L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dilluns, 10 de desembre de 2007

Mirant la tempesta...


Si el vent et diu un secret,
el silenci és dens
i l'abisme
ja no té barana,
només
et cal
mirar-me
i
saltar.

6 comentaris:

Striper ha dit...

Si la teva mirada correspond segur que salta,encara que la distancia sigui grossa.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

el nostre vent és el mestral i quan bufa ho fà varis dies, quan està a punt de tornar-te boig es para i torna la calma, sempre ha estat així, per aixó els del Baix Camp tenim un pel tocats de l'ala
petons

Joana ha dit...

Saltar des del banc ...i prou!
Les tormentes fan basarda, no?
Bona setmana wapa!

lluís ha dit...

El desig
salta baranes i les esborra.
Des de l'inici dels temps,
quan un peix
va voler tenir cames
per recórrer la terra.
Després dels segles,
els animals terrestres
volgueren tenir brànquies
per retornar a la mar.

Lluna Nova ha dit...

Les tormentes m'encanten, sentir tronar i veure els llamps.
Alguna vegada m'ha agafat la pluja a la platja i es ben maco.
Aquesta fotografia m'agrada molt i em porta molt bons records.
Grácies.

Jo Mateixa ha dit...

Esteu tots molt poetes eh, quina traça tu, jo es que no puc, no em srt, soc basta de collons :-S

Això si, els petons que tenvio son dolços i nomes per tu bonica!!!!!

:-)