L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dilluns, 31 de desembre del 2007

Del silenci que ens falta...

Aquest és el post número 100 d’aquest blog que va començar per atzar i va nèixer del silenci més íntim per a fer eterns alguns instants i emocions, i per a compartir-los. Vull donar-vos les gràcies a tots/es els que alguna volta us hi passegeu o us hi heu passejat i desitjar-vos un bon any nou, en silenci...


I és que m’encisa el silenci, el silenci dens, el silenci que parla, el que es pot distingir del mutisme estèril, de la incomunicació. Per que un home amb el cor ple de mutisme i un altre amb el cor ple de silenci no s’assemblen en res. Quin horror confondre el simple fet de callar amb el silenci... En ocasions, cultivem el silenci amb algú. Però no per això deixem de parlar-nos, de dir-nos. És un silenci ple, còmplice, dens, compartit, sublim i deliciós. Hi ha paraules que el preserven.

Hi ha persones, cal dir que molt infreqüents, que amb el seu dir adequat, convenient, convincent i serè, són capaces de composar i conformar espais de silenci on respirar i desitjar. És com si vora seu fos possible curar-se de qualsevol excés de oratòria vulgar i vana, de paraules buïdes, de discursos obscèns, d’una sobredosi d’informació, d’un empatx de notícies, anècdotes i curiositats, en ocasions pretencioses que volent ser estándar d’actualitat només fan que acallar el present. I responem, de vegades, amb un eloqüent silenci. No parlem, però diem. Obrim un temps entre paraules que és més que una pausa. És com si el que diem ens menés cap a un altre lloc on tornar a respondre i a vibrar. No és només que no diguem per a ocultar, o per a no mentir, o potser per a fer-ho, o fins i tot per a desconcentar. Aprendre a tatxar les pròpies paraules, a esborrar-les cada cop, a no entronitzar-les, és tornar-les a dotar d’aquella senzillesa en la qual es limiten a dir el que diuen. El silenci és el veritable lloc on regnen.

Hi ha en certs rostres una mirada del silenci, un rastre de la seva fecunda tasca. No és la paraula d’una rendició o d’un temor, sinó la serena convivència amb un espai despoblat de foteses, no un simple buït, sinó un buïdar-se de les estupideses quotidianes, una habitació secreta i íntima, una meditació, una ànima inquieta, el batec del silenci més pur. I, se’ls nota. I m’embruixen.

Quedar amb algú per a silenciar-se amb ell, amb ella, no és simplement conjurar-se per a guardar cap secret. És proposar-se una altra manera de dir i de dir-se, en el que en lloc d’ avocar sobre l’altre paraules i més paraules, quedem citats per a escoltar alhora. I és llavors que neix la possibilitat de parlar-nos com si les paraules ens vinguessin de l’altre i no de cap intenció interior. Escoltar amb l’altre és generar possibilitats al silenci.

Hi ha persones que no ho poden suportar i necessiten que hi hagi una proliferació de sons. Tot ho omplen de sorolls, més o menys articulats. Es tapen les orelles amb l’excusa d’escoltar altres melodies. No poden resistir el que s’escolta en el silenci, el rumor incesant, el murmull insonor, o potser el propi batec dels seus desitjos i insatisfaccions. Conviure amb el silenci constitutiu és l’única possibilitat de dir una veritat. Qui ho fa, podria tal volta entregar-se a la paraula que ens arriba i llavors seria sublim escoltar-lo, escoltar-nos en silenci.


I en silenci,
vora teu, et penso.
Sabent-te
i escoltant
el teu deliciós no-dir-res,
sobre aquest mar de rajoletes
...
...
Univers íntim

11 comentaris:

Striper ha dit...

Compartin lo del silenci.Uns petonets una mica sorollosos i Feliz 2008.

Eumolp ha dit...

Ho direm fluixet, que no volem destorbar massa: felicitat, i molta!

Jobove - Reus ha dit...

que el silenci t'acompanyi aquest any nou i si hi ha una soroll que sigui el de la persona estimada

petons

dospierra ha dit...

Algú estreny el silenci
i somriu en veure
com se li escola pels dits.

Algú altre prova de collir-lo
i afaiçonar-lo.

Debades.

Lluís Bosch ha dit...

Les llavors creixen en el silenci immens i ric de la profunditat fosca i humida de la terra. La vida brota en silenci. Les mirades silencioses són més prenyades de vida que les veus.
Que el 2008 ens porti aprop dels desitjos, les esperances i els silencis fecunds.

zel ha dit...

Preciós, tan bonic que la millor lloança seria abraçar-te en silenci i mirar-te añs ulls amb un somriure silenciós i còmplice. Enhorabona, bon any, bona vida. Petons

Robertinhos ha dit...

desitjar-te un silenciós i feliç 2008

Mestra Lluna ha dit...

ja torno a ser per aquí, feliç any bombonet.

zel ha dit...

Amb respecte entres al meu blog? Va dona, que això és el nostre divertimento i desfogamento, per fer-ho lligar...Gràcies per passar, un petó!

Joana ha dit...

M'encanta el silenci i compartir-lo!
Et desitjo un gran any ple de silencis agradables!

El veí de dalt ha dit...

No sé si acabaria de compartir el que dius, però com que ho calles d'una manera tan silenciosament tendre, calladament t'ho atorgo.
Felicitats! I bon any i millors posts