L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimarts, 8 de maig del 2007

Pregunta retòrica...


On són els límits quan s'estima?

5 comentaris:

gatot ha dit...

Quan s'estima com? Silver?

Estimar... una paraula tan maca... i amb tants sentits com sentiments hi ha al món.

quin és el límit quan s'estima un fill?
quin és el limit quan s'estima un amic?
quin és el límit quan s'estima un mamant?
quin és el límit quan s'estima un mateix?

els gats, per sort, estimem sempre igual...

petons i llepades amoroses!

Unknown ha dit...

Dependrà de la persona i de la seva salut mental...?

difícil qüestió... potser els límits cal buscar-los dins de la paraula llibertat?

Anònim ha dit...

Em limito a estimar,
m'estimo no limitar.
On són?......incertesa i contradicció.
Qui es qüestiona on són els límits ja posa límits......té clar que ha de limitar l'estimació.
Estimar es espontani, a la espontaneïtat no cal limitar-la. Limitar l'estimació és empresonar a l'estimat........

Jo Mateixa ha dit...

Anava a dir alguna cosa similar al que diu en Gatot, dependrà de a qui s'estimi i com, no?

Joana ha dit...

Potser hi ha només una manera d'estimar però n'hem fet moltes fotocòpies...aquí sí sense límits.