L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dilluns, 17 de setembre de 2007

Tic- tac...

Perque fa temps em dèies cada dia "bon dia", i
perque de vegades fins i tot em dèies "bona nit".
Perque el subjecte passiu del desig no sap que ho és,
perque el que m'atreu de tu és pensar-te, i
perque això ho puc fer "sense tu" i ho sé.
Perque ara saps que ho sé...
Perque si mai fos d'algú seria "teva", i
perque saps que només sóc "meva"...
Perque els 31 d'agost mai més seran igual, i
perque la lluna també surt en dijous a l'horitzó.
Perque l'olor a mar es pot enyorar...
Per tots els "tic - tac", els "sí, sí..." i els "no, no...", i
per cap dels "vull..." i per tots els "si us plau".
Per tot allò que és eternament efímer... com tu.
Per ta deliciosa absència, i
per ta intensa presència...
Per aquelles màns i aquells llavis,
per la pell que no pots recordar, i
pel record que no vull oblidar.
Per tu,
per mi,
per sempre...
o mai.

1 comentari:

El veí de dalt ha dit...

Aquest joc de contraris m'ha ben atabalat! Per sempre mai.