en Tu

ut tibi complaceam

Solstici

(fragment)

Castells de mar en festa, a nit oberta

esborren signes i donen la brida

de tot a la follia de les boques.

Qualsevol fulla morta es torna viva

al clar del sol que ens fa llum negra als sexes.

Que cremi tot en un torrent de molsa

i que ens mauri la nostra saba oberta!

Que facin el solstici els nostres sexes,

que el cor transformi en pluja tota brida!

Que esclatin els bancals en saó viva!

Que els boscs floreixin en milers de boques!

Maria Mercè Marçal

Sir Edward W. Elgar - Nimrod, Enigma Variations

... i em sents

Tretzena Estació - Capvespre

La meitat de la bellesa depèn del paisatge,

l'altra meitat de l'home que la mira.

.

Lin Yutang

Sobre realitats interiors

.

Tancat amb pany i clau
.

"Las cosas que vemos son las mismas cosas que llevamos en nosotros. No hay más realidad que la que tenemos dentro. Por eso la mayoría de los seres humanos viven tan irrealmente; porque creen que las imágenes exteriores son la realidad y no permiten a su propio mundo interior manifestarse. Se puede ser muy feliz así, pero cuando se conoce lo otro, ya no se puede elegir el camino de la mayoría"

Herman Hesse - Demian

Dotzena Estació - Am fünf Juni

.

.

Ser allò que ta voluntat estima,

aquell racó on la teva ànima es conforta

en l'abisme dels meus somnis críptics

m'il·lumines amb un foc que em devasta

deixant absorta la memòria

en un instant etern que em depassa

on els ulls no parpallegen i el cor no batega

temerós de ser posseït i feliç de saber-se'n.

.

Ser allò que ta voluntat estima,

en l'ordit del temps més dolç

prens possessió dels meus silencis

llenguatge atàvic de pell i cor

ofrena i calze del meu jo

alè convuls, incendi i desmesura

invoques el nom que sento més meu

i ja res hi ha en mi que no siguis Tu.

.

Erbarme dich Mein Gott

.

Matthäuspassion

... i et penso i et sento

Pachelbel Cànon

...

Ets com un cataclisme lent

deliciosament irracional

que m'habita i em sap desfer

en els mil bocins d'una ombra.

No hi ha baluards possibles

ni escuts que em salvaguardin,

em perdo en mi mateixa

per a trobar-me en tu.

I aquest desig feréstec

que lligues i deslligues,

desdibuixant-me et sento,

fora de mi em sé en tu.

...

.

Lo Desconsol - J. Llimona (1907)

Avui faig anys

i el meu desig,

ets tu...

Motherbridge of love - Ami Tan

(font original)

.

Once there were two women who never knew each other.

One you did not know, the other you call Mother.

Two different lives shaped to make you one.

One became your guiding star; the other became your sun.

The first one gave you life, and the second taught you to live it.

The first one gave you a need for love.

The second was there to give it.One gave you a body.

The other taught you games.One gave you a talent.

The other taught you aims.One gave you emotions.

The other calmed your fears.One saw your first sweet smile.

The other dried your tears.One found home that she could not provide.

The other prayed for a child and her hope was not denied.

And now you ask, of course you do.

The question others ask me too:

This place or your birth place... which are you a daughter of?

"Both of them, my darling and two different kinds of love"

Quand j'avais cinq ans

Desena estació - Humilitat

Les deu etapes del despertar

La Doma

Segle XII, Kakuan Shien (Xina)

1 - La recerca

2 - El presentiment

3 - El descubriment

4 - La captura

5 - La doma

6 - El camí del retorn

7 - Oblidar el Jo

8 - El no-res

9 - El retorn al fons i a l'origen

10 - La felicitat

je sens...

Sento ma pell

lletrejar tes paraules

lletania fosca de versos apòcrifs

que invoca el trànsit

del desig més cert

arran del capvespre

res em manca

ni espai ni temps

present intens

esguard silent

i em miro en l'espill dels teus ulls

sense por de reconèixer-hi

la meva ànima nua

i devota a vós.

Secrets de pluja

Plou lent i lleu

sobre Tu i jo

enyor llençols de fil

d'olor i tacte antic

tanco els ulls per veure't

i et sé a cada gota

només una paraula

i seré totes les flors del món

si les vols, teves...

ta rose

i el seu esguard damunt el meu esguard

sóc presoner

que la vull presonera:

aquest matí que una flor m'ha posat

li deia així

baix baixet

a l'orella:

.

sota els teus ulls, és un bes el que em plau

El poema de La rosa als llavis

Joan Salvat-Papasseit

Ad libitum

.

Ser arpa als teus dits...

.

Händel - Concert per a arpa, Opus 4, núm.6, segon moviment.

Tempus tuus

19 F - 09 d.J. In principio creavit Deus...

Primavera al febrer

d'hores instant

tardes en calma

et tes jeudis bleus

segresta el temps,

atura'l

i moriré lent

entre els teus dits

al meu abisme.

Si em dones la mà

.

dibuixarem mil primaveres de colors pastell

et contaré totes les voltes que t'he bressolat

i nedarem en un mar somrient

que sap que t'espero

mentre es gesta el meu amor per tu

i les ones em diuen que la por marxarà

lluny, molt lluny, en B/N...

Via Crucis - Setena estació

Fiat voluntas tua...

Solució al 100è Joc Literari

Ja han sortit les solucions al Joc literari 100 de Tens un racó dalt el món, el blog d'en Jesús M. Tibau.

.

L'autora del poema que us vaig proposar és na Cinta Mulet i si us fixeu en els títols dels llibres que ha publicat veureu que és una poeta d'aigua, d'aigua de riu, l'Ebre.

.

Sovint allò més evident resta invisible als ulls dels qui miren i busquen. La pista definitiva era al lateral dret del blog, a la Divisa.

it's raining inside me

Aquest cel gris

de març plujós

que m'abraça lent

suau i càlid

sobre un mar d'argent

d'onades que em duen

l'enyor de ta pell

i el bes que imagino

als teus llavis dolços

abismals

com una primavera a destemps

de tardes líquides i hores instant

màns que es miren

ulls que llepen l'ànima

i aquest enyor de pluja i pell.

Amén

.

Assumeix la responsabilitat

per a ser el que ets

i reconeix-te lliure

de ser el que seràs.

.

Jean Paul Sartre

Estimar...

- Avi...
- Digue'm, bonica. Què téns?
- Res. Pensava.
- I què pensa la meva princesa?
- Avi, com és que totes les cançons que escoltes són tristes?
- Això, pensaves?
- Aquest home que canta ho està de trist, molt... I tu em vas dir que era una cançó d'estimar, aquesta. Ahir nit li vaig preguntar al papa i em va dir que la cançó és així, de cantar-la trist. Però no és veritat. És l'home que està trist, perque no l'estimen.
- De vegades, ma petite, que no t'estimin com tu voldries et fa sentir trist.
- Ah, ja sé, com quan tu no hi eres i la iaia estava trista.
- No ben bé, carinyet. Quan jo no hi era, la iaia estava trista, sí. Però jo no podia tornar a casa perque m'haguessin tancat a la presó. Era estant lluny que l'estimava. En aquell temps, les coses eren així, fillet.
- Sí, això ja ho sé que no podies tornar de França. I que la iaia t'escrivia cartes cada setmana. Me les ha ensenyades moltes vegades i m'agrada molt mirar-les, saps?
- Ah, sí? això ha fet la teva àvia? jajajaja
- Però...
- Digues, princesa, què t'amoïna?
- Doncs que si estimar fa posar trist més val no estimar a ningú, no?
- Mira, estimar, no fa posar trist. Mai. El que fa entristir és no saber estimar. No m'entens, oi?
- No, avi.
- El que vull dir, és que estimar fa feliç, sempre. El que fa mal és no saber o no poder estimar com voldriem. I, també ens dol, no sentir-nos estimats.
- Per això la iaia estava trista quan tu estaves a França, no? et trobava a faltar.
- És clar, ma petite. Sempre volem tenir a prop els qui estimem, però de vegades no és possible. La vida, princesa, és molt complicada, però molt bonica, saps?
- Això també ho diu la iaia.
- La tornem a escoltar, avi?
_ Oui, ma petite...

Col·laboració 100è Joc Literari

El bloc "Tens un racó dalt del món", arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em complau col.laborar amb el següent text:

Amor sense nom, amor de primaveres i tardors,
amor sense nom, somnàmbul, com una mà sense ulls,
entumits els turmells, què fas, que no m'acabes d'entrar,
cauen agulles de punta sobre els dies plans,
amor de carn i ossos, amor sense nom,
no hi ha coixins a l'avern, només fam!,
fal·làcia fugaç, rèmora enquistada, lletrada
d'un nom, no hi ha Carles ni Isabel, sense nom
rodolo pels tombants del jo, barrada la porta
a l'antre fosc on granen els blats, toquen les campanes
i la corriola es fa ampla, com la set d'un mort.

Es tracta del fragment inicial del primer poema d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquesta pista:

.

Poeta d'aigua, de riu amic i amat

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a "Tens un racó dalt del món" ,

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres d'en Jesús Ma. Tibau dedicat.

Moltes felicitats, Jesús!

de la por de naufragar...

Et vaig dir que tenies por d'obrir-la i llegir,

però m'equivocava.

Era jo qui tenia por de llençar-la.

dos-cents posts i un fado...

Meu fado meu - Mariza

Seda

lectures a l'abisme

i et penso...

.

Alessandro Baricco - Seda

"HICIERON descorrer un panel de papel de arroz, y Hervé Joncour entró. Hara Kei estaba sentado con las piernas cruzadas, en el piso, en la esquina más lejana de la habitación. Llevaba una túnica oscura; no tenía joyas. Único signo visible de su poder, una mujer extendida a su lado, la cabeza apoyada en su regazo, los ojos cerrados, los brazos escondidos en el amplio vestido rojo que se extendía alrededor, como una llama, sobre la estera color ceniza. Él le pasaba lentamente una mano por el cabello: parecía acariciar la piel de un animal precioso y aletargado."

Puisque c'est ma rose...

Le Petit Prince
Antoine de Saint-Exupéry
Chapitre XXII

(versió en espanyol)

C'est alors qu'apparut le renard:
- Bonjour, dit le renard.
- Bonjour, répondit poliment le petit prince, qui se retourna mais ne vit rien.
- Je suis là, dit la voix, sous le pommier.
- Qui es-tu ? dit le petit prince. Tu es bien joli...
- Je suis un renard, dit le renard.
- Viens jouer avec moi, lui proposa le petit prince. Je suis tellement triste...
- Je ne puis pas jouer avec toi, dit le renard. Je ne suis pas apprivoisé.
- Ah! pardon, fit le petit prince.
Mais, après réflexion, il ajouta:
- Qu'est-ce que signifie "apprivoiser" ?
- Tu n'es pas d'ici, dit le renard, que cherches-tu ?
- Je cherche les hommes, dit le petit prince. Qu'est-ce que signifie "apprivoiser" ?
- Les hommes, dit le renard, ils ont des fusils et ils chassent. C'est bien gênant ! Ils élèvent aussi des poules. C'est leur seul intérêt. Tu cherches des poules ?
- Non, dit le petit prince. Je cherche des amis. Qu'est-ce que signifie "apprivoiser" ?
- C'est une chose trop oubliée, dit le renard. Ça signifie "créer des liens..."
- Créer des liens ?
- Bien sûr, dit le renard. Tu n'es encore pour moi qu'un petit garçon tout semblable à cent mille petits garçons. Et je n'ai pas besoin de toi. Et tu n'as pas besoin de moi non plus. Je ne suis pour toi qu'un renard semblable à cent mille renards. Mais, si tu m'apprivoises, nous aurons besoin l'un de l'autre. Tu seras pour moi unique au monde. Je serai pour toi unique au monde...
- Je commence à comprendre, dit le petit prince. Il y a une fleur... je crois qu'elle m'a apprivoisé...
- C'est possible, dit le renard. On voit sur la Terre toutes sortes de choses...
- Oh! ce n'est pas sur la Terre, dit le petit prince.
Le renard parut très intrigué :
- Sur une autre planète ?
- Oui.
- Il y a des chasseurs, sur cette planète-là ?
- Non.
- Ça, c'est intéressant ! Et des poules ?
- Non.
- Rien n'est parfait, soupira le renard.
Mais le renard revint à son idée:
- Ma vie est monotone. Je chasse les poules, les hommes me chassent. Toutes les poules se ressemblent, et tous les hommes se ressemblent. Je m'ennuie donc un peu. Mais, si tu m'apprivoises, ma vie sera comme ensoleillée. Je connaîtrai un bruit de pas qui sera différent de tous les autres. Les autres pas me font rentrer sous terre. Le tien m'appellera hors du terrier, comme une musique. Et puis regarde ! Tu vois, là-bas, les champs de blé ? Je ne mange pas de pain. Le blé pour moi est inutile. Les champs de blé ne me rappellent rien. Et ça, c'est triste ! Mais tu as des cheveux couleur d'or. Alors ce sera merveilleux quand tu m'auras apprivoisé ! Le blé, qui est doré, me fera souvenir de toi. Et j'aimerai le bruit du vent dans le blé...
Le renard se tut et regarda longtemps le petit prince:
- S'il te plaît... apprivoise-moi ! dit-il.
- Je veux bien, répondit le petit prince, mais je n'ai pas beaucoup de temps. J'ai des amis à découvrir et beaucoup de choses à connaître.
- On ne connaît que les choses que l'on apprivoise, dit le renard. Les hommes n'ont plus le temps de rien connaître. Ils achètent des choses toutes faites chez les marchands. Mais comme il n'existe point de marchands d'amis, les hommes n'ont plus d'amis. Si tu veux un ami, apprivoise-moi !
- Que faut-il faire? dit le petit prince.
- Il faut être très patient, répondit le renard. Tu t'assoiras d'abord un peu loin de moi, comme ça, dans l'herbe. Je te regarderai du coin de l'œil et tu ne diras rien. Le langage est source de malentendus. Mais, chaque jour, tu pourras t'asseoir un peu plus près...
Le lendemain revint le petit prince.
- Il eût mieux valu revenir à la même heure, dit le renard. Si tu viens, par exemple, à quatre heures de l'après-midi, dès trois heures je commencerai d'être heureux. Plus l'heure avancera, plus je me sentirai heureux. A quatre heures, déjà, je m'agiterai et m'inquiéterai; je découvrirai le prix du bonheur ! Mais si tu viens n'importe quand, je ne saurai jamais à quelle heure m'habiller le cœur... Il faut des rites.
- Qu'est-ce qu'un rite ? dit le petit prince.
- C'est aussi quelque chose de trop oublié, dit le renard. C'est ce qui fait qu'un jour est différent des autres jours, une heure, des autres heures. Il y a un rite, par exemple, chez mes chasseurs. Ils dansent le jeudi avec les filles du village. Alors le jeudi est jour merveilleux ! Je vais me promener jusqu'à la vigne. Si les chasseurs dansaient n'importe quand, les jours se ressembleraient tous, et je n'aurais point de vacances.
Ainsi le petit prince apprivoisa le renard. Et quand l'heure du départ fut proche:
- Ah! dit le renard... Je pleurerai.
- C'est ta faute, dit le petit prince, je ne te souhaitais point de mal, mais tu as voulu que je t'apprivoise...
- Bien sûr, dit le renard.
- Mais tu vas pleurer ! dit le petit prince.
- Bien sûr, dit le renard.
- Alors tu n'y gagnes rien !
- J'y gagne, dit le renard, à cause de la couleur du blé.
Puis il ajouta:
- Va revoir les roses. Tu comprendras que la tienne est unique au monde. Tu reviendras me dire adieu, et je te ferai cadeau d'un secret.
Le petit prince s'en fut revoir les roses:
- Vous n'êtes pas du tout semblables à ma rose, vous n'êtes rien encore, leur dit-il. Personne ne vous a apprivoisé et vous n'avez apprivoisé personne. Vous êtes comme était mon renard. Ce n'était qu'un renard semblable à cent mille autres. Mais j'en ai fait mon ami, et il est maintenant unique au monde.
Et les roses étaient bien gênées.
- Vous êtes belles, mais vous êtes vides, leur dit-il encore. On ne peut pas mourir pour vous. Bien sûr, ma rose à moi, un passant ordinaire croirait qu'elle vous ressemble. Mais à elle seule elle est plus importante que vous toutes, puisque c'est elle que j'ai arrosée. Puisque c'est elle que j'ai mise sous globe. Puisque c'est elle que j'ai abritée par le paravent. Puisque c'est elle dont j'ai tué les chenilles (sauf les deux ou trois pour les papillons). Puisque c'est elle que j'ai écoutée se plaindre, ou se vanter, ou même quelquefois se taire. Puisque c'est ma rose.
Et il revint vers le renard:
- Adieu, dit-il...
- Adieu, dit le renard. Voici mon secret. Il est très simple: on ne voit bien qu'avec le cœur. L'essentiel est invisible pour les yeux.
- L'essentiel est invisible pour les yeux, répéta le petit prince, afin de se souvenir.
- C'est le temps que tu as perdu pour ta rose qui fait ta rose si importante.
- C'est le temps que j'ai perdu pour ma rose... fit le petit prince, afin de se souvenir.
- Les hommes ont oublié cette vérité, dit le renard. Mais tu ne dois pas l'oublier. Tu deviens responsable pour toujours de ce que tu as apprivoisé. Tu es responsable de ta rose...
- Je suis responsable de ma rose... répéta le petit prince, afin de se souvenir.

Dóna'm la mà...

26 de febrer

Sicut erat in principio et nunc et semper

Teva

.

Sota els teus ulls

sóc promesa dolça

esclat en flor

mira'm...

a les teves màns

sóc calze profà

anyell i do

pren-me...

.

Literatura XXX

Cercant notícies polèmiques per motius laborals em trobo amb això i no puc evitar un somriure de bat a bat.

Potser caldria fer el mateix amb altres obres que, en la meva humil opinió, també haurien de ser retirades de l'abast del gran públic, sempre tant feble de ment...

Així, doncs, La Ilíada i La Odisea, per exaltació de la guerra i la mentida; La República de Plató, per totalitària; La Bïblia, al menys el Levític i l'Apocalípsi de Sant Joan; El Príncep de Maquiavel, per "maquiavèlica"; El mercader de Venècia de Shakespeare, per antisemita; Quevedo, de la A a la Z, i ell ja sabrà perquè; Tarzán de Burroughs, per racista; Tot Kipling, per imperialista; Juventud, egolatría de Baroja, per menospreci als sudamericans; Gilles de Drieu La Rochelle, per fascista; els poemes d'Alberti, Neruda, Vallejo i Miguel Hernández, per estalinistes; Cien años de soledad, per incitació al bestialisme; tot Bukowski, per masclista i així, un llarg etc...

En canvi, ja em perdonareu, però no he sabut trobar res sospitós i per tant declaro nèts de pols i palla: El Principito, Els Hollister, La cuina d'en Karlos Arguiñano i el Manual de la Termomix. Tampoc he vist res d'estrany en les obres de Corín Tellado, Camino d'Escrivà de Balaguer, Paulo Coello i Maria de la Pau Janer, elevada als altars pel nostre estimadíssim Veí de Dalt.

A+P+E = [X]

.

.
Amor
Lent
Porpra,
Roig-sang,
Ansietat,
Zel.
Oblidar-te
Lamentant
Avui.
Mai
+ (més)
Pensar-te.
Absent,
Resseguir
Obstinadament
X (per)
Entendre'm/'t
Tants
Instants
No
Assaborits
+
Esperar
Llunes
Tremoloses,
Evocant
Una pell.
Algun
Matí,
Olorar
Romer,
Imaginar
Núvols,
Cels,
Ocells,
Nits.
Dir-se
Insistentment:
Cal
Inventar
Ombres,
Neurosis
Abstractes,
Légèreté et défi.
.

Punts suspensius

.

Habitualment usats per indicar que quelcom és voluntàriament inacabat mitjançant una interrupció que si hom vol pot reprendre tot seguit.

Sovint es suposa que allò no explícit és obvi o bé es pretén que es completi lliurement el que s'exposa parcialment, o bé se li atorga poc interès aliè.

Altrament, poden expressar dubte, interrogació subtil, estranyesa, reticència o intriga.

Sempre hi ha d'haver tres punts -ni més ni menys- units sense cap espai a allò que els precedeix.

Convé no abusar-ne per tal que la comunicació no quedi escapçada o incompleta.

...

.

I és ara que em pregunto: En una vida en punts suspensius, el més agosarat fora posar-hi un punt i a part? o bé seria més apropiat un punt i final...

.

Llevant...

.

I el tacte de ta pell

alè de llevantada

hissa veles com flames

en horitzons llepats

d'escuma dolça.

.

Pluja de vellut cadent

sobre onades que cremen

platges d'argent blau

en nits de lluna

i matins encalmats.

.

Primavera al gener

i naufragis conscients

en un mar inconscient

de desitjos secrets

i poemes al vent.
.

Tempus fugit

... i és que el temps passa lleuger en bona companyia.

II ANIVERSARI

Moltes gràcies a tots/es

Avui, el blog fa dos anys

i ha rebut

aquest regal tant especial.

Aquest altre va arribar fa temps,

com una onada silenciosa i dolça...

.

des-en-cryp-ta'm

.

Imagina'm

com jo t'imagino

quan

m'imagines...

.

Regal Blocaire Invisible

La iaia té caspa - Zinc Piritione

Gràcies Zinc per les bones estones que ens fas passar a tots els que et llegim.

Jack Vettriano & Silvio Rodríguez: Locuras

Pistes

Sí, pistes, ho has llegit bé, pistetes per a tu, tururú! Que de ben segur que ja et pensaves que me n'havia oblidat, eh? Doncs no, res de res! I que sàpigues que quan ens expliques aquella mena de coses i els teus cuentus em téns amb el nas enganxat a la pantalla una bona estona i morta de riure... ah! i jo també penso a voltes que estem ben fets però mal acabats. La teva data d'inscripció a Blogger és desembre de 2006 i téns un Premi C@t , un canal al Youtube i un perfil a Facebook. Ja veus que et regiro a tot arreu, eh? El teu video sobre la por el vaig trobar genial, però això no t'ho diré que és massa pista, oi? jajajaja Quan tenies el piset a Bloc.cat ja et visitava, silenciosament, és clar, tot i què imagino que em senties quan rèia, sorollosa. Si passes per casa la Nit de Reis hi trobaràs el teu regal. Endevina endevineta... Que sí, que ets tu, pesat!