L'INFINIT I LA LLUNA...
L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero.
La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...
diumenge, 9 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
No i a bubte que t'ancorara ben fort.
Quina preciositat de poema de la manera de presentar-lo.
M'ha endolcit el cor i tot...
Ostres !! Que bonic!!
Uhmmmmmmmm, vaig a tornar-ho a veure i llegir-ho!!
És que aquesta àncora pesa mil dimonis!
Que original l'escriptura d'aquest text.
M'ha encantat!!!
que bonic! que original!
que romantic! una Guapada!
una passada! gràcies per tants dolços moments!
Ohhhhh ! C'est magnifique !!! aquest post amb aquest missatge !!!
... "I amarinar-ne amb tu més enllà de l'horitzò ..."
Un petonet!
Deixa’m embriagar-me entre onades
i besar-te davant la lluna
deixa’m retrobar-te al nostre port
i abraçar-te en l’espill del mar
deixa’m amb tendresa estimar-te
Publica un comentari a l'entrada