L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dijous, 28 de febrer de 2008

Passejant pels infinits íntims

.
Per trobar-se,
potser convé
saber-se perdre...
.

7 comentaris:

Ulisses ha dit...

quina frase més profunda...
què sàpigues que m'acabes de fer pensar! ;)

Striper ha dit...

Si tantes vegades ens tenim que perdre per trobarnos.

Carles Mulet Grimalt ha dit...

...i així trobar-te en l'altre?

zel ha dit...

Una veritat com una catedral, ara, no et perdis massa , que potser que triguis tan a trobar-te que ja no et reconeguis!!!!
Petonets!

vafalungo ha dit...

I tant, no hi ha certeses que no neixin dels dubtes ni es pot guanyar cap guerra sense haver perdut batalles.
B7s!

Jesús M. Tibau ha dit...

Un lloc ideal per a perdre's, i de retruc trobar-se, és el Delta de l'Ebre

El veí de dalt ha dit...

Perdoni...la sortida?