Imaginaré...
que abandono
només aquesta nit
qualsevol desig
de tú en mi,
de mi en tú.
Ho pensaré
serenament,
com si no sabés
que tant te fa,
com qui mira
allunyar-se
l'horitzó,
tant pla.
Mentre dubta
de la geografia
i de sí mateix.
Per a tú J. Perque els teus somnis siguin blaus, sempre més...
L'INFINIT I LA LLUNA...
L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero.
La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...
dijous, 26 de juliol del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
mmmm... silver blue sea, és l'horitzó que s'allunya? o és que mai s'hi pot arribar?
potser l'horitzó és la primera ítaca, i el que de veritat paga la pena, és el camí que es fa per arribar-hi.
petons i llepades... horitzontals!
Blau, ben blau; blues, ben blues... En Drexler et pot ajudar a somiar noves geografies; properes o llunyanes. Sort d'en J.!
Publica un comentari a l'entrada