L'oblio della pelle... dermographia

Escriptura no escrita

en la plana infinita

on desplegues els somnis

com les ales al vent

il·luminant l'absència

i enyorant ta presència.

Traç de mots

que enceten l'ara

en l'indret on s'esborren

el temps i l'espai,

la raó i el desig

i els secrets més ocults

de ta pell en ma pell.

Cal·ligrafia dèrmica,

itinerari oníric

que mena cap a Itaca

vorejant els límits,

tastant els abismes,

els camins que fem

i ens van fent.

Grafisme de seda

sobre la meva pell,

vocabulari secret

de mots intangibles

que em percuteixen l'ànima

com una litúrgia

de dogma i oblit.

Poesia gestual

que acarona els sentits,

desfà voluntats

i desferma els instints.

I, encara em pregunto

què fa que t'enyori

què fa que et desitgi

què fa que et dibuixi

ta pell en ma pell.

Una nit a Roma...

"Che fa lo foco nascere di neve..."

Guido delle Colonne

Beyond de sea
(escolta-la)

......................................................................................................

Per en Will (... i per Viena)

Sobre la diferència entre llegir en blanc o...

... sobre un mar d'argent blavós.



"Una mujer desnuda y en lo oscuro

tiene una claridad que nos deslumbra

de modo que si ocurre un desconsuelo

un apagón o una noche sin luna

es conveniente y hasta imprescindible

tener a mano una mujer desnuda." (1)

"Mira, s'obren trenta-set horitzons

rectes i prims,
però el cor els oblida.

Sense enyor
se'ns va morint la llum,

que era color de mel,

i ara és color d'olor de poma.

(...) i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara tens

la pell mig del sol, mig de la lluna."(2)

"Este beso en tus labios

como una lenta espina,

como un mar que voló hecho un espejo,

como el brillo de un ala,

es todavía unas manos,

un repasar de tu crujiente pelo,

un crepitar de la luz vengadora,

luz o espada mortal que sobre mi cuello amenaza,

pero que nunca podrá

destruir la unidad de este mundo." (3)

"i el seu esguard damunt el meu esguard

sóc presoner

que la vull presonera:

aquest matí que una flor m'ha posat

li deia així

baix baixet

a l'orella:
sota els teus ulls, és un bes el que em plau. "(4)

"Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
Y es necesario en cuatrocientas noches
- con cuatrocientos cuerpos diferentes -
haber hecho el amor. Que sus misterios,
como dijo el poeta, son del alma,
pero un cuerpo es el libro en que se leen." (5)

Amb extracte de poemes de:

(1) Mario Benedetti: “Una mujer desnuda y en lo oscuro”

(2) Gabriel Ferrater: “Cambra de la tardor”

(3) Vicente Aleixandre: “Unidad en ella”

(4) Joan Salvat Papasseit: “I el seu esguard”

(5) Jaime Gil de Biedma: “Pandémica y Celeste”

............................................

Per al El veí de dalt, perquè un cop -recordo...- li vaig demanar...

de regirar més carpetes.

Orient en el meu cor

Tu

Gestació del meu amor

Si jo fos el far del teu viatge infinit...

Si jo fos...

far [s.XIII; del llatí pharos, i aquest, del grec pháros, id., originàriament nom de l'illa de Pharos, a la badia d'Alexandria, famosa pel seu far]. m 1 ant Foguera que servia de senyal. //2 MAR. Torre amb una llanterna al cim erigida en indrets ostensibles de les costes, o en esculls, perquè qui l'albiri de la mar estant es pugui situar, tant de nit com de dia. (www.grec.net)

... quan tu ets gavina.

Amado - Amante

Auguste Rodin - El beso

¿Qué es el amante; qué, el amado?

Su diferencia no es de cantidad, sino de calidad.

En toda relación amorosa hay, en último término, un devoto y un dios, un esclavo y un amo. Hay quien rompe a hablar y quien responde. El papel de amante y el de amado nada tienen que ver con la postura física: es algo interior y más trascendental, algo invariable hasta la muerte.

El amor es como una comedia, bien o mal escrita, y todos nacemos con los papeles repartidos. Todos, al nacer, traemos debajo del brazo el papel de protagonista o de antagonista, el papel de amante o el papel de amado. No de una manera rígida. El amante también se siente correspondido y el amado también corresponde. Pero esencialmente cada uno ya sabe, al nacer, cuál es su papel. Tiene que aprenderlo con certidumbre, tiene que asegurarse. Por supuesto que ese amante y ese amado luchan por el protagonismo de la comedia. Pero cada uno sabe cuál es su papel en esa batalla incruenta, en esa hermosa batalla fingida tantas veces, del amor.

Se empeñan los que aman en actuar como si fuesen los amados. En que se les arranque, como a la fuerza, lo que están deseando otorgar. Es su doliente forma de mentirse. Desean colocarse en la posición del otro y empiezan entonces a perder realmente la partida. Existen seres dulces, tibios, a los que hay que mimar, ante los que hay que tomar la iniciativa. Bastante hacen ya con abandonarse al capricho de los otros: no se les debe exigir más que eso. Les llegará quizá el momento en que sean ellos los amantes y en que sufran lo que ahora hacen sufrir. Pero antes de ese momento no se les puede imponer lo que no sienten, de lo que apenas si caen en la cuenta. «Ah, sí», dicen y recuerdan vagamente que tienen una amante y se enorgullecen un poquito y responden, con cierto fuego o, mejor, sin desviar mucho la atención, a las caricias. Sin embargo, cuando éstas son demasiado numerosas, demasiado insatisfechas, vuelven con hartura la cabeza, con un gesto de niño contrariado en los labios y el entrecejo fruncido, y se defienden pensando en otra cosa. «Está bien. Déjame leer un poco.» Mientras al amante le sabe a sangre la boca y se desprecia a sí mismo, bien porque no sirve para hacerse corresponder, bien porque, a pesar de ello, no puede dejar de desearlo.

Fue un día en casa de Analía Gadé. Inventé el juego del amor, que consistía en que cada uno decía cómo veía a los demás, si como amante o como amado. Hubo total unanimidad. Yo era el amado. Me vine a casa llorando. Me parecía un horror, me parecía que el juego era una mierda y que se había equivocado todo el mundo. Luego empecé a darme cuenta de que a lo mejor era verdad, que yo había sido el amado siempre; mal amado, insuficientemente amado, apresuradamente amado, pero el amado. Vi que habían intentado llenar mi piscina, mi gran capacidad de amor, con una tacita de café y había urgido este trabajo de amor, y al hacerlo, había adoptado una postura de amante. Y probablemente no lo he sido... Me debía haber resignado a ser amado. Luego ya me he resignado, sencillamente porque no he participado mucho en el asunto. De todas maneras, no he tenido suerte en el amor y tampoco he sabido hacerlo.

El amante tiene mejor prensa que el amado. El amante siempre dice: «Caramba, apostar la vida entera, que pongo yo en el tapete verde, contra tres duros que pone el amado, siempre es perder. Porque ¿qué es ganar tres duros a riesgo de perder la vida?» Sí, pero es que el amante gana tres duros cada tres minutos. Llega un momento en que esa buena prensa hay que cuestionarla, porque el que está pendiente del amante es el amado. El amado es irremisible. Realmente, el amante se satisface con el amor conseguido y, a veces, de pronto, vuelve la cara hacia otra cosa y el amado se queda sin la luz, porque recibe la luz a través del amante. Yo estoy ahora muy de parte del amado: se le ha hecho injusticia.

El amante, cuando se va, recoge toda la parafernalia con que había adornado al amado: las velas rizadas, las joyas, los mantos bordados, como una virgen sevillana, se lo lleva todo y se lo pone a otra imagen. Y se queda absolutamente desvalido el amado. Yo estoy con los perdedores y me parece que el amado puede ser el más perdedor en el amor.

Antonio Gala

Cuaderno de amor

Pregunta retòrica...

On són els límits quan s'estima?

I see, but I don't see...

Compte enrere?

Un petó, un desig, un adéu,

dos pupil·les, observar-te, recordar,

tres segons, respirar-te, melangia,

quatre dies, una vida, futur pròxim,

cinc dits, una pell, enyorar,

sis inferns i una realitat, o més d'una,

set de tú, fam del món, desitjar,

vuit records, esforçar-se, oblidar,

nou raons, decidir, ser, voler,

un a-(deu), saber marxar, estimar.

Alone with you

Un dia qualsevol

Un dia qualsevol foradaré la terra

i em faré un clot profund

perquè la mort m'arreplegui dempeus,

reptador, temerari.

Suportaré tossudament la pluja

i arrelaré en el fang de mi mateix.

Quiti de mots, em bastarà l'alè

per afirmar una presència

d'estricte vegetal.

L'ossada que em sustenta

s'endurirà fins a esdevenir roca

i clamaré, amb els ulls esbatanats,

contra els temps venidors

i llur insaciable corruptela.

Alliberat de tota turpitud,

sense seguici d'ombra,

no giraré mai més el cap

per mirar enrera.

Miquel Martí i Pol

La pell del violí

No te salves

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

Mario Benedetti

La decisión de naufragar

Cuando se hundieron las formas puras

(...)

Ya no me encontraron

¿No me encontraron?

No. No me encontraron.

Pero se supo que la sexta luna huyó torrente arriba,

y que el mar recordó ¡de pronto!

los nombres de todos sus ahogados”.

Federico García Lorca

Petits plaers

-Passejar per un camp de roselles a l'abril sentint el sol tebi i respirant aire net.

-Rebentar el rovell de l'ou ferrat amb un bocinet de pa recent fornejat.

-Llegir el diari a la terrassa en barnús sense haver de mirar cap rellotge.

-Dutxar-se amb aigua ben freda quan fa calor i notar-la lliscar lentament.

-Fer-te estremir amb una mossegadeta i riure plegats.

-Escoltar Jacques Brel i plorar.

-Sortir de casa un diumenge molt aviat al matí i no trobar ningú pel carrer.

-Conduir per carreteres comarcals sense destí ni pressa.

-Beure suc de taronja acabat d'esprémer.

-Besar-te l'esquena de dalt a baix i de baix a dalt, tot dibuixant.

-El primer cafè del dia, sense sucre i aromàtic, directament en vena.

-Caminar descalça per sobre de la fusta calenta torrada pel sol del migdia.

-Passar el dia junts, entre llençols amb olor de vainilla, mentre a fora plou.

-Menjar una torradeta de pa amb oli nou i olorar-lo ben verd.

-Tancar-me al despatx i escriure. Llegir. Pensar en tot i en res.

-Banyar-me al mar una nit de lluna plena.

-Rellegir Neruda, Benedetti i Salinas.

-Fer posar vermell a un home i dir-li que està com un pebrot.

-Un got de llet calenta amb una culleradeta de mel i que m'abracis.

-Compartir un silenci còmplice amb tu.

-Veure créixer els meus alumnes, no tan sols físicament.

-Viatjar amb la ment sense cap límit, ben lluny... o ben a prop.

-Veure com riu la filleta de la meva millor amiga, que té tres anys, l'ànima plena d'il·lusions i móns per descobrir.

-Sentir un fred intens i que em faci tremolar per tot seguit gaudir de l'escalfor del teu alè a les meves màns.

-Notar com petites gotes d'aigua s'assequen lentament al sol sobre la pell.

-Ser la responsable de que el teu cor s'acceleri i saber-ho.

-Veure sortir el sol des de dalt del penya-segat al meu racó secret.

-Aquella olor intensa a xocolata negra que es fon entre els teus dits.

-Passejar a la vora del mar i sentir-ne la brisa a tot el cos.

-Despertar i mirar-te adormit. Imaginar, suscitar i seduir.

-Anar a plaça un dissabte i passejar entre aromes i colors al mercat.

-Oblidar sengons què...

-Recordar sense enyor.

-Enyorar amb un somriure.

-Somriure't amb els ulls.

-Sentir-te a prop tot i estant lluny.

-Deixar passar el temps i ser-ne conscient i inconscient alhora.

-Veure com es van encenent els fanals al capvespre i arriba la nit.

-Mirar trens passar i velers a l'horitzó.

-Navegar en el teu mar de roselles.

Imperi d'una llàgrima

Un somriure no arrela en un desert amarg.

Abandoneu les hores allunyades

o l'esguard vagabund

sota la cendra lleu

dels amors que moriren

com una boca sagnant

a una altra boca,
com els rostres a llurs destins,
com una vida a una altra vida.

Vers un cel innocent,

vora les mans nocturnament germanes,

l'alba creix i suporta

els robins de la sang,

no la trista, sorda esperança.

Deixeu, doncs, a les ombres

llurs seguici,

llur tèrbola mesura,

i hostatgeu el record

en una llàgrima.

Joan Perucho

Coses que mai et diré...

Encanta'm
Pots ser així d'encantador amb mi,
si vols...
Però després,
no em vulguis fer creure
que et sorprenen
les conseqüències.

Encega'm
Fes que tots els amors
siguin cecs a a raons alienes

i la ceguesa basti per a viure,

només,
dins els límits de l'imaginari.

Tempta'm
Si no fossis tan

prohibit,
dolç,
fresc,
terrenal
i temptador,
potser pensaria
que només t'he somiat.

Somia'm
Et dic que et somio
i no sembla importar-te.

Potser hauria de matisar
que et somio "desperta".

Imagina'm
Ni en els meus millors somnis
hagués gosat imaginar-te
tant deliciosament imperfecte.
Torna'm a dir
que em trobes irreal
i començaré a somiar-te.

Atura'm
He mirat enrera

i només hi he vist un mirall
que em convida a mirar endavant.
He mirat enrera
i he decidit
que s'ha acabat córrer.
Has estat tu,
qui m'ha fet frenar
fins a aturar-me?

Toca'm

No sé què té la teva pell

que em crema quan toca la meva

i m'obliga a apartar-me de tu

en un acte reflex,
totalment involuntari,
que no puc deixar de...
maleïr?

Pensa'm
És clar que,

si només m'interessés el teu fons,

no et buscaria la forma.

Però deixa-li ben clar al teu cos

que només el busco

perquè ets tu qui l'omple.

Narra'm els somnis

Vine a les nits sense lluna

i narra'm els somnis.

Aquells que només la teva veu sap inventar,

els amants de la fosca,

els que mai puc recordar.

Narra'm els somnis

i amaga'ls,

a l'alba,

sota l'ombra d'aquest cos nu,

amnèsic,

fràgil,

còmplice,

i teu.

Amaga'ls abans que arribi el sol

i em desperti la consciència,

la memòria,

la por,

i l'enyor.

Abans que m'ofegui la melangia,

de nou,

fins que arribi la foscor.

Vine a les nits sense lluna,

i narra'm els somnis.

Aprender...

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia

entre sostener una mano, y encadenar un alma,

y uno aprende que el amor no significa acostarse

y una compañía no significa seguridad

y uno empieza a aprender...

que los besos no son contratos

y los regalos no son promesas

y uno empieza a aceptar sus derrotas

con la cabeza alta y los ojos abiertos

y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy,

porque el terreno del mañana

es demasiado inseguro para planes...

y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad.

Y después de un tiempo uno aprende que si es demasiado,

hasta el calorcito del sol quema.

Así que uno planta su propio jardín y decora su propia alma,

en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.

Y uno aprende que realmente puede aguantar,

que uno realmente es fuerte,

que uno realmente vale,

y uno aprende y aprende...

y con cada día uno aprende.

Jorge Luís Borges

Esperar...

El verb "esperar" és per a persones que pensen,

no per a les que senten.

Escriure i esborrar, llegir sense entendre, córrer sense camí.

Despullar-se només de roba. Vestir-se la pell cada matí.

Pinzellades de llum incerta sobre aquest verd-indecís-por-bogeria.

Donar-se dues opcions, autoenganyar-se, i agafar la del mig.

Aturar el temps amb el pensament.

I el món amb el cor.

Deixar de pensar.

I d'enyorar.

Esperar...

Rien ne va plus

De vegades, sense adonar-nos-en, un succés inesperat es converteix en el principi de quelcom, en un catalitzador de situacions que hem anat eludint d'afrontar, demorant-les, per por, i que inesperadament esquitxen la nostra existència sense que puguem ignorar-les per més temps. I en aquest precís instant, tots els fantasmes invisibles ens assetgen des de l'obscuritat i pertorben la nostra inexistent estabilitat deixant d'ocultar-se darrere d'una voluntària passivitat. Tot sembla esllavissar-se, però en realitat la ruleta després de donar moltes voltes s'ha aturat en el nostre número. I ara, som nosaltres qui hem guanyat, tot i què encara no ho sabem. Ens sentim perduts i retrocedim, tenim por d'haver-nos equivocat i tan sols ens caldria trobar un breu instant de lucidesa per ser valents per un cop i jugar sense por, deixant enrere tots els temors i les inseguretats. Llavors, sabriem que només necessitem deixar tornar a girar la ruleta... per a, sense dubtar, apostar-ho tot a un número...

Mensaje en una botella

La poesia es más de náufragos que de navegantes...

Y tu mensaje... Qué diria?

Silencio

... déjame que me calle con el silencio tuyo.
Déjame que te hable también con tu silencio...

Poema núm. 15, Veinte poemas de amor... Pablo Neruda

El meu abecedari

A - Autoconeixement, perque és el nostre repte.
B - Banalitat, perque hauriem d'adonar-nos on és i on no.
C - Coherència, perque ens fa "Persones".
D - Donar, perque hem d’aprendre a fer-ho.
E - Estimar, perque en siguem capaços sempre.
F - Fer, perque fer i ser mai sigui confós amb tenir.
G - Gris, perque res és blanc o negre.
H - Hègira, perque ens cal aprendre a no fugir.
I - Ítaca, perque tots tenim un lloc on voldriem retornar.
J - Jeroglífic, perque sempre sapiguem desxifrar els sentiments.
K - Kelvin (ºK) per mesurar el que em fas sentir.
L - Llibertat, perque vull compartir-la amb tu.
M - Maduresa, perque és procés de saviesa.
N - Naturalitat, perque ens hem de desemmascarar.
O - Oblit, perque afortunadament podem oblidar i aprendre.
P - Por, perque tenim por de la por, però podem vèncer-la.
Q - Quimera, perque intentem l'impossible com si no ho fos.
R - Rosada, perque sorgeix a l’albada i tot comença.
S - Silenci, perque diu més que moltes paraules.
T - Tanmateix, perque sempre hi ha un però...
U - Utopies, perque deixen de ser-ho quan lluitem per elles.
V - Veritat, perque sempre en siguem capaços.
W - Watt, perque mesurar la transferència d'energia pot ser eròtic.
X - Xiuxiueig, perque m'agrada que em parlis a cau d'orella.
Z - zzz, perque vull silenci, silenci, per compartir-lo còmplices.

Setmanari olfactiu

La Lluna

Carícies de vainilla,

Mart

petons de maduixa,

Mercuri

estremir-se...

llimona,

Júpiter

pell de plàtan,

Venus

i mmmm ... pessigolles de xocolata...

Metamorfosi

Sona el Boss dins meu, sona també llunyà, escolant-se per una finestra mig oberta vora el mar. De sobte fa fred, i tanco. I mires i observes i escoltes i toques i sents. I t'omples els pulmons d'un aire humit que corre entre els carrers del casc antic. Olor a pins, olor a mar, olor a sol... I penses, explores, imagines, analitzes cada parany. El plaer de la vida, l'anhel de la por. El desig boig de les ferides ran de pell, del cos com a vehicle i com a port. Penses un cos-temple de present, futur i passat. I caus en un parany que tu mateix et pares. I saps que hi caus, però per res del món ho evitaràs, perque el desitges. I et converteixes en parany del teu propi parany, i et trobes immers en un joc de teranyines del que mai voldràs sortir. Teranyines entre les màns, mirada múltiple, creixement personal... Per què no fer cas omís del sentit comú avui? Avui: abisme. Avui: tanco els ulls, i adormo la por, i faig el cop d'estat de la inconsciència més conscient mai imaginada. Avui: quan obri els ulls... només tu i jo. Ressegueixo el teu cos. Et busco, sí, l'ànima amb la pell. Et trobo a cada racó, a cada gest, a cada batec. Ja no sona el Boss, ja no cal. Ara el silenci ens pertany. Teranyines de sucre a les parets. I només silenci i onades... Alguna cosa està canviant i no faré res per tornar enrere. Ja no...

Vine...

Si no pares de seguir-me
faré que perdis el nord,
el sud,
el bé,
el mal,
el seny,
la roba,
la pau,
i la por.

Si no pares de seguir-me
et mostraré per què
no pots evitar mirar-me...

Si no pares de seguir-me

m'aturaré...

i et mantindré la mirada.

Si no pares de seguir-me

faré que retrobis el sud,

la llibertat,

el cor,

la pell,

la lluna,

i el desig.

No paris...

Ens dicten...

i, afortunadament, alguns...
no hem escoltat mai.

L'amour...

L'amour, hum hum, pas pour moi,
Tous ces "toujours", C'est pas net,
ça joue des tours, Ca s'approche
sans se montrer, Comme un traître de velours,
Ca me blesse, ou me lasse, selon les jours
L'amour, hum hum, ça ne vaut rien,
Ça m'inquiète de tout, Et ça se déguise en doux,
Quand ça gronde, quand ça me mord,
Alors oui, c'est pire que tout,
Car j'en veux, hum hum, plus encore,
Pourquoi faire ce tas de plaisirs,
de frissons, de caresses, de pauvres promesses ?
A quoi bon se laisser reprendre Le coeur en chamade,
Ne rien y comprendre, C'est une embuscade,
L'amour ça ne va pas,
C'est pas du Saint Laurent,
Ca ne tombe pas parfaitement,
Si je ne trouve pas mon style
ce n'est pas faute d'essayer,
Et l'amour j'laisse tomber !
A quoi bon ce tas de plaisirs,
de frissons, de caresses, de pauvres promesses ?
Pourquoi faire se laisser reprendre,
Le coeur en chamade, Ne rien y comprendre,
C'est une embuscade,
L'amour, hum hum, j'en veux pas
J'préfère de temps de temps
Je préfère le goût du vent
Le goût étrange et doux
de la peau de mes amants,
Mais l'amour, hum hum, pas vraiment

Carla Bruni

Defensivas ilusiones...

Sin duda existe en nuestro cuerpo una cierta válvula defensiva
gracias a la cual la razón se niega a aceptar lo irremediable,
lo caducable; porque debe ser muy difícil existir si se pierde la
convicción de que mientras dure la vida sus posibilidades son
inagotables y casi infinitas.

Juan Benet

Intensitat...

Trencar aquest silenci seria, corrompre la bellesa.
Trencar-lo, pervertiria la grandesa del que exalta.
Callem doncs...
I enterrem-lo en el fons de les entranyes,

on reviu i troba amor per a la seva eterna combustió.
Perquè desintegrar el contingut,

quan les paraules són impossibles de trobar?
Perquè intentar que es comprengui quelcom tan íntim?

Perquè...

Confidències...

Et vaig veure en despertar, sabia que m' esperaries. Anit, vam conversar llargament, estaves esplèndida, brillant, i unes ombres lleus et feien misteriosa. Cap vel, ni bòira, ni núvol entorpia la teva mirada. Et vaig preguntar pel teu costat ocult, com faig sempre, i em vas mostrar poc, com desitjo en el fons. Em vas dir: "... a poc a poc, és perillós...". Et vaig somriure, em vas somriure... i llavors, et vaig demanar que somriguessis a una persona especial, que li xiu-xiuegessis paraules de consol, sentiments plens, i tendresa, quan et mirés en la nit. Aquest fou el meu encàrrec per a aquella i tantes altres nits. Sé que ho vas fer molt bé, como sempre ho fas. M'agrada la teva complicitat.... En el fons ets como jo. La nit és més fidel que fosca i avui tu ho has demostrat, tot i no caler. M' agrada quan comparteixes a cau d'orella els teus secrets amb mi, vivències, anhels, desitjos.... Sé que t'agrada mirar-nos, observar-ho tot, que disfrutes fent-ho i jo gaudeixo de les teves històries quan me les expliques. I ja és hora de despedir-nos, però sé que demà, puntual, estaràs aquí, novament amb mi, esperant-me, amb ganes de seguir contant-me relats per a no dormir, tot i què, finalment el son sempre em segresta i em fa seva……