L'INFINIT I LA LLUNA...
L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero.
La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...
de la por de naufragar...
Et vaig dir que tenies por d'obrir-la i llegir,
però m'equivocava.
Era jo qui tenia por de llençar-la.
8 comentaris:
i ens passa TANT sovint, això...
Pors maleïdes pors jo també tinc por sempre de llencar-la
I què hi posava?
la por és un greu impediment per a la comunicació
Caram, m'has deixat planxada, hi ha coses que mai se m'acudeixen...m'ha encantat!!!!
Sovint tenim més por a naltrus mateixos... és l'autocensura, el donar per suposat...
Aquest petit però bonic post m'ha fer pensar en tot això...
Una abraçada, Silver!
Oh.. tenia un post programat amb un missatge en una ampolla....
No deia això exactament, però....
uixxx.....
Sempre fa por fer el primer pas, perquè ets qui arrisca més.
Publica un comentari a l'entrada