constel·lació

.

la lluna et vetlla

Solstici

.

.
Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres

d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

In memoriam

.

José Saramago
1922-2010

Cerremos esta porta.
Devagar, devagar, as roupas caiam
Como de si mesmos se despiam deuses,
E nós o somos, por tão humanos sermos.
É quanto nos foi dado: nada.
Não digamos palavras, suspiremos apenas
Porque o tempo nos olha.
Alguém terá criado antes de ti o sol,
E a lua, e o cometa, o negro espaço,
As estrelas infinitas.
Se juntos, que faremos? O mundo seja,
Como um barco no mar, ou pão na mesa,
Ou rumoroso leito.
Não se afastou o tempo. Assiste e quer.
É já pergunta o seu olhar agudo
À primeira palavra que dizemos:
Tudo.

In Poesía completa, Alfaguara, pp. 636-637

(traducció)

sis

.

12 juny

Vint-i-unena Estació - Ogni tua lacrima

.

Una furtiva lagrima
negli occhi suoi spuntò:
Quelle festose giovani
invidiar sembrò.
Che più cercando io vò?
Che più cercando io vò?
M'ama! Sì, m'ama, lo vedo. Lo vedo.
Un solo istante i palpiti
del suo bel cor sentir!
I miei sospir, confondere
per poco a' suoi sospir!
I palpiti, i palpiti sentir,
confondere i miei coi suoi sospir...
Cielo! Si può morir!
Di più non chiedo, non chiedo.
Ah, cielo! Si può, Si può morir
Di più non chiedo, non chiedo.
Si può morir, Si può morir d'amor.

Donizetti, 1832 - L'elisir d'amore

Lectures a l'abisme

.

De vegades, el cos troba la lentitud.
Tant se val el batec del cor,
la lluita cel·lular de vida i mort,
el mal que potser hi creix.
Troba la lentitud, com per atzar,
i viu quiet per uns instants,
per uns instants gairebé nul,
sense coneixement del seu estat,
innocentment desprès d'identitat,
fins que, tot d'una, la paraula irromp
i el fa ser conscient del benestar silenciós,
del benestar ignoradament sentit,
tornant-l'hi irreverentment record,
infructuosament desig.

Carles Camps i Mundó
La mort i la paraula
Premi Carles Riba, 2009

Vintena Estació - Devotio

.

Lectio divina

40

.

14.610 crepuscles

Noir

.

C'est tout

Amarcord...

.

una barana a l'alçada del nas
forjats flanquejant les galtes
els ulls passegen carrer avall
una adreça apresa de memòria
comptar graons fins al tercer
les puntes dels dits sobre el guix
resseguint garlandes de flors
en la penombra d'un sostre-cel
tan alt que hi presentia estels
tan blanc com una albada
entrellum la llar encalmada
nostàlgia de les hores carícia
de paraules-bes de la infància
intuïr el món des d'un balcó
un jardí secret en un terrat
de jocs de tarda assolellada
i entre els geranis gripaus
enyoren petons de conte
abandonar el paradís un maig
naufragant en un pis nou
massa ple de futurs arreu
guardant al cor sensacions
d'aquella llar-úter-passat
d'aquells dibuixos al terra
que els dits redibuixaven
en la lentitud del fer-se gran
apàtrida a cinc anys
sempre més nòmada
de tots els cors i les llars
habitats des de l'enyor
d'aquella presència bes
la fredor a galta i galta
i mirar el món carrer avall
des de l'àmpit de la infància
que ho té tot per encetar
i no deixa d'enyorar
un mar de rajoletes
i una barana

.

Alevosia

.

Brian de Palma
1980

Alors, je sens...

.

Des Yeux Qui Font Baisser Les Miens
Un Rire Qui Se Perd Sur Sa Bouche
Voila Le Portrait Sans Retouche
De L'homme Auguel J'appartiens
Quand Il Me Prend Dans Ses Bras
Il Me Parle Tout Bas
Je Vois La Vie En Rose

.

i te'm perderes en la pluja...

.

Dits

Lleugera, s'iniciava

la pluja d'una nit.

Lleugers, es confiaven

els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d’adéu.

Oh, només per dos dies.

Em somreies a través

del llagrimeig que plovia

damunt el teu abric de cuir.

Tremolor dels bruscos túnels

per on te'm perds: cor confús,

aquesta nit faig engrunes

amb la traça del record

que tinc als dits. Buits dos dies,

van prémer l'ombra del toc

dels teus dits, quan te'm perdies.

Gabriel Ferrater, 1966

Un jour, une rose...

.

Une rose seule, c'est toutes les roses...

Rainer Maria Rilke

paraules carícia

.

.

Exsultavit spiritus meus

in Deo salutari pixo

Quia respexit humilitatem ancillae suae

Magnificat
.

947

.

1964 - 2010

captiva en tes paraules
del cor brolla la terra
conxorxa del passat
capgires l'habitud
de saber-nos eterns
i ens tornes el miratge
de llibertats amb preu
d'il·lustres fills prohoms
i sang de socarrel
guardant-nos! ai, senyor
de qualque mestissatge

Lectures a l'abisme

.

Ray Klunn

Sobre com esdevenir pacient desatès, històrial mèdic incòmode, bluff informàtic, cau de proves desaparegudes i/o mal interpretades, cúmul de despropòsits del sistema sanitari, víctima del poc tacte i la deshumanització de la professió mèdica..., per a arribar finalment a mortalla, entre la compassió i l'admiració de tothom, deixant romandre en pau les consciències que se'n fan creus de tot plegat, principalment per la perillosa certesa que s'hi intueix.
No apte per a hipocondríacs.

Dermo-memòria

.

Recuerda, cuerpo, no sólo cuánto fuiste amado,
no solamente en qué lechos estuviste,
sino también aquellos deseos de ti
que en otros ojos viste brillar
y temblaron en otras voces -y que humilló
la suerte.


Kavafis

Mon cor estima un arbre

.

Mais mon père disait
C'est le vent du nord
Qui portera en terre
Mon corps sans âme
Et sans colère
C'est le vent du nord
Qui portera en terre
Mon corps sans âme
Face à la mer
C'est le vent du nord
Qui me fera capitaine
D'un brise-lames
Ou d'une baleine
C'est le vent du nord
Qui me fera capitaine
D'un brise-larmes
Pour ceux que j'aime

Mon père disait
Jacques Brel

Solitudine

.

no hi ha enyorança
en la constant presència
de la Voluntat que eixorda
l'ànima que es buida
de sí mateixa per a ser
calze de vostre desig