L'INFINIT I LA LLUNA...
L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero.
La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...
A través de l'espill
... i et demano
una abraçada ben forta
per a calmar
la nostàlgia
que em causa
la certesa de saber
que ja no necessito
que m'abracis.
6 comentaris:
eT deixo una abraçada.
Capturam quan vulguis
per l'hombra deserta
de la ciutat molla
de nit dona'm casa...
a la teva boca menjaré la menja
dels deus de la calma...
És un poema dur. Provoca una esgarrifança.
Tant de bó sigui veritat el que dius...
Ni un "arrumaquete", ja? ;-)
Només la teva abraçada pot alliberar-me de l'angoixa al respirar-te, exhortitzem-nos de tanta melangia i trobem-nos dins. L'ESPILL
Publica un comentari a l'entrada