L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimecres, 7 de febrer de 2007

aes-eulb-revlis-eht


Sóc la que no sóc.
Sóc la que tal vegada va voler ser i mai fou,
Sóc la que xiu-xiueja a cau d'orella secrets inconfessables,
Sóc la que li agrada la brisa fresca de l'albada sobre el rostre,
Sóc la que gaudeix sentint la pluja de tardor sobre la pell,
Sóc la que encara i per sempre
descobrirà el món amb els ulls d'un nen,
Sóc la que et sonriu quan et veu trist,
Sóc la que plora quan tu plores, per que no et sentis sol,
Sóc la que té somnis, desitjos i il.lusions,
Sóc la que sommia desperta i amb els ulls oberts,
Sóc la que creu en l'impossible,
Sóc la que li agrada el dolç i el salat com a sabors de l'ànima,
Sóc la que necessita emocions fortes,
Sóc la que escolta la música intensament,
Sóc la que s'enmiralla en la teva mirada,
Sóc la que et mira als ulls mentre enllacem les nostres mans,
Sóc la que et duu a la desolació i a la plenitud,
Sóc la que et despulla sense tocar-te,
Sóc la que et cura les ferides amb bocinets d'ànima,
Sóc la que t'estima i podria odiar-te,
Sóc la que té por i la immortal alhora,
Sóc la arrogant i la més gentil,
Sóc la que totes les albades mor i tots les vespres neix.
Sóc...

3 comentaris:

Joan ha dit...

ets qui ets....com jo soc qui soc......ara ens mostrem als altres com som?

Gatot ha dit...

Ets tu.

I d'alguna manera... ets el mòn.

Amb totes les contradiccions, amb tota la coherència.

petons i llepades existencials!

El lenguaraz ha dit...

és: la meua Maruxinha, a mi em sobra amb això