Metamorfosi

Sona el Boss dins meu, sona també llunyà, escolant-se per una finestra mig oberta vora el mar. De sobte fa fred, i tanco. I mires i observes i escoltes i toques i sents. I t'omples els pulmons d'un aire humit que corre entre els carrers del casc antic. Olor a pins, olor a mar, olor a sol... I penses, explores, imagines, analitzes cada parany. El plaer de la vida, l'anhel de la por. El desig boig de les ferides ran de pell, del cos com a vehicle i com a port. Penses un cos-temple de present, futur i passat. I caus en un parany que tu mateix et pares. I saps que hi caus, però per res del món ho evitaràs, perque el desitges. I et converteixes en parany del teu propi parany, i et trobes immers en un joc de teranyines del que mai voldràs sortir. Teranyines entre les màns, mirada múltiple, creixement personal... Per què no fer cas omís del sentit comú avui? Avui: abisme. Avui: tanco els ulls, i adormo la por, i faig el cop d'estat de la inconsciència més conscient mai imaginada. Avui: quan obri els ulls... només tu i jo. Ressegueixo el teu cos. Et busco, sí, l'ànima amb la pell. Et trobo a cada racó, a cada gest, a cada batec. Ja no sona el Boss, ja no cal. Ara el silenci ens pertany. Teranyines de sucre a les parets. I només silenci i onades... Alguna cosa està canviant i no faré res per tornar enrere. Ja no...