L'INFINIT I LA LLUNA...
L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero.
La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

Aprendre't per a saber-me,
donar-me per a ser
com un cec
llegir-te la pell
i mirar-te l'ànima
per buscar-m'hi
com un boig, es busca...
.

La clínica, d'un temps que era una torre
burgesa als barris alts, manté aquell aire
de parquet encerat i grans magnòlies.
Ha fet l'ingrés al mostrador i espera
que algú la cridi per pujar a la cambra.
Fa molts anys de l'amor, però ella encara
té hissada la bandera de tempesta
en una platja on ja no hi ha ningú.
Pensa en els homes que van estimar-la
i que va rebutjar, per covardia
o per fidelitat. Un d'ells cantava
boleros al Rigat i els més ardents
sempre els hi dedicava amb la mirada.
Cap d'ells no és ara aquí. I ja els amics
són assumptes llunyans, de quan el cos
no era un sòrdid objecte de conversa.
Amb tots en fa un de sol i ballen junts
una nit de la seva joventut,
quan les parelles van anar aturant-se
deixant-los sols al centre de la pista.
Soledat, ja ho és tot: també aquell ball,
la pista sota els focus d'un quiròfan
una nit de postguerra al Rigat.
I la vella maleta que, als seus peus,
d'esma, mentre cavil.la aquestes coses,
acaricia com si fos un gos.
Joan Margarit

Ta dolça absència
m'abraça,
lent i blau
i ens mirem
en sa lluna,
espill secret
.
XXIX
.
Sí com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.
.
Ausiàs March
Veles e vents han mos desigs complir,faent camins dubtosos per la mar.
.Amor de vos jo en sent mes que no en sé,de què la part pijor me'n romandrà;e de vos sap lo qui sens vos està.A joc de daus vos acompararé..Ausiàs March

.
Onada que llepa la sorra
lleu com un pensament,
en les petges invisibles
d'un mar blau transparent
i saber el que sóc, res...
perque el no-res no sent,
i deixar d'existir, oblidar...
deliciosa inconsciència
que desitja impossibles
amb el cor a la mà, malmès.
I és que cap mar no enyora
una sola gota blava
ni tant sols si la brisa
repeteix el seu nom
en aquella hora eterna
d'un maig plujós
quan l'amor a la tarda
es feia blau, tant blau...
per a morir, dolç i lent.

I em tens, avui
a les teves màns
ara i sempre
sicut erat in principio
i ho sé i ho saps...
entres en mi
com per atzar
desitjat com la vida
enyorat com la mort
i el teu tempo cadent
em mata lent i certer
i em pregunto de nou
quants cops encara
et tindré, qui sap...
i és que a voltes no sé
o no vull "saber"
retenir-te m'angoixa
perque et sé eteri
fu-gis-ser
pronuncio el teu nom
fluixet, sense veu
i no em sents...
a - i - r - e

Les (teves) conjuncions
i voldria un instant
ni que fos fugaç
que sabés etern
ja plorar ja riure
o callar plegats
però ser a prop teu
encara que lluny
si et penso, amor
quan t'enyoro intens
perquè et sé a tocar
car no et miri als ulls
com ho vaig fer abans
ja que els ulls no diuen
per què et sents així
doncs potser demà
també em pensaràs
així com abans

.
Això sóc, allí estic,
volant
com aquelles gavines
desconcertades
en cel sense mar,
ocells marins
sobre la sequera.
Cinta Mulet
Paraula de dona
Rosa
Hoje o céu está mais azul,
eu sinto...
Fecho os olhos.
Mesmo assim eu sinto...
O meu corpo estremeceu.
Não consigo adormecer.
Nem o tempo vai chegar
Para dizer o quanto eu sinto
Você longe de mim.
É uma espécie de dor...
Hoje o céu está mais azul
eu sinto...
Olho à volta
E mesmo assim eu sinto
Que este amor vai acabare
a saudade vai voltar...
Nem o tempo vai chegar
Para dizer o quanto eu sinto
Você longe de mim.
É uma espécie de dor...
Já não sei o que esperar
Dessa vida fugidia...
Não sei como explicar
Mas eu mesmo assim o amo.
.
Rodrigo Leäo

transparent
volàtil
.
sense deixar cap petja
en mi
ni enlloc
.
però ja és tard
.
ni la mar pot esborrar-les
.
potser no ho vol