L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimecres, 9 de gener de 2008

Te deix, amor, la mar com a penyora...


"...I dir-vos com ara la pluja pot ser ja després de tant de temps infinitament clara, suau i nodridora sobre aquest cos nu d’adolescent.
La pluja, ara llisa i fosca també com una esquena, esbucant el risc vora els paranys, els precipicis, les teranyines, el teu risc d’amant o de suïcida.
Els vidres tenen, o els espills, irisacions de magnòlies, però, ¿com explicar-nos la flaire del seu perfum?
Tancar els ulls amb la son suficient per a somiar-te un altre cop tan sols i lliurar-te després com una ofrena, no penyora, no mar, a l’oblit necessari on tants de cops t’he esperat.
Però, digue’m, què en faré de la tendresa, indomable, nítida, que em vessa al fons del mirall?
Començo a inventar-te..."
Carme Riera

6 comentaris:

Striper ha dit...

No no m'inventis primer cream als teus smnis i despres buscam.

Jo Mateixa ha dit...

Ohhhhhhhhhhhhh, m'encanta, el vaig llegir a 1r de BUP i em va encantar, de fet na Carme Riera m'encanta com escriu.

Un llibre molt dolç :-)

Petonets guapa!!!!!!!!!

El veí de dalt ha dit...

Un llibre santuari, aquest, eh?

Joana ha dit...

L'acabo de rellegir...feia ays i panys però m'agrada!
Gràcies per la felicitació del post d'abans, the silver...Un plaer formar part dels que et llegeixen.
Un petó i que el 2008 sigui l'any dels teus somnis...!
Una abraçada, the silver

zel ha dit...

Jo també feia molts anys que no llegia el llibre, una frase que m'ha acompanyat molts anys, te deix amor...
Merci pel record. Petons.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

Carme Riera una molt bona escriptora de paraules dolçes, bon post petons