el Pensador

"Quan el Pensador se'n va anar vaig quedar commocionada (...). Vaig quedar-me en estat de pèrdua, de mancança, de dolor, de mort. El Pensador era el meu secret i havia de continuar la meva vida pública sense que els altres el descobrissin. Quan el Pensador se'n va anar (...) vaig construir-me una tomba que vaig deixar oblidada dins el meu cor. Havia de protegir-me. I ho vaig fer amb la meva pròpia mort. (...) Era fàcil ocultar la meva vida paral·lela quan era amb ell. La no-vida paral·lela sense ell era més difícil. Però ho havia de fer. Vaig viure mesos i mesos com els morts vivents (...). Em passejava per la meva vida buida de vida. Em despertava, dormia, somreia, parlava, reia, treballava, viatjava i em trobava amb els altres. Duia a terme les meves obligacions privades i públiques tot observant els meus dots d'actriu. Ho feia tot amb una capacitat de desdoblament que ignorava que tenia (...). Havia d'armar-me amb la innocència de la mentida per sobreviure. Un dia, amb la ferida sedada pel pas del temps, vaig sentir una sotragada, com si un llamp em caigués a sobre, quan (...). Anys després de la partida del Pensador vaig comprendre que tots tenim un pensador o una pensadora, o potser més, que ens espera en un indret o un altre d'aquest món per revelar-nos a nosaltres mateixos, per fer-nos descobrir les nostres pròpies capacitats i avançar en els laberints del nostre ésser. Anys després de la partida del Pensador vaig comprendre que tots tenim un pensador que ens espera en un moment determinat de la nostra vida, en un dels seus camins. Potser el perdem, amb un mot, amb un sacseig d'espatlles, amb un viatge ajornat, amb una justificació confusa, amb una estúpida por històrica, amb les regles d'un joc que ens sotmet a les seves lleis. Hi ha qui viu i mor sense trobar mai aquest Altre fonamental que li obre les portes tancades al món. (...) Hi ha qui viu i mor sense conèixer el camí del seu cos ni el dels cossos dels altres. (...) Conscient de tot el que m'ha donat, li he estat profundament agraïda. (...) Anys després de la partida del Pensador, he deixat d'oposar resistència (...). Anys després de la partida del Pensador m'ha tornat a la memòria el vers del poeta alemany que ell sempre em recitava: Déu va crear l'home igual que la mar va crear els continents, retirant-se. Es va retirar, potser, perquè fos creada jo?" -Salwa Al Neimi -