batec

.

Bernard Giraudeau

Les hommes à terre

hibernare

.

.

la mer

.

"... Les vents, qui ne peuvent se taire,

Ne peuvent écouter aussi,
Et ce que nous ferons ici
Leur est un inconnu mystère."

La solitude
Théophile de Viau

El secret del meu turbant

.
Agnès Rotger i Nàdia Ghulam

Dreta dalt la palmera
Un llebeig suau mou el ramatge
Fent de l'adéu a la tristesa un homenatge
Al capadavant, Nàdia
enriallada i juganera

Imprudència

.

Quelqu'un m'a dit...

.

On trouve parfois son destin
dans le chemin qu'on faisait
pour s'éloigner de lui...

La Fontaine

.

Sensation

.

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue :
Rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds.
Je laisserai le vent baigner ma tête nue.

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien :
Mais l'amour infini me montera dans l'âme,
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, - heureux comme avec une femme.

Arthur Rimbaud

cardioprecipitació

.

il pleut sur mon coeur
comme il pleut sur la ville

il pleut au fond de mes yeux

.

paraules carícia

.

Vós sou l'alba d'aquest cor

.

i navegar...

.

alors je sens en moi mon coeur qui bat
.

Conxorxa d'enzes

.

A propòsit d'en Jaume Pros al Sense embuts, i d'en Xavier Sala Martin, coincideixo plenament amb el que hi expressa i em faig alhora preguntes diguem-ne "retòriques" que potser faran reflexionar algú altre.
Perque veja'm, potser si pensem en quin motiu hi pot haver perque qualsevol persona que tingui una llicenciatura d'humanitats i alhora disposi de la titulació de nivell superior (5è curs) d'una Escola Oficial d'Idiomes en l'idioma que sigui (entenguis anglès, francès, alemany, àrab, xinès, rus, etc) l'administració de la Generalitat fa anys que va veure oportú legislar que poden impartir classes d'aquest idioma a tot l'ensenyament secundari, des de l'ESO fins al Batxillerat, excepte el cas de la llengua catalana, és clar. Que per a impartir català s'ha d'haver cursat Filologia Catalana, evident... donat que tot i ser la seva llengua materna o bé ser completament bilingüe i haver cursat estudis universitaris en aquesta llengua, acreditant suficientment que se sap i es domina, fins i tot amb tots els diplomes i títols de la Junta Permanent de Català, es veu que no s'acredita prou que se sap i per tant no es pot ensenyar llengua catalana a l'ensenyament secundari i en canvi sí que es podria ensenyar si es tractés d'un idioma dels anteriorment anomentats.
Consultat per qui us escriu el Síndic de Greuges se li va respondre que es tractava d'un buït administratiu inexplicable i segurament lamentable, però què, i d'això ja en fa deu anys, no s'ha fet absolutament res per esmenar. Així doncs, tenim professorat impartint llengües estrangeres de les quals els alumnes s'han d'examinar a selectivitat i sobradament es demostra cada any el patètic nivell que un estudiant assoleix en competència lingüística i de comunicació en la llengua estrangera que ha cursat durant tota la secundària, i sovint també en la primària, i en canvi, tot i lamentar-nos-en públicament, no es fa res per a millorar-ne la situació.
Els nostres alumnes arriben a la universitat amb un nivell pèssim d'aquelles llengües estrangeres que els obririen portes arreu per a tenir accés a aquest espai europeu amb el que molts s'omplen la boca de fa temps. I ara, això sí, es ve a raure en la situació del tot kafkiana que al professorat universitari, que les competències que se li haurien de valorar en tot cas ,haurien de ser les de la seva àrea de coneixement, se li donarà accés o no a impartir classe en una universitat catalana segons si té o no el malhauradament famós nivell C de català, que sàpiguen vostès, se'ls presuposa assolit a absolutament tots els estudiants que acaben 4rt d'ESO. Per tant, qualsevol que vulgui accedir a fer classe a la universitat a Catalunya i hagi seguit els seus estudis en aquesta comunitat autònoma no tindrà cap mena d'impediment administratiu per a poder fer-ho. Això sí, ai dels que no hagin estudiat aquí, o bé hagin tingut l'agosarament de ser convidats com a experts en la seva àrea de coneixement al nostre país, perque aquests, sí que hauran de demostrar coneixement del català per a poder impartir quelcom en cap universitat pública del país, perque és clar, tots sabem que les privades són una excepció a qualque norma administrativa. Així doncs, tindrem universitats de primer i segon ordre. Unes a les quals el principal mèrit del seu professorat serà conèixer el català i les altres a les quals s'impartirà el coneixement en la llengua que sigui, donat que el que hi van a aprendre els que hi assisteixen és la disciplica en la qual volen excel·lir, i per a això són capaços també de rebre ensenyaments en d'altres llengües del coneixement actual. Perque no ho oblidem mai, Senyors, el coneixement no hauria de tenir fronteretes, que per a això la llengua del coneixement durant molt de temps a Occident fou el llatí.
Un país que pretén formar als seus ciutadans el millor possible en totes les disciplines universitàries actuals el que hauria de procurar és que aquells que en siguin l'alumnat hagin estat preparats suficientment durant la infantesa i l'adolescència per a poder rebre el millor dels ensenyaments possibles sigui en la llengua que sigui i no pas que sàpiguen la seva llengua materna, i si això no és així potser hauriem tots plegats de reflexionar què és el que no rutlla. Perque per més que m'hi esforço no sóc capaç de veure què d'especial té la llengua catalana que necessita ser impartida per un filòleg a l'ensenyament secundari quan l'anglès, el francès, l'alemany o qualsevol altra de les que s'hi ensenyen no han de tenir aquesta prerrogativa i, poden ser impartides per personal docent que s'ha llicenciat en qualque carrera d'humanitats i després s'ha tret el Certificat de nivell superior d'una EOI, quan els que tenen el nivell D de coneixements superiors de llengua catalana, i que els ha atorgat la Junta Permanent de Català, no poden impartir la llengua que han après i demostrat que saben tant administrativa com acadèmicament a tots els nivells possibles actualment. Potser és que a algú va convenir i convé, col·locar tots els filòlegs ben col·locadets, no sigui cas que n'hi hagi d'aturats i algú pugui arribar a pensar que n'hi ha massa, amb capelletes, sants i peanes, i en canvi, molt al contrari, els filòlegs llicenciats en d'altres llengües estrageres no fan mal políticament a ningú. Potser és que ja va bé que els nostres estudiants no sàpiguen un borrall d'anglès o d'alemanys o francès quan se'ls concedeix una beca Erasmus i facin un paper vergonyós quan se'ls fan les proves de nivell a la universitat europea que els ha de rebre en el seu periple forani, això sí, se'ls concedeix el nivell C de català just en acabar l'ESO, tot i què escriguin i s'expressin ben penosament. Bé, de fet potser no tant, donat el nivell lingüístic de la nostra televisió pública, que no deu tenir cap assessor língúístic en plantilla, perque ja se sap, de filòlegs de llengua catalana en manquen molts, que no tenen atur...
Riuria però no és elegant que ho faci i per tant ho deixo a criteri vostre. Perque si m'heu llegit fins a aquí ja us mereixeu una rialleta ni que sigui sardònica. Gràcies i salutacions a tots/es per la paciència i l'amabilitat que us ha permès no perdre el fil. I quan decideixi cursar la meva quarta llicenciatura o el segon doctorat, ja em pensaré si passo la frontereta i miro de rebre el millor ensenyament possible o bé com que no sé prou anglès ni cap altra llengua de coneixement em quedo a casa, això si a renegar en català, of course...

Encara és de nit

.

Encara és de nit
a l'hemisferi dels teus ulls

Habito la fina línia
de ta voluntat

Degota el desig
sobre el mar de seda

Encara és de nit
a les puntes de tes dits

Mon cor llisca
les ones de ta pell

Com un gat
arraulida en ta mirada

Encara és de nit
i el sol ja ens besa

Itaca

"Si uno no cree en la predestinación, tiene al menos que admitir que las circunstancias de un encuentro, que por comodidad atribuimos al azar, son de hecho el resultado de una incalculable serie de decisiones tomadas en cada encrucijada de nuestra vida y que secretamente nos han orientado hacia él. No se trata de que hayamos buscado, ni siquiera deseado, aunque sea en el fondo de nuestro inconsciente, todos nuestros encuentros, incluso los más importantes. Más bien, cada uno de nosotros actúa como un artista o un escritor que construye su obra mediante una sucesión de elecciones; un gesto o una palabra no determinan indefectiblemente el gesto o la palabra que sigue, sino que, al contrario, obligan a su autor a una nueva elección. Un pintor que ha dado una pincelada de rojo puede optar por extenderla yuxtaponiendo otra de violeta; puede hacerla vibrar con un trazo de verde. A fin de cuentas, por más que se haya puesto a trabajar con una idea del cuadro en la cabeza, la suma de todas las opciones que haya escogido, sin haberlas previsto todas, producirá un resultado distinto. De este modo dirigimos nuestra vida, por medio de un encadenamiento de actos más deliberados de lo que estamos dispuestos a reconocer -porque sería un fardo excesivamente pesado asumir toda la responsabilidad de los mismos-, y que sin embargo nos ponen en el camino de personas que no pensamos que se dirigían hacia nuestro encuentro desde hacía tanto tiempo."

Catherine Millet
Celos
La otra vida de Catherine M.

el meu sud

Peut-être...

.

Un dernier mot d'amour

Je t'écris peut-être
Bien plus qu'une lettre
C'est comme un message
Après un naufrage
Dans le grand silence
J'appelle au secours
Voici que je lance
Un dernier mot d'amour

Toi l'enfant terrible
Le rêve impossible
Ma raison de vivre
Ma folie d'aimer
Toi par qui j'existe
Toi le seul artiste
Qui ai fait danser
Mon coeur de Pierrot triste

Tu riras peut-être
En lisant ma lettre
Ce cri de détresse
Qu'écrit ma tendresse
Je m'en fous je t'aime
C'est bien assez pour
T'envoyer quand même
Un dernier mot d'amour

Toi l'impénétrable
Toi l'irremplaçable
Plus beau que le diable
Plus lointain que Dieu
Toi par qui je saigne
Toi sans qui s'éteignent
La joie dans mes yeux
Et le feu dans mes veines

Tu riras peut-être
En lisant ma lettre
Ce cri de détresse
Qu'écrit ma tendresse
Je m'en fous je t'aime
C'est bien assez pour
T'envoyer quand même
Un dernier mot d'amour

Mireille Mathieu
.

Que tinguem sort...

.

t'enyor

speculum veritas

.

insensatez

contemplatio

.

estat de l'ànima lliurada

Contes a mitjanit

.

Nxai Pan

"Cuentan los hombres dignos de fe (pero Alá sabe más) que en los primeros días hubo un rey de las islas de Babilonia que congregó a sus arquitectos y magos y les mandó construir un laberinto tan complejo y sutil que los varones más prudentes no se aventuraban a entrar, y los que entraban se perdían. Esa obra era un escándalo, porque la confusión y la maravilla son operaciones propias de Dios y no de los hombres. Con el andar del tiempo vino a su corte un rey de los árabes, y el rey de Babilonia (para hacer burla de la simplicidad de su huésped) lo hizo penetrar en el laberinto, donde vagó afrentado y confundido hasta la declinación de la tarde. Entonces imploró socorro divino y dió con la puerta. Sus labios no profirieron queja ninguna, pero le dijo al rey de Babilonia que él en Arabia tenía otro laberinto y que, si Dios era servido, se lo daría a conocer algún día. Luego regresó a Arabia, juntó sus capitanes y sus alcaides y estragó los reinos de Babilonia con tan venturosa fortuna que derribó sus castillos, rompió sus gentes e hizo cautivo al mismo rey. Lo amarró encima de un camello veloz y lo llevó al desierto. Cabalgaron tres días, y le dijo: -“¡Oh, rey del tiempo y sustancia y cifra del siglo!, en Babilonia me quisiste perder en un laberinto de bronce con muchas escaleras, puertas y muros; ahora el Poderoso ha tenido a bien que te muestre el mío, donde no hay escaleras que subir, ni puertas que forzar, ni fatigosas galerías que recorrer, ni muros que te veden el paso.” Luego le desató las ligaduras y lo abandonó en mitad del desierto, donde murió de hambre y de sed. La gloria sea con Aquél que no muere."

Los dos reyes y los dos laberintos
El Aleph, 1949

Jorge Luís Borges
(1899-1986)

10 - J