L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimarts, 17 de juny de 2008

Laisse-moi devenir...


.
Onada que llepa la sorra
lleu com un pensament,
en les petges invisibles
d'un mar blau transparent
i saber el que sóc, res...
perque el no-res no sent,
i deixar d'existir, oblidar...
deliciosa inconsciència
que desitja impossibles
amb el cor a la mà, malmès.
I és que cap mar no enyora
una sola gota blava
ni tant sols si la brisa
repeteix el seu nom
en aquella hora eterna
d'un maig plujós
quan l'amor a la tarda
es feia blau, tant blau...
per a morir, dolç i lent.

7 comentaris:

Striper ha dit...

L'amor mor a la tarda i torna a neixer a la nit.

novesflors ha dit...

A més dels versos... una foto preciosa de bona veritat.

Cèlia ha dit...

"I és que cap mar no enyora
ni una sola gota blava...",
un poema per llepar. Preciós!

Joana ha dit...

Ne me quite pas....
No t'oblidem!
Preciosa cançó i precioses paraules...
Bona revetlla Silver!

Jo Mateixa ha dit...

Fa dies que no et comento (però hi paso sovint eh).

M'encanta la musica que sona en obrir el teu bloc i veig que continues tant inspirada com sempre amb els teus poemes...t'he dit que m'encantes???

Pos eso, que m'encantes :-)

Un petonas dolcet bonica!!!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

l'energia es transforma i l'anmor se'n va. Vols dir que és cert, això?

zel ha dit...

No et deixis seduir pel no res, no sentir dolor, però tampoc cap goig, mira l'aigua com va i vé, això és la nostra vida!
Petons!