Sí, sí... va per tú...

Vet aquí que una vegada, en Calimero va tenir l'oportunitat de conjugar altres verbs, usar un altre llenguatge, i mirar de fugir del "Jo, jo vull, a mi ningú no..., pobret de mí, sempre igual..., tothom em..., bua, bua, bua...". Va tenir l'ocasió d'experimentar què passaria si aprengués altres mots, si mirés de veure-hi més enllà de la seva closqueta... altres móns, altres éssers, altres veus, altres pensaments... Però, ell es lamentava i seguia sense atrevir-se a intentar-ho. Potser en Calimero serà valent per un cop... qui ho sap? Potser tot el que necessita és un bes, com la granota dels contes de fades. Potser...

PD: Ah, i acota el cap quan passis per sota les portes, per la closqueta més que res... Jajaja.

Albirar horitzons de la mar estant...

Imaginaré...
que abandono
només aquesta nit
qualsevol desig
de tú en mi,
de mi en tú.
Ho pensaré
serenament,
com si no sabés
que tant te fa,
com qui mira
allunyar-se
l'horitzó,
tant pla.
Mentre dubta
de la geografia
i de sí mateix.


Per a tú J. Perque els teus somnis siguin blaus, sempre més...

Per a Tu

A algú a qui m'estimo molt

i que darrerament ho ha estat passant força malament,

però que estic segura que de mica en mica

se li aniran solucionant totes les coses.

Per a tu, doncs, aquesta cançó: ànims i endavant!

Un petó

Caresse-moi avec ton silence...

Imatges del silenci

...

- L'arqueologia de l'ànima, una tarda plujosa,

quan la melangia m'acarona i la convido a sopar (o a dormir...).

- Estar envoltada de gent, sorol, música... i de sobte,

trobar-te amb la mirada,

i saber que el silenci pot ser còmplice.

- Pujar al primer tren de matinada, en un vagó solitari,

seure vora una finestra, i

contemplar el món com passa.

- L'instant màgic entre la última nota d'un concert

i l'esclat dels aplaudiments del públic.

- El mar un dia d'hivern,

mentre noto que el sol m'escalfa l'ànima, i

faig lliscar l'índex per sobre la sorra, dibuixant...

- Passejar per aquell claustre, voltat de bosc,

i abraçat pels turons i pels segles... recordant.

- Arribar a casa just a l'albada, extenuada,descalçar-me,

seure a terra, estirar-m'hi, i notar-ne la fredor i

els primers raig de sol que entren pel balcó mig obert.

- Seure al "meu" penya-segat i

que el so quasibé imperceptible del vent

m'acaricïi les orelles...

- Veure un llamp en una tempesta i

esperar que peti el tro.

- Explorar els teus ulls, mentre et batega el cor,

les pupil·les se't dilaten, i no trobes les paraules...

- Capbuçar-me i mirar la meva pròpia ombra com neda

quan el sol ha fet tèbia l'aigua i el món dorm.

... de fet, el SILENCI és una paraula ben màgica,

de vegades en pronunciar-la, ve...

Aquest silenci

La Tarda molt intensa m' ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l' ordre dels prestatges
plens de llibres,
en l'ordre de la cambra.

Es fa fosc lentament, s' encenen llums,
i és més pausat el batec de la vida.

Estimo aquest silenci i aquesta hora
i més ara que em gronxa fins perdre'm
en el record de tu
que mai no m'abandona.

Miquel Martí i Pol

Secret

Junts
un instant
lluny
infinitament
a prop,
tot i res
està
sense
tu
inexorablement
mort, i
a voltes
res
és tot
si
estàs en la
ment
per
recordar-te
eternament.

... i em gronxaré en l'abisme

Fa un parell de dies que no visc en mi mateixa (si és que algún cop hi he viscut); em quedo amb la ment en blanc, absorta tot mirant a una mare que ensenya al seu fill a fer globus amb un xiclet, quan escolto cançons i em cauen les llàgrimes sense saber molt bé perque, i no aconsegueixo amortiguar el so de l'ànima, i quan algú m'explica quelcom d'interès, no sóc capaç d'entendre res, ni d'intentar empatitzar com acostumava a fer... és com si el meu cap vulgués unes vacances, i tot el contrari és el que fa el meu cor de fa temps. I sóc capaç d'albergar dins meu tots els estats d'ànim possibles, com si tots ells vulguessin ocupar el lloc número ú, i quan ho aconsegueixen, de seguida s'hi avorreixen, i prefereixen romandre a la filera... esperant... no sé pas què, no sé pas a qui. De vegades n'arriben diversos de cop i se senten millor per que tenen la companyia dels altres, o no s'entenen per que són completament oposats, però quasibé sempre decideixen de mutu acord deixar pas als altres estats anímics que estan esperant, encara, a la filera... i mentrestant, jo segueixo balancejant-me, i lluny hi ha gent que m'observa, però allà estan molt bé perque no vull que ningú varïi el rítme del gronxador, tot i què encara no he après a frenar-lo amb els peus... i que el món no s'aturi per mi quan la meva ànima es gronxa en l'abisme.

Spa, que estás en los cielos...

Mmm...

Mmmm...


Mmmmm...

Il pleut...

Et je pénse à toi...

Transgresiones

Todo mandato es minucioso

y cruel
me gustan
las frugales transgresiones
Por ejemplo inventar el buen
amor
aprender
en los cuerpos y en tu cuerpo
Oír la noche y no decir
amén
trazar
cada uno el mapa de su audacia
Aunque nos olvidemos
de olvidar
seguro
que el recuerdo nos olvida
Obedecer a ciegas deja
ciego
crecemos
solamente en la osadía
Solo cuando transgredo alguna
orden
el futuro
se vuelve respirable
Todo mandato es minucioso
y cruel
me gustan
las frugales transgresiones.

Mario Benedetti

Albada en silenci

Hi ha moments a la vida,

que no saps per què saps,
però només ho saps;
hi ha moments a la vida,
ens els que t'aboques a una finestra,
d'amagat, a l'albada,
en despuntar el dia,
quan ningú et veu,
mires la bústia,
tot esperant,
desitjant una carta,
un telegrama,
una trucada,
esperant notícies,
quelcom que t'ompli l'ànima
que sigui la llum del far
que ara no veus
però intueixes
i necessites creure
que fa llum
en algun horitzó
del teu mar.
Hi ha moments a la vida,
on no saber t'angoixa
i alhora t'empeny a la fe
del que espera,
en la feliç ignorància
de l'atzar, i
hi ha moments a la vida,
que sabent-ho tot,
somrius de nou,
calles
i no dius res.

m.

Una nit a Wien...

Iconòstasi

d'un desig

Je pense à toi, aussi...

Per a tu W...

Et lentement la mort me blesse...

- Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito repitiendo todos los días los mismos trayectos.

- Muere lentamente quien evita una pasión, quien prefiere el negro sobre blanco, quien saca sonrisas de bostezos, quien no arriesga lo cierto por lo incierto, para ir detrás de un sueño, quien no permite por lo menos una vez en la vida huir de los consejos sensatos.

- Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien pasa los días quejándose de su mala suerte, quien abandona un proyecto antes de iniciarlo.

- Evitemos la muerte en suaves cotas, recordando siempre que estar vivo, exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar.

Pablo Neruda, dixit...

Et doucement la vie m'embrasse...

- Al explorar cada amanecer nuevos caminos
- Al sumergirme en la pasión
- Al preferir cualquier color incluso el negro
- Al sonreir con los ojos y el corazón
- Al arriesgar el todo por el quizás
- Al soñar sin miedo a despertar
- Al escuchar consejos solamente como lo que son
- Al construir el amor propio y el ajeno
- Al acceptar lo inevitable y sobrevivir al naufragio
- Al creer en los proyectos de principio a fin
- Al recordar que vivir es respirar con el alma,
cada instante como si fuera el primero y el último,
que vivir es desear, soñar, sentir y arriesgar,
que vivir es morir lentamente y sonreir...

Calle Melancolía

Como quien viaja a lomos de una yegua sombría,

por la ciudad camino, no preguntéis adónde.

Busco acaso un encuentro que me ilumine el día,

y no hallo más que puertas que niegan lo que esconden.

Las chimeneas vierten su vómito de humo

a un cielo cada vez más lejano y más alto.

Por las paredes ocres se desparrama el zumo

de una fruta de sangre crecida en el asfalto.

Ya el campo estará verde, debe ser Primavera,

cruza por mi mirada un tren interminable,

el barrio donde habito no es ninguna pradera,

desolado paisaje de antenas y de cables.

Vivo en el número siete, calle Melancolía.

Quiero mudarme hace años al barrio de la alegría.

Pero siempre que lo intento ha salido ya el tranvía

y en la escalera me siento a silbar mi melodía.

Como quien viaja a bordo de un barco enloquecido,

que viene de la noche y va a ninguna parte,
así mis pies descienden la cuesta del olvido,

fatigados de tanto andar sin encontrarte.

Luego, de vuelta a casa, enciendo un cigarrillo,

ordeno mis papeles, resuelvo un crucigrama;

me enfado con las sombras que pueblan los pasillos

y me abrazo a la ausencia que dejas en mi cama.

Trepo por tu recuerdo como una enredadera

que no encuentra ventanas donde agarrarse,

soy esa absurda epidemia que sufren las aceras,

si quieres encontrarme, ya sabes dónde estoy.

Vivo en el número siete, calle Melancolía.

Quiero mudarme hace años al barrio de la alegría.

Pero siempre que lo intento ha salido ya el tranvía

y en la escalera me siento a silbar mi melodía.

Joaquín Sabina

E cada verso teu será pra me dizer... Eu sei...

Solstici

SÍ

"Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas, ya su silueta delgada se inscribía en el Pont des Arts, a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. Y era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su delgada cintura y acercarme (...) que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico."

Julio Cortázar

Rayuela (Capítol 1)

De ti..

Fe mía

No me fío de la rosa

de papel,

tantas veces que la hice

yo con mis manos.

Ni me fío de la otra

rosa verdadera,

hija del sol y sazón,

la prometida del viento.

De ti que nunca te hice,

de ti que nunca te hicieron,

de ti me fío, redondo

seguro azar.

Pedro Salinas

Forever Blue...

Miedo...

Llegeix-me el pensament... vols?

Mmmmm...

To blow out a candle... To make a wish...

1.- Que tots puguem ser, créixer i estimar.
2.- Que jo sigui capaç de ser el que necessites.
3.- Que tu siguis per mi allò que vulguis ser.
4.- Que cada nit senti que puc dormir en pau.
5.- Que cada albada desitgi un dia més.
6.- Que estar al teu costat sigui la meva Itaca.
7.- Que em puguis perdonar quan sigui necessari.
8.- Que també em perdonis quan jo cregui que no cal.
9.- Que pugui veure sempre els meus errors.
10.- Que no tingui mai por de rectificar.
11.- Que tingui valentia per mirar endavant.
12.- Que no m'ancli en el passat autocompadint-me.
13.- Que pugui apreciar a tots pel que són i poden ser.
14.- Que sempre tingui present el que no sóc ni vull ser.
15.- Que sigui capaç de perseguir els somnis.
16.- Que me n'adoni de quan sommio.
17.- Que la realitat no se'm faci feixuga.
18.- Que el futur no em faci mai por.
19.- Que els qui estimo siguin molt feliços.
20.- Que la resta també ho siguin, tots sense excepció.
21.- Que pugui aprendre per sempre més, sobre tot dels altres.
22.- Que tingui forces per afrontar el que calgui.
23.- Que si em manquen et tingui a prop.
24.- Que si et dic que no et necessito et quedis.
25.- Que si dic que et necessito em demostris que no.
26.- Que aprengui a ser per a tu qui t'acompanya en la vida.
27.- Que no em cregui mai en possessió de la veritat.
28.- Que si m'hi crec em facis veure el meu error.
29.- Que jo el pugui veure i créixer i madurar.
30.- Que sàpiga demanar ajut quan em calgui.
31.- Que també en sàpiga quan cregui que no em cal.
32.- Que em contagïis la teva alegria de viure.
33.- Que jo en sigui un dels motius.
34.- Que pugui veure el món amb els teus ulls.
35.- Que tu puguis créixer sabent que no em pertanys.
36.- Que caminem pel mateix camí de la mà mirant-nos als ulls.
37.- Que l'any vinent pugui afegir un desig més: el teu somriure.

..............................................................
Moltes, moltes, moltíssimes gràcies Jo Mateixa, m'ha fet molta il·lusió!!!

L'oblio della pelle... dermographia

Escriptura no escrita

en la plana infinita

on desplegues els somnis

com les ales al vent

il·luminant l'absència

i enyorant ta presència.

Traç de mots

que enceten l'ara

en l'indret on s'esborren

el temps i l'espai,

la raó i el desig

i els secrets més ocults

de ta pell en ma pell.

Cal·ligrafia dèrmica,

itinerari oníric

que mena cap a Itaca

vorejant els límits,

tastant els abismes,

els camins que fem

i ens van fent.

Grafisme de seda

sobre la meva pell,

vocabulari secret

de mots intangibles

que em percuteixen l'ànima

com una litúrgia

de dogma i oblit.

Poesia gestual

que acarona els sentits,

desfà voluntats

i desferma els instints.

I, encara em pregunto

què fa que t'enyori

què fa que et desitgi

què fa que et dibuixi

ta pell en ma pell.