L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dissabte, 15 de setembre del 2007

IL faut avoir le courage de l'avaler

Vincent Van Gogh - Café de Nuit

...

Un dia, anys
després de perdre't, et trobaré,
quan ja només serveixi
per recordar. Em miraràs
amb els teus ulls de cuiro
i, com un bon covard, rebré
la fuetada ajupint-me i callant.
La càlida mà del teu amor,
encara generosa, em tocarà els cabells
i el teu cos m'excitarà, potser,
una vegada més. Dissimulant
et convidaré a un dinar de luxe
i et preguntaré pels teus poemes
i els teus amants. Tu, com sempre,
massa intel·ligent per a comprendre
la vilesa, somriuràs i diràs
quatre mots adequats en francès
sobre les ostres o la poesia.
A l'hora de les copes, jo
ho voldria però tu no
em preguntaràs res, i sentiré
el pitjor de tot: que em desprecien
perquè m'estimen massa. Faré
el distret, diré frases brillants
més ridícules que mai
i a mitja tarda ens separarem;
cap a la vida tu, jo cap a casa.


Pere Rovira - Distàncies
València, Eliseu Climent Editors, 1981.

6 comentaris:

gatot ha dit...

una nit, tal com avui, vaig entrar en una casa. Era a les fosques. La amiga dormia confiada. Va obrir els ulls.
-"què hi fas aquí?"
-"només et volia veure"

Li vaig fer un petó de bona nit, de bona matinada.

L'endemà, l'amiga, va perdre el control del cotxe que conduïa en una recta. Se li va escolar la vida.

I no va ser a temps de fer cap àpat, de fer cap somentari fora de temps, de sorprendre's de nou.

the silver blue sea ha dit...

Parole de chat... amen!

Ulisses ha dit...

BUF, al final entre tots els blocaires fareu que m'agradi la poesia... i això que en general no em crida l'atenció.
Però aquesta m'ha agradat molt ;)

Jo Mateixa ha dit...

Molt macu bonica, com t'ho fas per posar-me la pell de gallina cada cop que et llegeixo???

Una abraçada ben dolça!!!!!

El veí de dalt ha dit...

Bo, el Pere Rovira aquest, eh? Què t'hi fa pensar?
Les trobades a destemps tenen desenllaços estranys.

the silver blue sea ha dit...

Ulisses: gràcies... un petonet!

Jo mateixa: jajaja Txell! gràcies maca, però el mèrit no és pas meu, oi Veí? un petonet i ànims amb el pis nou!!!

El Véi de dalt: de Vila-seca no podia pas ser dolent, carinyet... Ah, que què m'hi fa pensar? "¿y tú me lo preguntas?" jajajaja
Petonets poètics "a destemps"...