Del silenci que ens falta...

Aquest és el post número 100 d’aquest blog que va començar per atzar i va nèixer del silenci més íntim per a fer eterns alguns instants i emocions, i per a compartir-los. Vull donar-vos les gràcies a tots/es els que alguna volta us hi passegeu o us hi heu passejat i desitjar-vos un bon any nou, en silenci...

I és que m’encisa el silenci, el silenci dens, el silenci que parla, el que es pot distingir del mutisme estèril, de la incomunicació. Per que un home amb el cor ple de mutisme i un altre amb el cor ple de silenci no s’assemblen en res. Quin horror confondre el simple fet de callar amb el silenci... En ocasions, cultivem el silenci amb algú. Però no per això deixem de parlar-nos, de dir-nos. És un silenci ple, còmplice, dens, compartit, sublim i deliciós. Hi ha paraules que el preserven.

Hi ha persones, cal dir que molt infreqüents, que amb el seu dir adequat, convenient, convincent i serè, són capaces de composar i conformar espais de silenci on respirar i desitjar. És com si vora seu fos possible curar-se de qualsevol excés de oratòria vulgar i vana, de paraules buïdes, de discursos obscèns, d’una sobredosi d’informació, d’un empatx de notícies, anècdotes i curiositats, en ocasions pretencioses que volent ser estándar d’actualitat només fan que acallar el present. I responem, de vegades, amb un eloqüent silenci. No parlem, però diem. Obrim un temps entre paraules que és més que una pausa. És com si el que diem ens menés cap a un altre lloc on tornar a respondre i a vibrar. No és només que no diguem per a ocultar, o per a no mentir, o potser per a fer-ho, o fins i tot per a desconcentar. Aprendre a tatxar les pròpies paraules, a esborrar-les cada cop, a no entronitzar-les, és tornar-les a dotar d’aquella senzillesa en la qual es limiten a dir el que diuen. El silenci és el veritable lloc on regnen.

Hi ha en certs rostres una mirada del silenci, un rastre de la seva fecunda tasca. No és la paraula d’una rendició o d’un temor, sinó la serena convivència amb un espai despoblat de foteses, no un simple buït, sinó un buïdar-se de les estupideses quotidianes, una habitació secreta i íntima, una meditació, una ànima inquieta, el batec del silenci més pur. I, se’ls nota. I m’embruixen.

Quedar amb algú per a silenciar-se amb ell, amb ella, no és simplement conjurar-se per a guardar cap secret. És proposar-se una altra manera de dir i de dir-se, en el que en lloc d’ avocar sobre l’altre paraules i més paraules, quedem citats per a escoltar alhora. I és llavors que neix la possibilitat de parlar-nos com si les paraules ens vinguessin de l’altre i no de cap intenció interior. Escoltar amb l’altre és generar possibilitats al silenci.

Hi ha persones que no ho poden suportar i necessiten que hi hagi una proliferació de sons. Tot ho omplen de sorolls, més o menys articulats. Es tapen les orelles amb l’excusa d’escoltar altres melodies. No poden resistir el que s’escolta en el silenci, el rumor incesant, el murmull insonor, o potser el propi batec dels seus desitjos i insatisfaccions. Conviure amb el silenci constitutiu és l’única possibilitat de dir una veritat. Qui ho fa, podria tal volta entregar-se a la paraula que ens arriba i llavors seria sublim escoltar-lo, escoltar-nos en silenci.

I en silenci,

vora teu, et penso.

Sabent-te

i escoltant

el teu deliciós no-dir-res,

sobre aquest mar de rajoletes

...

...

Univers íntim