L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

diumenge, 25 de novembre del 2007

Roig sobre blanc

Piruletes de cor
...
Per la seva estudiada convinació de principis actius les Piruletes de Cor alleugen eficaçment la simptomatologia dels dolors de l'ànima.

Acció: Les Piruletes de Cor són molt eficaces com a analgèsics del malestar general, redueixen l'abatiment i potencien el somriure.

Composició quantitativa: Sucre, glucosa, àcid dítric, aromes naturals i artificials, colorants diversos com l'E-100, E-129, E-132, E-150d i E-160c.

Indicacions: Tractament simptomàtic dels processos depressius, angustiosos i que cursen amb un dolor lleu o moderat de l'ànima, malestar general, tristesa, nostàlgia, malenconia continuada, etc.

Posologia: Per a adults, una piruleta cada 24 hores, no més de tres dies seguits. No se'n recomana un ús continuat. Aquest remei és aplicable a menors, però en dosi menys elevades i supervisades sempre per un adult. A mesura que desapareguin els símptomes cal suspendre aquesta medicació.

Contraindicacions: En cas d'hipersensibilitat a algun dels seus components.

Precaucions: En casos de mala tolerància a la glucosa evitar tractaments perllongats.

Efectes secundaris: Acostuma a aparèixer un lleu enrogiment de la superfície de la llengua, però no és perjudicial i desapareix als pocs minuts. El seu ús perllongat pot afectar a l'esmalt dental ocasionant l'aparició de càries si no es prenen les mesures adequades quant a la higiene bucal i dental. En aquests casos cal acudir inmediatament al seu dentista habitual.

Interaccions: L'abús d'aquest medicament pot interferir en el seu apetit per la qual cosa no es recomana prendre'l abans dels àpats.

Intoxicació i tractament: La simptomatologia per sobredosi inclou dolor abdominal i pèrdua de l'apetit així com una coloració rogenca de la superfície de la llengua i els llavis. Si ha ingerit una dosi excessiva d'aquest medicament cal que en suspengui la ingestió inmediatament i doni per acabat el tractament almenys temporalment.

Advertències: A causa del seu llamatiu color i sabor pot donar-se el cas que la gent que el rodeja intenti sostreure-li part de la medicació. És aconsellable, per precaució, mantenir fora de l'abast dels menors aquest remei. En algunes persones pot arribar a ésser addictiu.

Presentació: Envasos individuals d'una dosi.

Sense recepta mèdica.

Atenció: Per a una major efectivitat del producte és aconsellable administrar-lo amb un somriure als llavis i un estat d'ànim favorable a la seva acció. El pacient es disposarà a rebre'n el seu efecte amb la millor de les disposicions d'ànim, éssent de gran ajuda la col·laboració d'altri per tal de millorar-ne l'eficàcia.
Suggeriment: Una actitud lúdica i receptiva augmentarà l'acció positiva dels components del nostre producte. Aconsellem l' ús del Roig sobre Blanc directament sobre la pell, tot plegat acompanyat de reguitzells de petonets, pessigolles, mossegadetes, carícies de tota índole, així com tot allò que pugui resultar plaent als implicats en el tractament.


Nota: Possiblemet la imaginació permetrà tractaments alternatius d'una eficàcia similar.


Juguem?

dijous, 22 de novembre del 2007

En sortir d'escola...

Avi...
Què m'has dut per berenar?

Passem per la plaça, va.... sí?

Em tornes a explicar la història del balcó de les roses?


dimarts, 20 de novembre del 2007

Avi...


- Avi...
- Digue'm, bonica. Què téns?
- Res. Pensava.
- I què pensa la meva princesa?
- Avi, què ens passa quan ens morim?
- Això, pensaves? i com és...
- Avui la mestra ens ha dit que la mare de la Judith s'ha mort. Diu que no vindrà a l'escola aquests dies i que quan torni ens hem de portar bé amb ella.
- Clar, perque estarà trista i tots l'heu d'ajudar.
- Sí, estarà molt trista. Saps? la mestra ens ha explicat coses de quan et mors.
- Explíca'm què us ha dit, vols?
- Diu que tots ens morirem un dia. Però jo això ja ho sé perque el papa m'ho va explicar quan la iaia Rosa es va morir. A més, jo ja sóc gran.
- Clar, tu ja ets molt gran... jajajaja
- Però...
- Digue'm, tresor. Què t'amoïna?
- Vull saber què passa quan et mors.
- Doncs quan et mors el cor ja no et batega, els pulmons ja no respiren, i te'n vas. Ja no hi ets.
- I on te'n vas, Avi?
- Doncs no ho sabem carinyet. Uns diuen que no es va enlloc, que tot s'acaba allà. D'altres creuen que hi ha una altra vida.
- Una altra vida?
- Sí. Una altra vida en un cos diferent o bé en un lloc que no sabem.
- Ah. Però...
- Però què?
- Que si ja estem bé aquí perquè marxem?
- De vegades ja ens hem fet molt vellets i tenim el cor cansat i el cos gastat. També potser que ens posem malalts i els metges no ens saben curar o bé que tenim un accident.
- També es moren persones a les guerres, oi? com aquella guerra teva...
- També ma petite, també.
- Doncs a mi no m'agrada que es mori la gent.
- A ningú li agrada. Però tots morirem tard o d'hora.
- Doncs jo no em moriré mai, Avi.
- Ben fet, princesa. Tu mai.
- I tu tampoc, d'acord?
- Jo sí que em moriré carinyet. Tant de bo sigui d'aquí molt de temps, però has de saber que un dia em moriré, igual com es va morir la iaia Rosa. I quan em mori estaràs trista com tots, però a poc a poc et passarà i te'n recordaràs de les coses que fem plegats i de quan ens ho passem bé.
- T'estimo molt Avi.
- Jo també ma petite. Molt. Au, ves a buscar el berenar que després em llegiràs aquell conte que vam comprar ahir.
- Però si tu ja saps llegir, Avi.
- Jajajaja... però m'agrada escoltar-te.
- Un tros tu i un tros jo. Sí?
- Sí, princesa.

dilluns, 19 de novembre del 2007

...

Calladament
Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.
.
Miquel Martí i Pol
Per a tu, avi...
ta petite-fille.

diumenge, 4 de novembre del 2007

Univers íntim


Volaria amb tu
cada capvespre
gronxant-me
en la innocència
de no-saber
que els globus
es desinflen
en l'horitzó...

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Et diré que t'estim...


En el pis de la badia tot és intens

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte
de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho di davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.

"El Pis de la badia" Miquel Àngel Riera

divendres, 26 d’octubre del 2007

La lune et toi...


Les bienfaits de la lune

La Lune, qui est le caprice même, regarda par la fenêtre pendant que tu dormais dans ton berceau, et se dit: "Cette enfant me plaît."
Et elle descendit moelleusement son escalier de nuages et passa sans bruit à travers les vitres. Puis elle s'étendit sur toi avec la tendresse souple d'une mère, et elle déposa ses couleurs sur ta face. Tes prunelles en sont restées vertes, et tes joues extraordinairement pâles. C'est en contemplant cette visiteuse que tes yeux se sont si bizarrement agrandis; et elle t'a si tendrement serrée à la gorge que tu en as gardé pour toujours l'envie de pleurer.
Cependant, dans l'expansion de sa joie, la Lune remplissait toute la chambre comme une atmosphère phosphorique, comme un poison lumineux; et toute cette lumière vivante pensait et disait: "Tu subiras éternellement l'influence de mon baiser. Tu seras belle à ma manière. Tu aimeras ce que j'aime et ce qui m'aime: l'eau, les nuages, le silence et la nuit; la mer immense et verte; l'eau informe et multiforme; le lieu où tu ne seras pas; l'amant que tu ne connaîtras pas; les fleurs monstrueuses; les parfums qui font délirer; les chats qui se pâment sur les pianos, et qui gémissent comme les femmes, d'une voix rauque et douce!
"Et tu serais aimée de mes amants, courtisée par mes courtisans. Tu seras la reine des hommes aux yeux verts dont j'ai serré aussi la gorge dans mes caresses nocturnes; de ceux-là qui aiment la mer, la mer immense, tumultueuse et verte, l'eau informe et multiforme, le lieu où ils ne sont pas, la femme qu'ils ne connaissent pas, les fleurs sinistres qui ressemblent aux encensoirs d'une religion inconnue, les parfums qui troublent la volonté, et les animaux sauvages et voluptueux qui sont les emblèmes de leur folie."
Et c'est pour cela, maudite chère enfant gâtée, que je suis maintenant couché à tes pieds, cherchant dans toute ta personne le reflet de la redoutable Divinité, de la fatidique marraine, de la nourrice empoisonneuse de tous les lunatiques.

Charles Baudelaire - Petits poemes en prose

Los beneficios de la Luna

La Luna, que es el capricho mismo, se asomó por la ventana mientras dormías en la cuna, y se dijo: "Esa criatura me agrada."
Y bajó muellemente por su escalera de nubes y pasó sin ruido a través de los cristales. Luego se tendió sobre ti con la ternura flexible de una madre, y depositó en tu faz sus colores. Las pupilas se te quedaron verdes y las mejillas sumamente pálidas. De contemplar a tal visitante, se te agrandaron de manera tan rara los ojos, tan tiernamente te apretó la garganta, que te dejó para siempre ganas de llorar.
Entretanto, en la expansión de su alegría, la Luna llenaba todo el cuarto como una atmósfera fosfórica, como un veneno luminoso; y toda aquella luz viva estaba pensando y diciendo: "Eternamente has de sentir el influjo de mi beso. Hermosa serás a mi manera. Querrás lo que quiera yo y lo que me quiera a mí: al agua, a las nubes, al silencio y a la noche; al mar inmenso y verde; al agua informe y multiforme; al lugar en que no estés; al amante que no conozcas; a las flores monstruosas; a los perfumes que hacen delirar; a los gatos que se desmayan sobre los pianos y gimen como mujeres, con voz ronca y suave.
"Y serás amada por mis amantes, cortejada por mis cortesanos. Serás reina de los hombres de ojos verdes a quienes apreté la garganta en mis caricias nocturnas; de los que quieren al mar, al mar inmenso, tumultuoso y verde; al agua informe y multiforme, al sitio en que no están, a la mujer que no conocen, a las flores siniestras que parecen incensarios de una religión desconocida, a los perfumes que turban la voluntad y a los animales salvajes y voluptuosos que son emblema de su locura."
Y por esto, niña mimada, maldita y querida, estoy ahora tendido a tus pies, buscando en toda tu persona el reflejo de la terrible divinidad, de la fatídica madrina, de la nodriza envenenadora de todos los lunáticos.

Charles Baudelaire - traducción del francés por Enrique Díez-Canedo


Per que quan et penso només la lluna ho sap...

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Si tu viens...


Uhmmm...

i si...

1, 2, 3...

Uhmmm...

Jajajaja...

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Suddenly, you...

...
Els ulls cansats,
la ment cansada,
el cos cansat
i el cor tant mort...
La casa buïda,
la vida buïda,
els peus descalços
i l'ànima tant plena...
Els dits dispersos,
les idees disperses,
el cos tant quiet
i el vol tant alt...
La llum, l'olor i el sabor,
intensos i embriagadors...
Ma pell, la sang i els òssos,
fluïnt al rítme de les gotes que
cauen d'una aixeta trencada
i sona la nostra cançó...
La dansa del temps,
el batec del món,
el gronxar-se dels àrbres
moguts pel vent,
vals d'onades,
tango de roques,
silenci de mort,
i secreta nostàlgia...
Dóno un altre tomb al planeta
per a que no deixi de girar,
i per a retrobar-te
per la cara oposada
de la que he partit,
i TU n'ets el port...
Dóno un altre tomb al meu cap
i tornem a començar.
Enganyo al temps
per a tornar a l'instant
en que et vaig conèixer,
una i una altra vegada...
Manipulo el cel
per a que la nit duri
fins al nou capvespre
i de matinada, arribi
...la nostra nit infinita.
Giro els ulls enrere
i em veig per dins, i
és el mateix que mirar enfora
... només TU.
Tanco les parpelles
i res es torna negre,
i tot es torna crit,
i mai esdevé sempre
... només TU.
Tu i tu i de nou tu...
i darrere,
un desig ofegat
... de TU.
Els acords repetits,
els dies repetits,
dolça monotonia
i ma vida tant boja...
La guitarra afinada,
la percussió biològica
aurícula-ventrícle,
i només una veu,
un silenci atàvic,
la melodia t'enyora
i la música sona
de dins cap enfora.
Els versos tant fàcils,
un llenguatge tant simple
de paraules senzilles
i frases perfectes.
Tot tant sincer, tant efímer, i
... tant bell.
I de sobte em desperto
i recordo que i eres
i imagino que hi ets
i encara t'oloro
i potser t'he somiat,
però ma pell diu que no
i sé que m'enganya,
però avui tant és,
perque un breu instant
has sigut amb mi
i no t'he enyorat...

dimarts, 9 d’octubre del 2007

My little love in the matching room...

vides en stand-bye

M'expliques el "teu" conte carinyet?

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Evocar (-te)...




TANT S'INCREMENTA ...

Tant s'incrementa com més va cremant
la força de buscar allò que s'oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com més gosi mirar en l'obscuritat.
El cant del gall és ric a mitjanit,
la lluna plena em dobla la fortuna.
No moriré de cap angoixa ardent
si visc perdent-me, sempre enamorat.


Joan Vinyoli




Trenclaclosques.- Joc consistent a reconstruir
quelcom que prèviament ha estat fragmentat.
Evocatiu.- Que té la propietat de fer néixer imatges,
records o representacions en la ment.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

a prop teu...

Si necessites res... sóc aquí.
(perque mai oblidem aquella vegada que
el cor se'ns va trencar d'adolescents...)

diumenge, 30 de setembre del 2007

Nostàlgia


- Uhmmm... quin solet!
- Què dèies?


- Res. Que fa bon dia.
- Ah
- En què penses?


- En res.
- Ets lluny d'aquí, però..., oi?
- On ets?



- Què dèies?
- Res. Coses meves...
- Uhmmm... fa solet!


(Mar en calma... jajaja)

La verdadera locura



.
La verdadera locura

quizá no sea otra cosa

que la sabiduría misma que,

cansada de descubrir

las vergüenzas del mundo,

ha tomado la inteligente resolución

de volverse loca.


Heine Heinrich

dimarts, 25 de setembre del 2007

el meu secret més bonic

De com n'és de deliciós pensar-te en soledat...

Por
del miratge dels teus ulls
en mi
de sentir el Tot
del pathos
d'enyorar un Mai
de pensar-te
d'un silenci ple... de tu
de ta absència
de no entendre't
ni saber-me
de la pressa, i
les promeses
de la quotidianitat
que ens engoleix
dels instants eterns
de respirar-te
de ser lluny tot estant a tocar
de sentir-te a tocar tot estant lluny
de viatjar en ta pell
de perdre'm
del teu somriure
que em besa l'ànima
de res
i
saps?
quan la mar se m'endú les pors
només queda
el meu secret més bonic...
Tu

dilluns, 24 de setembre del 2007

Cardiopatia sentimental

Diagnòstic: enyorança intensa i dermo-melangia
Tractament: anestesiar la ment i dormir sense somniar (-te)
Conclusió: impossible, doctor...
Medecina alternativa: passió i esperar el 3r dia

dimecres, 19 de setembre del 2007

Post-it per a l'ànima


"L'amor, Cercamón, és un difícil equilibri. Tu em vols, però a la vegada has d'ésser desinteressat; m'has d'estimar perquè jo existeixo, però no voler-me tenir. Em podràs també tenir, però no abans de passar a l'estat de no necessitar-me. Cerca un estat de disponibilitat, de benvolent direcció o atenció vers mi; cerca un estat de solitud immensa, eternal, el buit infinit obrint-se dintre teu. I quan siguis sol i siguis tot teu, seràs obert sense direcció premeditada; Aleshores et trobaràs amb mi i m'estimaràs com estimaràs tota altra cosa: jo, lliure del teu voler, enfront del teu voler sense direcció ni preconcepció et podré mostrar allò que sóc, podré manifestar-me tal com sóc en tota la meva esplendor o mesquinesa. Tu em trobaràs de debò i el teu amor, sense voler, pujarà a altures mai assolides per la voluntat. Serà amor sense voler, quan ho hagis tastat no hauré de dir-t'ho."

-Lluís Racionero i Grau-
"Cercamón"

dilluns, 17 de setembre del 2007

Tic- tac...

Perque fa temps em dèies cada dia "bon dia", i
perque de vegades fins i tot em dèies "bona nit".
Perque el subjecte passiu del desig no sap que ho és,
perque el que m'atreu de tu és pensar-te, i
perque això ho puc fer "sense tu" i ho sé.
Perque ara saps que ho sé...
Perque si mai fos d'algú seria "teva", i
perque saps que només sóc "meva"...
Perque els 31 d'agost mai més seran igual, i
perque la lluna també surt en dijous a l'horitzó.
Perque l'olor a mar es pot enyorar...
Per tots els "tic - tac", els "sí, sí..." i els "no, no...", i
per cap dels "vull..." i per tots els "si us plau".
Per tot allò que és eternament efímer... com tu.
Per ta deliciosa absència, i
per ta intensa presència...
Per aquelles màns i aquells llavis,
per la pell que no pots recordar, i
pel record que no vull oblidar.
Per tu,
per mi,
per sempre...
o mai.

diumenge, 16 de setembre del 2007

Qual cavalla vedestu mai senza coda?

Il Decameron
di Giovanni Boccaccio


Nona Giornata. Novella Decima

Donno Gianni ad istanzia di compar Pietro fa lo 'ncantesimo per far diventar la moglie una cavalla; e quando viene ad appiccar la coda, compar Pietro, dicendo che non vi voleva coda, guasta tutto lo 'ncantamento.

[…] L'altr'anno fu a Barletta un prete, chiamato donno Gianni di Barolo, il qual, per ciò che povera chiesa avea, per sostentar la vita sua, con una cavalla cominciò a portar mercatantia in qua e in là per le fiere di Puglia e a comperare e a vendere. E così andando, prese stretta dimestichezza con uno che si chiamava Pietro da Tresanti, che quello medesimo mestiere con uno suo asino faceva, e in segno d'amorevolezza e d'amistà, alla guisa pugliese, nol chiamava se non compar Pietro; e quante volte in Barletta arrivava, sempre alla chiesa sua nel menava, e quivi il teneva seco ad albergo, e come poteva l'onorava.
Compar Pietro d'altra parte, essendo poverissimo e avendo una piccola casetta in Tresanti, appena bastevole a lui e ad una sua giovane e bella moglie e all'asino suo, quante volte donno Gianni in Tresanti capitava tante sel menava a casa, e come poteva, in riconoscimento dell'onor che da lui in Barletta riceveva, l'onorava. Ma pure, al fatto dello albergo, non avendo compar Pietro se non un piccol letticello, nel quale con la sua bella moglie dormiva, onorar nol poteva come voleva, ma conveniva che, essendo in una sua stalletta allato all'asino suo allogata la cavalla di donno Gianni, che egli allato a lei sopra alquanto di paglia si giacesse.
La donna, sappiendo l'onor che il prete al marito faceva a Barletta, era più volte, quando il prete vi veniva, volutasene andare a dormire con una sua vicina, che avea nome zita Carapresa di Giudice Leo, acciò che il prete col marito dormisse nel letto, e avevalo molte volte al prete detto, ma egli non aveva mai voluto; e tra l'altre volte, una le disse:
- Comar Gemmata, non ti tribolar di me, ché io sto, bene, per ciò che quando mi piace io fo questa mia cavalla diventare una bella zitella e stommi con essa, e poi quando voglio la fo diventar cavalla, e perciò da lei non mi partirei.
La giovane si maravigliò e credettelo, e al marito il disse, aggiugnendo:
- Se egli è così tuo come tu di', ché non ti fai tu insegnare quello incantesimo, ché tu possa far cavalla di me e fare i fatti tuoi con l'asino e con la cavalla, e guadagneremo due cotanti, e quando a casa fossimo tornati, mi potresti rifar femina come io sono.
Compar Pietro, che era anzi grossetto uom che no, credette questo fatto e accordossi al consiglio, e come meglio seppe, cominciò a sollicitar donno Gianni, che questa cosa gli dovesse insegnare. Donno Gianni s'ingegnò assai di trarre costui di questa sciocchezza, ma pur non potendo, disse:
- Ecco, poi che voi pur volete, domattina ci leveremo, come noi sogliamo, anzi dì, e io vi mosterrò come si fa. È il vero che quello che più è malagevole in questa cosa si è l'appiccar la coda, come tu vedrai.
Compar Pietro e comar Gemmata, appena avendo la notte dormito (con tanto desidero questo fatto aspettavano), come vicino a dì fu, si levarono e chiamarono donno Gianni, il quale, in camicia levatosi, venne nella cameretta di compar Pietro e disse:
- Io non so al mondo persona a cui io questo facessi, se non a voi, e per ciò, poi che vi pur piace, io il farò; vero è che far vi conviene quello che io vi dirò, se voi volete che venga fatto. Costoro dissero di far ciò che egli dicesse. Per che donno Gianni, preso un lume, il pose in mano a compar Pietro e dissegli:
- Guata ben come io farò, e che tu tenghi bene a men te come io dirò, e guardati, quanto tu hai caro di non guastare ogni cosa, che per cosa che tu oda o veggia, tu non dica una parola sola; e priega Iddio che la coda s'appicchi bene.
Compar Pietro, preso il lume, disse che ben lo farebbe. Appresso donno Gianni fece spogliare ignuda nata comar Gemmata, e fecela stare con le mani e co' piedi in terra, a guisa che stanno le cavalle, ammaestrandola similmente che di cosa che avvenisse motto non facesse; e con le mani cominciandole a toccare il viso e la testa, cominciò a dire:
- Questa sia bella testa di cavalla -; e toccandole i capelli, disse:
- Questi sieno belli crini di cavalla -; e poi toccandole le braccia, disse:
- E queste sieno belle gambe e belli piedi di cavalla -; poi toccandole il petto e trovandolo sodo e tondo, risvegliandosi tale che non era chiamato e su levandosi, disse:
- E questo sia bel petto di cavalla -; e così fece alla schiena e al ventre e alle groppe e alle coscie e alle gambe.
E ultimamente, niuna cosa restandogli a fare se non la coda, levata la camicia e preso il piuolo col quale egli piantava gli uomini e prestamente nel solco per ciò fatto messolo, disse:
- E questa sia bella coda di cavalla.
Compar Pietro, che attentamente infino allora aveva ogni cosa guardata, veggendo questa ultima e non parendonegli bene, disse:
- O donno Gianni, io non vi voglio coda, io non vi voglio coda.
Era già l'umido radicale, per lo quale tutte le piante s'appiccano, venuto, quando donno Gianni tiratolo indietro, disse:
- Ohimè, compar Pietro, che hai tu fatto? Non ti diss'io, che tu non facessi motto di cosa che tu vedessi? La cavalla era per esser fatta, ma tu favellando hai guasto ogni cosa, né più ci ha modo di poterla rifare oggimai. Compar Pietro disse:
- Bene sta, io non vi voleva quella coda io. Perché non diciavate voi a me - Falla tu -? E anche l'appiccavate troppo bassa. Disse donno Gianni: - Perché tu non l'avresti per la prima volta saputa appiccar sì com'io.
La giovane, queste parole udendo, levatasi in piè, di buona fè disse al marito:
- Deh, bestia che tu se', perché hai tu guasti li tuoi fatti e' miei? Qual cavalla vedestu mai senza coda? Se m'aiuti Iddio, tu se' povero, ma egli sarebbe ragione che tu fossi molto più.
Non avendo adunque più modo a dover fare della giovane cavalla, per le parole che dette avea compar Pietro, ella dolente e malinconosa si rivestì, e compar Pietro con uno asino, come usato era, attese a fare il suo mestiere antico, e con donno Gianni insieme n'andò alla fiera di Bitonto, né mai più di tal servigio il richiese.

dissabte, 15 de setembre del 2007

IL faut avoir le courage de l'avaler

Vincent Van Gogh - Café de Nuit

...

Un dia, anys
després de perdre't, et trobaré,
quan ja només serveixi
per recordar. Em miraràs
amb els teus ulls de cuiro
i, com un bon covard, rebré
la fuetada ajupint-me i callant.
La càlida mà del teu amor,
encara generosa, em tocarà els cabells
i el teu cos m'excitarà, potser,
una vegada més. Dissimulant
et convidaré a un dinar de luxe
i et preguntaré pels teus poemes
i els teus amants. Tu, com sempre,
massa intel·ligent per a comprendre
la vilesa, somriuràs i diràs
quatre mots adequats en francès
sobre les ostres o la poesia.
A l'hora de les copes, jo
ho voldria però tu no
em preguntaràs res, i sentiré
el pitjor de tot: que em desprecien
perquè m'estimen massa. Faré
el distret, diré frases brillants
més ridícules que mai
i a mitja tarda ens separarem;
cap a la vida tu, jo cap a casa.


Pere Rovira - Distàncies
València, Eliseu Climent Editors, 1981.