L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dijous, 6 de setembre de 2007

In dubio pro reo?


Contra sentències fermes... o no tant...
(perque sempre ha estat més difícil
intentar parlar i escoltar
que no pas jutjar sense saber i marxar... )
Vingui a nosaltres el regne de la incomunicació,
perque tenim la veritat ara i sempre,
pels segles dels segles,
Amén...
(paraula de no-creient)

4 comentaris:

Boira ha dit...

Amén! La gent és egoista, i la solució fàcil sempre és la de jutjar, en lloc de parar-se a pensar en aquella persona, i escoltar-la.

Una foto molt maca! :)

El veí de dalt ha dit...

Caram... t'ha assaltat una febre atea de cop?

the silver blue sea ha dit...

boira: m'has entès perfectament. Ja sabem que no s'ha de generalitzar... perque "sortosament", de persones n'hi ha de tota mena, però ara mateix la paraula que resumeix tot plegat és "decepció".
Un petó.

Veí: més que "febre atea" vindria a ser una mena d'impotència intensa, doncs quan et sentencien no et queda més que acceptar-ho tinguin raó o no. De vegades no vols ni desfer el malentès, per enèssima vegada, i acabes claudicant per esgotament... Un "Amén" a temps, pot ser una bona decisió, no trobes?

Joana ha dit...

Penso que sempre és més fàcil no aturanr-nos i rectificar.Tirem per l'adrecera i jutjar és molt fàcil, massa
Una abraçada wapa!