Lectures a l'abisme

.

Adagio a l'ombra d'un xiprer

En el plor contingut i constant d'un adagio
al costat de xiprers que mai no et faran ombra,
alçaran violins renovades pregàries
a déus en què no crec, però que per tu tornen.

I un estol de vaixells, travessant la penombra
de la mà d'un Caront taciturn, gemegaire,
a qui et vas entregar quan tancares la porta,
vindran per a retreure'ns l'oblit inevitable.

Sents? Hi ha el plor mantingut i serè del capvespre,
la remor persistent i gairebé inhumana
que destorba els estels i els muda en ens feréstecs

desfermant el dolor que, temps ha, et devorava.

Sento el so sostingut d'instruments que es retiren
i puc percebre en ell els teus ulls com em miren.

Antoni Casals i Pasqual