L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dissabte, 14 de juny de 2008

respirar-te em fa mal

I em tens, avui

a les teves màns

ara i sempre

sicut erat in principio

i ho sé i ho saps...

entres en mi

com per atzar

desitjat com la vida

enyorat com la mort

i el teu tempo cadent

em mata lent i certer

i em pregunto de nou

quants cops encara

et tindré, qui sap...

i és que a voltes no sé

o no vull "saber"

retenir-te m'angoixa

perque et sé eteri

fu-gis-ser

pronuncio el teu nom

fluixet, sense veu

i no em sents...

a - i - r - e

5 comentaris:

Striper ha dit...

Si es eteri se ha de respirar i a fons.

Jo Mateixa ha dit...

I la falta que ens fa l'aire, sembla mentida i tot.

Un petonas bonica!!!!

zel ha dit...

De qualsevol cosa quotidiana en saps fer un bonic poema, preciós!!!!

novesflors ha dit...

Decididament t'afegiré als meus enllaços. M'agrada el teu blog.

Cèlia ha dit...

A partir d'avui adoptaré aquest poema, jo que sóc asmàtica i necessito tant a-i-r-e-i-n-h-a-l-a-d-o-r.
Que bé que has expressat el que realment és veritat!