L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

diumenge, 9 de novembre del 2008

Ancora'm a tu, amor...


8 comentaris:

Striper ha dit...

No i a bubte que t'ancorara ben fort.

novesflors ha dit...

Quina preciositat de poema de la manera de presentar-lo.
M'ha endolcit el cor i tot...

Albanta ha dit...

Ostres !! Que bonic!!
Uhmmmmmmmm, vaig a tornar-ho a veure i llegir-ho!!

El veí de dalt ha dit...

És que aquesta àncora pesa mil dimonis!

Eli ha dit...

Que original l'escriptura d'aquest text.
M'ha encantat!!!

Josep Rof Rof ha dit...

que bonic! que original!
que romantic! una Guapada!
una passada! gràcies per tants dolços moments!

assumpta ha dit...

Ohhhhh ! C'est magnifique !!! aquest post amb aquest missatge !!!
... "I amarinar-ne amb tu més enllà de l'horitzò ..."
Un petonet!

Anònim ha dit...

Deixa’m embriagar-me entre onades
i besar-te davant la lluna
deixa’m retrobar-te al nostre port
i abraçar-te en l’espill del mar
deixa’m amb tendresa estimar-te