L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Fragilitat

.
De perquè els vaixell de paper s'enfonsen
quan naveguen, confiats, a mar obert...
De perquè el cor se'm fa miques
quan et penso distant i llunyà.
De perquè les llàgrimes són salades
com aquest mar blau, com la teva pell.
De perquè la fragilitat em fa feble i de plom,
en el teu mar, i m'enfonso, sense remei...
De perquè t'estimo tant i t'entenc tant poc,
i de perquè encara no he après a nedar.
De perquè et perdo i ho sé,
sense ni adonar-me'n que no et tinc.
De perquè ens pensem que ens tenim
malgrat no ens sabem donar.
De perquè no sé confiar,
ni respirar, ni sommiar, ni viure.
(De tot això, necessitava pensar i escriure,
però no ho faré, perque no en sé, perque no puc,
perque els vaixells de paper
són això, "de paper" i fràgils,
i toca que s'enfonsin, com cal...
no que escriguin de matinada,
morts de son i d'enyorança).
Bona nit, amor!
Un petó blau, en vaixell de paper...

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Eiss...
cada vegada m´agraden més els teus escrits, pero a mi em sembla que els vaixells de paper arriben molt lluny, precisament per aixó, perque son de paper, i per ser un material tant fràgil sembla mentida fins on poden arribar.

Petons, em sap greu no haver coincidit ahir, a veure avui si hi ha més sort

Àlex

Striper ha dit...

Qui deia que jo era romantic al teu costat gens ni mica.

Albanta ha dit...

Després de llegir un post així, amb una música de fons com la que sonava ja puc anar a dormir amb l'ànima molt relaxada.
Qué bonic!!

Joana ha dit...

Com la fragilitat d'un bes...així són els teus poemes...
Una abráçada!

novesflors ha dit...

Escriure de matinada pot estar millor que deixar enfonsar un vaixell de paper.

Anònim ha dit...

L'insuportable fragilitat del ser...