L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dilluns, 21 de gener de 2008

Queda't amb mi


De nou tu i jo, soles.
T'esperava de fa dies, però això tu ja ho saps.
I no t'explicaré secrets, perque no et cal.
També els saps.
Et presentia, sabia que vindries i, ara ets aquí.
Queda't amb mi...
.
I marxarà la soledat i em quedaré... sola.

7 comentaris:

Carme ha dit...

Molt bonica, la paradoxa, la redundància, una mica tot. M'agrada

vafalungo ha dit...

Mai no m'hauria imaginat que la companyia de la soledat pugués ser tan tendre.

barbollaire ha dit...

preciós...!
dolç..!

Nadie ha dit...

El retorn, l'eterna esperança al retorn. L'acceptació d'un mateix i la veritat més absoluta del tu i el jo.
A mi tb m'agrada molt.

Striper ha dit...

Jo crec que la soletat mai acaba de marxar sempre ens visita en algun moment.

El lenguaraz ha dit...

Vale, em quedo amb una condició, que em deixi ocupar el lloc de la bola de llum.

lluís ha dit...

Acabo de descarregar "El lado oscuro del corazón", i espero el moment de veure-la. Me'l diràs tu?