L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimecres, 12 de novembre de 2008

L'espai de mi


.
.
Vetlla l'espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s'interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.

No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.

Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.


Miquel Martí i Pol

(Avui fa cinc anys que ens va deixar)

9 comentaris:

Striper ha dit...

Ell va marxar pero la seva obra va quedar..

Jesús M. Tibau ha dit...

un poeta que ha dexiat petjades profundes

novesflors ha dit...

Preciós poema, el d'ell i preciós record, el teu.

zel ha dit...

SÍ, SORT QUE ENS VA DEIXAR UN GRAN LLEGAT...

- assumpta - ha dit...

M'encanta Martí i Pol! Sort que els seus poemes resten amb nosaltres. La fotografia un 10 ...

El veí de dalt ha dit...

És evident que segueix entre nosaltres.

Joana ha dit...

La seva poesia no morirà mai!
bon cap de setmana Silver!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

Era hivern al carrer,
primavera en els ulls,
estiu al cor.

Era una nit estrellada
de joguines de metall.
Les estrelles fugisseres
presagiaven un miracle
i la lluna argentava
les cases del poble vell.

Dintre de mi era lluita
entre la por i el desig
i va vèncer el desig
barrejat amb l'alegria
de saber que tu volies
el mateix que jo volia.

Del que després va passar
jo no sabria explicar‑me
sol recorde que al mirar‑nos
flor encesa eren els llavis
i el cor galop de cavall.

jrrofi8més ha dit...

no se que amb passa... els poemes d’en Miquel Martí i Pol m’entren directes al cord i fan tremolar l’ànima. A vosaltres no us passa? Josep