L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dissabte, 3 de setembre de 2011

Lectures a l'abisme

.

"Un dia, en tornar de la feina, mentre s'esperava davant d'un semàfor, va veure com el sol del capvespre es reflectia als vidres de les finestres d'uns edificis, arrenglerats l'un al costat de l'altre.  La llum es vessava sobre els arbres de l'avinguda, i les fulles, bressolades pel vent, llambregaven rogents i daurades.  A l'entrada d'un edifici modern, hi havia una floristeria atapeïda de flors de mil colors.  Els transeünts que anaven i venien pel carrrer semblaven contents.  Als rostres de tots, s'hi llegia satisfacció i felicitat.  De cop, la va escometre una sensació de buit de la qual no es va poder escapar.  Al fons del cor, se li va badar un forat immens que la xuclava avall i endins irresistiblement.  La posseïa una punyent sensació d'inexistència.  Li havien arrabassat la raó legítima de viure en aquest món. (...)  Encara que dues persones parlin d'una manera subjectiva, les paraules estan mancades de sentiment.  Distretes, totes dues persones, amb les paraules, no arriben a sentir cap emoció.  Les paraules can relliscant suaument per damunt dels fets com allò que són: paraules.  Mentre enraonava amb Saeko, Shun'ichi va anar perdent de vista la seva pròpia persona.  El va escometre una sensació d'allunyament.  Li va fer l'efecte que la persona que parlava no era ell, sinó algú diferent, i que aquest home deia el que li rotava.  O, potser, el que passava en realitat era que hi havia un altre Shun'ichi que, des d'una certa distància, observava com Saeko i ell, amb la taula pel mig, xerraven.  Aquest altre Shun'ichi compartia la xerrameca d'un home i una dona desconeguts.  Com més embolicat era el sentit de la conversa, més ordre i silenci regnaven dins la cambra. (...)  El seu estat d'ànim continuava igual, sense que es notés cap millora ni progrés.  Sentiments que no es podien traduir en paraules ballaven per l'aire i s'anaven apilant en un racó, com fullaraca escombrada pel vent.  A vegades, tres o quatre dies passaven volant; d'altres, li feia l'efecte que el flux del temps s'havia aturat.  Malgrat això, el seu cos es va anar recuperant sense problemes.  D'entrada, no havia estat malalta.  Havia estat, més aviat, una lesió, un accident.  A mesura que passaven els dies, el dolor (...) s'allunyaria fins a perdre's en la distància."
.

2 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Em fan venir desitjos de llegir-me'l

novesflors ha dit...

I a mi també.